Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

1 de gener de 2007
0 comentaris

Lost in translation

Amb motiu de l’arribada de Marie-Antoinette a Catalunya, les Illes i el País Valencià, recupero un article meu sobre Lost in Translation, de Sofia Coppola.

Sinopsi: un actor de cinema arriba a Tòquio per a protagonitzar una sèrie d’anuncis publicitaris d’una marca de whisky. Està passant per la crisi de la mitjana edat. A l’hotel, coincideix amb una noia jove que, tot i l’edat, sent una buidor anguniosa. El marit, fotògraf, la deixa sola massa sovint. L’actor i la noia comparteixen la solitud en l’espai de temps que les seves vides es troben.

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

Crítica que n’he publicat a la revista Recull (05.03.2004)

ESMAPERDUTS

La pregunta és: al cinema, com es representa l’avorriment? La resposta podria ser: com ho fa Sofia Coppola a Lost in Translation. Tot el film està amarat de l’avorriment existencial dels dos protagonistes: una noia i un home madur que han perdut l’esma. I la pel·licula ens en mostra les mirades al buit, les llargues estones sense fer res, les poques ganes amb què es mouen per un món del qual estan com distanciats… El temps apàtic dels dos personatges es va esfilagarsant a la pantalla, a mesura que el metratge avança. Si hi ha una estona de diversió, és gairebé com un desfogament inevitable i després les coses segueixen igual, si no han empitjorat. Si hi ha un moment d’acció, queda en evidència la indolència amb què el viuen.

La filla del director d’ El padrí evidencia un rigor exemplar i una maduresa cinematogràfica sorprenent en aguantar de manera valenta el to del film, sense caure en cap concessió a la galeria. Certament, Lost in Translation no té gaire a veure amb la mena de cinema convencional que es projecta habitualment a les nostres pantalles i no és gens estrany que hi hagi espectadors que la blasmin. Però, per a altres, se’ns ha revelat com una obra encantadora, sòlida i suggerent.

Un dels millors encerts és la tria dels actors. Bill Murray, el còmic de maneres histriòniques –el d’ Els caçafantasmes, per exemple–, canvia el registre habitual i aporta la tristesa del pallasso, el deix d’amargor que queda en l’home que ha fet riure i, ara, a penes si esbossa un somriure murri o insinua un comentari simpàtic. Scarlett Johansson ens regala una malenconiosa bellesa juvenil que reflecteix una pregona beutat espiritual. Lost in Translation són ells dos –en estat de gràcia– i Sofia Coppola, que els ha escrit els personatges i els ha filmat amb amor, amb una mena de comprensió solidària.

Per l’esbiaix dels protagonistes, Sofia Coppola es mira el món contemporani. Tòquio, emblema gairebé exagerat de la nostra societat opulenta, tecnificada i globalitzada. Els hotels de luxe, la miríada de rètols de neó, les sales d’atraccions, les màquines electròniques per entretenir-se sols, els karaoke, els telèfons i faxos, la publicitat, la televisió… tot plegat configura el rerefons pel qual es mouen els dos personatges. Un decorat que representa lúcidament la part més vistosa del nostre món. I com s’hi troben estranys, allà mig, ells dos! I la directora! I nosaltres!

La llicenciada de Yale que no sap què vol ser en aquesta vida i a qui el marit fotògraf –arrossegat pel ritme frenètic i la superficialitat de la vida moderna– deixa massa sola, gairebé es refugia amb l’actor que és a la ciutat per gravar una publicitat i fugir uns dies de la família. Al moment de màxima intimitat entre ells –en un llit–, només parlen; però parlen. D’ells, del que els passa. Comparteixen humanitat, comprensió mútua i el fet que no encaixen allà on són. El seu vincle no té cap futur, encara que insinua el brot d’un enamorament. Han coincidit en un espai de temps i la separació es fa inevitable; però en el comiat, en la necessitat d’acomiadar-se, en l’abraçada de l’adéu hi ha l’escalf d’una emoció sincera. Una emoció que neix de la consciència que retornen a la soledat absoluta i a la buidor difícil d’omplir.

L’encant de Lost in Translation rau en la subtilesa, el matís i l’elegància amb què la petita del clan Coppola celebra els sentiments i els fa un cant melangiós i lúcid, en el marc lleugerament referencial de la comèdia. Pren potser el punt de partida generacional –possiblement autobiogràfic–, a través del personatge de la noia; però ho redimensiona, en complementar-ho amb l’home madur, i ho transforma en una mirada admirablement adulta.

No vull acabar sense esmentar la coherència estilística que demostra Sofia Coppola. Lost in Translation  respon a un plantejament fugaçment documental, en què la quotidianitat caracteritza les seqüències i una fotografia acuradament naturalista hi aporta un caire real. És el mateix que passava a Les verges suïcides, la seva obra anterior. I hem de celebrar que, amb només dos llargmetratges, hagi definit una manera tan personal de fer cinema, amb la qual expressa artísticament unes inquietuds prolífiques i atípiques al cinema nord-americà d’ara mateix. Com que Les verges suïcides va tenir una difusió limitada, gràcies a Lost in Translation s’ha pogut conèixer aquesta personalitat emergent, de qui només volem esperar el futur que ens promet.

Directora i guionista: Sofia Coppola. Fotografia Lance Acord.  Música Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin i  7 més.  Muntatge Sarah Flack. Repartiment Bill Murray (Bob Harris), Scarlett Johansson (Charlotte), Giovanni Ribisi (John). Durada  1h42. NFP Venècia60, 2003, Contracorrente-concurs, premi Lina Mangiacapre a Sofia Coppola; Oscar al millor guió i nominacions  a pel·lícula, director i actor –Murray–; Globus d’Or, millor pel·lícula, millor actor –Murray–, millor guió i nominacions directora i actriu –S. Johansson–; ISA pel·lícula, directora, actor –Murray– i guió; Cesar 2005 al millor film estranger; Valladolid 2003, millor director novell i premi FIPRESCI, per la fascinant llibertat i frescor amb què observa les bufonades de diferents professionals de la indústria americana i japonesa de la televisió i la comunicació en el context anònim d’una gran ciutat japonesa i per la sensibilitat amb què modula l’atmosfera de la pel·lícula entre comèdia i melanconia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!