Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Les conseqüències de l’amor / Le consegüenze dell’amore / Las consecuencias del amor / Les conséquences de l’amour
Amb més de dos anys de retard ha arribat finalment a la cartellera barcelonina, el film de l’italià Paolo Sorrentino, Les conseqüències de l’amor / Le consegüenze dell’amore / Las consecuencias del amor / Les conséquences de l’amour. Produïda el 2003, la presentà mundialment el Festival de Canes de 2004 (secció Oficial), s’estrenà a Itàlia el setembre de 2005 i a França el febrer de 2005, als premis David de Donatello 2005 congrià fins a 4 guardons (millors pel·lícula, director, actor i fotografia) d’un total de 10 nominacions (guió, muntatge, música, productor, so i actor secundari), la crítica italiana (també el 2005) la nominà en gairebé totes les categories (i li concedí 3 premis), als premis del cinema europeu de l’any passat va recollir la nominació de Paolo Sorrentino com a millor director i la del protagonista (Toni Servillo) com a millor actor i ara, a final de 2006, arriba a les nostres pantalles… Tot un exemple de l’appartheid que pateixen part de les produccions europees, encara que tinguin èxit (si més no, al país d’origen).
Tanmateix, aquesta pel·lícula no m’acaba de convèncer gaire. Comencem pel començament: sinopsi.
Sinopsi: Quins secrets amaga Titta di Girolama? Aquest home de cinquanta anys, en fa vuit que viu en una anònima habitació d’hotel, en un poblet també anònim de la Suïssa italiana. Vuit anys sense parlar amb ningú. Vuit anys sense treballar. Vuit anys que només va del vestíbul al bar de l’hotel, amb trajos elegants, però només envoltat de cigarretes i silenci. Titta di Girolama sembla que estigui perdut en la contemplació d’alguna cosa amagada. Cada home té un secret. Aquest en té més d’un.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Le consegüenze dell’amore és el segon llargmetratge de Paolo Sorrentino (31.05.1970, Nàpols), cineasta que havia causat cert impacte a Itàlia, amb L’uomo in piu (2001), la seva opera prima, també protagonitzada per Toni Servillo, sobre un cantant i un actor que s’estan a Nàpols a començament dels vuitanta i que passen simultàniament per l’èxit i la decadència, de manera que els fracassos de l’un serveixen de lliçó a l’altre. Després que es confirmés com un director exitós amb Le consegüenze dell’amore (2004), Sorrentino va enregistrar per a la televisió l’adaptació teatral que Toni Servillo féu de Dissabte, diumenge i dilluns, la popular peça d’Eduardo De Filippo. I al Festival de Canes de 2006 ha presentat l’excèntrica i gran-guinyolesca comèdia dramàtica L’amico di famiglia, sobre la miserable existència d’ un usurer monstruosament lleig, brut, ric i garrepa, cínic i irònic, encarnat per l’actor (de gran predicament) Giacomo Rizzo.
De tot això, només li he pogut veure Le consegüenze dell’amore i L’amico di famiglia i, tant en un cas com en l’altre, me n’he endut la sensació que és un cineasta molt immadur, Paolo Sorrentino. Fins potser d’unes pretensions excessives, atesa la seva poca alçada autoral.
Comença plantejant Le consegüenze dell’amore com una obra filosòfica sobre un home solitari: obre interrogants sobre els secrets inconfessables que es duen amagats. Tanmateix, al final deriva la pel·lícula cap al gènere negre, sense fer-ne res de les reflexions prèvies (les deixa literalment penjades) i, del passat fosc del protagonista, tan sols n’aprofita elements argumentals que posa al servei d’un relat definitivament convertit en un simple estira i arronsa entre un comptable i una organització mafiosa.
Temàticament, Sorrentino no sap ben bé el que està proposant. I formalment, ho posa en escena d’una manera molt bogadejada, tòpica. Certament, aconsegueix ambientar claustrofòbicament el silenci reclòs dels seu home solitari; però juga a trencar el to fílmic amb sobtades irrupcions sonores i efímers canvis de ritme, per acompanyar els escassos moments d’acció. Simplement, no en sap prou. Per fer el que fa, s’ha de ser molt més director del que no pas és-
Tot plegat no treu que l’actor Toni Servillo dóna impecablement el caire sorrut del protagonista, aquest home taciturn que fa un pas impensable, per amor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta vegada no coincidim gaire, a mi em sembla una pel·lícula força original i rodona. En certa manera, la veig una mica exercici d’estil, en la línia de Tzameti o pel·lícules d’aquest tipus, i l’emmarcaria en aquesta nova onada de cine negre. Potser em va interessar més la posada en escena i el personatge que no pas els apunts filosòfics, i per això em va agradar. L’actor protagonista, impressionant!