Club 7 Cinema

Avui és un dia especial en la història del Festival de Canes. Malgrat que demà encara hi haurà la gala de projecció de la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or, hem d’entendre que aquest vespre tindrà lloc el gran acte final de l’última edició del certamen amb Gilles Jacob al capdavant: la Gala del Palmarès.

Delegat general del Festival entre 1978 i 2000 i president del certamen entre 2001 i 2014, fa més de trenta anys que Gilles Jacob n’és al capdavant, primer com a responsable de la selecció dels films i després com a cap visible de l’organització, amb Thierry Frémaux encarregat de la direcció artística del certamen.

Escriptor i crític cinematogràfic, va acabar entrant al Festival de Canes el 1976, com a adjunt al delegat general d’aleshores i amb un cert encàrrec polític de reviscolar-ho. La línia de programació de Gilles Jacon està plena d’encerts i també d’errors. No se li pot pas discutir però la gosadia, quan les programacions del certamen venien d’una tradició segons la qual eren els diferents països els que proposaven els films a seleccionar, d’haver programat L’home de Marbre, d’A. Wajda, i un Tarkovsky, contra la voluntat dels règims comunistes polonès i soviètic, respectivament. O el mèrit de tenir anys tan espectaculars com el 1979, amb Apocalypse Now, de Coppola, El tambor de llauna, de Schlöndorf, Hair, de Milos Forman… O el 1991, amb La doble vida de Verònica, de K. Kieslowski, La belle noiseuse, de J. Rivette…

Recordo una conversa amb el malaguanyat José Luís Guarner, a començament dels noranta, al davant mateix de l’entrada al Palau de Festivals, en què ens comenava, a mi, a l’Àngel Quintana i alguns altres cronistes: No us podeu imaginar el que era el Festival abans de l’arribada de Jacob. Corries a veure el que feien a la Quinzena -ens deia. I és que Gilles Jacob ha estat un renovador i modernitzador de Canes. D’una banda, el reestructurà en unes seccions concretes, força ben definides; ha consolidat el paper seleccionador d’un equip de persones, decantant-ne el costum institucionalitzador; ha creat el premi a les primeres pel·lícules, anomenat “Càmera d’Or”; ha potenciat les relacions entre creadors i una certa indústria del cinema (productores, distribuïdores, agents de drets internacionals) per a garantir el futur del cinema d’autor; ha creat la Cinéfondation, per a fer-se ressó del treball d’escoles de cinema, acollir cineastes amb projecte (la Residència) i fer de punt de trobada entre creadors i productors (l’Atélier) cara a finançar futures pel·lícules… Ha apostat perquè Canes sigui el Festival d’autors que han descobert o acollit, de manera que els Haneke, Hou Hsaio-hsien, Dardenne, Wong Kar-wai, Pedro Almodóvar, Nanni Moretti, Mike Leigh, Ken Loach… mantinguin una relació simbiòtica amb el certamen, a millor glòria mútua. I n’ha fet del Festival de Canes un esdeveniment mediàtic d’abast internacional, passant per a això, per canvis infraestructurals enormes, com va ser la construcció de l’actual Palau de Festivals… I perquè no li han deixat més: volia enderrocar-lo novament, traslladant la celebració del certamen a Mandelieu durant 1 any (on hi ha d’haver en un futur el Museu del Festival de Canes), per tal de tornar a disposar d’un Palau hiper-modern…

En el plat negatiu de la balança, alguns errors incomprensibles de programació (com un any que, en nom de potenciar el que venia d’Austràlia, va triar alguns títols infumables), potser un cert excés de films i un cert abús de la fòrmula: espectacle al defora – art a dins (molta corda als paparazzi i a les TV amb estrelles -a poder ser americanes o mediàtico-franceses-, a canvi de tenir a les sales de projeccions obres que Hollywood i el seu públic ni s’imaginen que poden existir).

En aquests darrers anys, Gilles Jacob s’ha dedicat també a realitzar una sèrie de documentals sobre el Festival de Canes, especialment quan, conjuntament amb Canal+, van adonar-se que calia treballar a fons el patrimoni audiovisual sobre el certamen, abans que no es perdés. També ha publicat uns llibres sobre el Festival.

Aquest home, de vuitanta-tres anys, avui viurà la seva darrera cerimònia del Palmarès com a capdavanter de l’organització; ja que aquest estiu el substituirà Pierre Lescure. serà molt probablement el seu comiat públic. Així s’acaba una etapa en la història del Festival de Canes.

FOTO © FdC Gilles Jacob

---