Club 7 Cinema

Ran de la mort avui, 10.02.2023, del director de cinema Carlos Saura, els mitjans de comunicació n’han tret ràpidament necrològiques:

Vilaweb (ACN): S’ha mort Carlos Saura, referent cinematogràfic. (..) Va debutar amb Los golfos a principi de la dècada dels seixanta, amb la qual va ser nominat a la Palma d’Or, i es va revelar internacionalment amb La Caza (1965), premiada amb l’Ós de plata a la millor direcció al Festival de Berlín. Tres anys més tard, va rebre el mateix guardó per Peppermint fraappé i al 1981 l’Ós d’Or a millor pel·lícula per Deprisa deprisa. Abans, també havia dirigit altres clàssics del cinema espanyol com Ana y los lobos (1973), Cría Cuervos (1976), per la qual va rebre un reconeixement del Premi Especial del Jurat del Festival de Canes. A banda, al costat del ballarí Antonio Gades va dirigir la trilogia musical Bodas de Sangre (1981), basat en l’obra de Federico García Lorca; Carmen (1983), basat en l’òpera de Georges de Bizet, i El amor brujo (1986), en el ballet de Manuel de Falla (..).

El Punt Avui: Mor Carlos Saura als 91 anys, un dia abans de rebre el Goya d’Honor. (..) havia de rebre el Goya d’Honor 2023 a la cerimònia que se celebrarà demà a Sevilla. Els premis Goya ja l’havien distingit en una de les seves primeres edicions, el 1990, per ¡Ay, Carmela! L’Acadèmia del Cinema Europeu li va atorgar un premi honorífic el 2004 pel conjunt de la seva carrera. Director d’una cinquantena de llargmetratges, Saura havia estat guardonat als festivals de Canes, Berlín i Sant Sebastià, i va ser un dels cineastes que, juntament amb Godard i Truffaut, va aturar el Festival de Canes del 1968, en plena revolta del Maig francès (..) El seu nou projecte “Caballé“, sobre la cantant catalana, és un dels cinc films que havien rebut una subvenció de la Generalitat per a grans produccions en versió original catalana (..).

Ara (Xavi Serra): Mor Carlos Saura, un gegant del cinema espanyol. (..) Amb la mort de Saura desapareix l’últim director clàssic de la generació que va modernitzar el cinema espanyol a partir dels anys 60, un creador amb un reguitzell d’obres mestres en la seva filmografia a l’altura de molt pocs cineastes del seu país, potser només Berlanga, Buñuel i Almodóvar. Amb una cinquantena de llargmetratges, la seva filmografia és el fil que connecta la renovació formal i temàtica dels 60 i 70 amb la llibertat creativa de les dècades posteriors. En el panorama gris del franquisme, Carlos Saura va trobar les escletxes per explicar el que volia, utilitzant el cinema com a vehicle al·legòric i esquivar així la censura. Punta de llança del Nuevo Cine Español, Saura va ser reconegut pels grans festivals europeus (..) Per damunt de tot, Saura va ser un cineasta que contemplava el món amb una càmera, fos de fotos o de cinema. Curiós, inquiet i melòman, el món es desplegava davant seu com una invitació a ser filmat. Tot el que era viu i bell li interessava: les relacions, els drames, la música, l’art… (..).

I l’endemà n’han aparegut articles:

El Punt Avui (Imma Merino): Saura se n’ha anat. (..) El pes de la guerra civil espanyola i el franquisme asfixiant es reflecteixen en les pel·lícules dirigides per Saura que, entre els últims anys seixanta i setanta, van convertir-lo en el cineasta-autor espanyol amb més projecció internacional, a banda de Luis Buñuel, un dels seus grans referents (..) Produïdes majorment per Elías Querejeta, pel·lícules plenes de metàfores per burlar la censura, però que alhora encarnen el cinema de la modernitat (no és per res que dos altres referents reconeguts de Saura siguin Fellini i Bergman) que vol que els espectadors completin el sentit d’unes imatges que no són del tot transparents. Tot i això, van ser pel·lícules amb prou èxit i cert impacte social, cosa que no es va complir amb aquella que n’hi ha que considerem la seva obra mestra: Elisa, vida mía (1976) (..) Amb el temps, el seu prestigi va esvair-se, però molts dels seus films fan que el seu cinema sigui digne de memòria. No sabrem com hauria abordat Montserrat Caballé el projecte que tenia previst emprendre amb ella.

Ara (Sílvia Marimon Molas): De ‘La caza’ a ‘¡Ay, Carmela!’: cinc pel·lícules de Carlos Saura. (..) Va saber retratar la societat espanyola dels últims anys del franquisme i la seva transformació cap a la democràcia, però també va explorar universos familiars claustrofòbics i opressius, i va portar al cinema la seva passió per la música, sobretot pel flamenc però també per la jota o els fados. Va ser un cineasta compromès, admirat per les avantguardes europees de la dècada dels 60 i 70, que va trencar esquemes en ple franquisme i que mai va deixar d’imaginar nous universos (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!