Club 7 Cinema

La secció retrospectiva que havia estat una de les aportacions més actives del Festival de Canes -com de tots els certàmens importants- en la recuperació del patrimoni cinematogràfic, s’ha convertit als darrers anys en l’apartat anomenat Cannes Classics. En la nova definició, duia dues línies bàsiques. D’una banda, esdevenia plataforma de promoció de les obres restaurades per filmoteques d’arreu i, per altre cantó i sobretot, presentava amb força alguns clàssics l’edició en DVD dels quals era a punt de fer-se, a escala gran. La programació d’enguany de "Cannes Classics" l’han rebatejada com "Documentaires sur le cinéma. Cannes Classics" i, si no hi ha cap novetat, la denominació en fa ben ostensible un nou canvi d’estratègia. Marlon Brando, Lindsay Anderson, Maurice Pialat i Pierre Rissient són els protagonistes d’aquests films. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Brando, de Mimi FREEDMAN i Leslie GREIF

La figura de Marlon Brando és l’objecte d’aquesta pel·lícula que signen dos especialistes en documentals televisius de caràcter cinèfil: Mimi Freedman i Leslie Greif. Mimi Freedman ha dirigit, escrit i produït anteriorment Steve McQueen. The Essence of Cool (2005), un treball videogràfic sobre la vida i l’època de l’actor Steve McQueen, en l’avinentesa del 75è aniversari del seu naixement; 7 episodis de la sèrie televisiva Intimate Portrait (2001-2003), sobre dones que han causat impacte des d’àmbits com el cinema, la música, la política, els esports (en què ella es féu càrrec dels retrats d’Ivana Trump, Pam Dawber, Sheryl Crown, Michelle Phillips, Linda Gray, Joely Fisher i Leah Remini);  6  episodis de la sèrie que revisa com es van fer algunes de les pel·lícules més populars de Hollywood, Backstory (2000-2001): Gentelman’s Agreement / La barrera invisible / Le mur invisible / Barriera invisibile (Elia Kazan, 1947), How was green my valley / Qué verde era mi valle / Qu’elle était verte ma vallé / Com’era verde la mia valle (John Ford, 1941), All about eve / Eva al desnudo / Eve / Eva contro Eva (J.L. Mankiewicz, 1950), El dia més llarg /The longest day / Le jour le plus long / Il giorno più longo (Ken Annakin i altres, 1962), Peyton Place / Vidas borrascosas / Les plaisirs de l’enfer / I peccatori di Peyton (Mark Robson, 1957) i The seven year itch / La tentación vive arriba / Sept ans de reflexion / Quando la moglie è in vacanza (Billy Wilder, 1955). Freedman també ha escrit el guió la sèrie The Hollywood Fashion Machine (1995) i de 3 episodis de la sèrie Biography (1999-2004), dedicats respectivament a Gene Simons, Charlie Sheen (Charlie Sheen: Born to be Wild) i a Anna and the King (Anna and the King: The real story of Anna Leonowens), havent-ne produït el capítol dedicat a Steven Seagal. A més, ha estat productora de programes i altres sèries televisives. El co-responsable de Brando, juntament amb Mimi Freedman, és el productor televisiu i cineasta Leslie Grief . Keys to Tulsa (1997), amb Eric Stolz, James Spader, Deborah Kara Unger, Cameron Díaz, Mary Tyler Moore i James Coburn, i la comèdia Funny Money (2006), amb Chevy Chase, Penelope Ann Miller i Armand Assante, són els films que fina ara ha dirigit Grief, que igualment ha assumit la realització de la canadenca sèrie de televisió Smash (2001). D’entre la seva llarga tasca de productor (ininterrompuda  des del 1986), destaca el telefilm de la TNT, Monday Night Mayhem (2002) -drama esportiu amb John Turturro-; la sèrie biogràfica de més de 70 episodis Intimate Portrait, en què ha treballat amb Mimi Freedman; la sèrie Walker, Texas Ranger (amb Chuck Norris !), de la qual n’és també el creador. També ha fet incursions com a productor en el terreny cinematogràfic, tampoc no gaire destacables: Heaven’s Prisoners (Phil Joanou, 1996), amb Alec Baldwin i Teri Hatcher, i Meet Wally Sparks (Peter Baldwin, 1997), amb Rodney Dangerfield, Debi Mazar i Burt Reynolds, a més de les pel·lícules que ell mateix ha dirigit.

Lindsay Anderson, never apologize, de Mike Kaplan

Crític i pare fundador del "Free Cinema" britànic, Lindsay Anderson va deixar petja en la història del cinema europeu, en general, i en la del Festival de Canes en particular, ja que hi va participar en set ocasions, d’entre les quals cal destacar, el 1963, amb This Sporting Life / El ingénuo salvaje / Le prix d’un homme, que fou guardonada amb el premi FIPRESCI de la crítica internacional i valgué a Richard Harris el premi d’interpretació masculina; el 1969, amb If…, rabiosa crítica contra el sistema educatiu anglès, amb la qual guanyà la Palma d’Or, i el 1987, fora de competició, amb The Whales of August, que reunia venerables personalitats de la història del cinema, com Lilian Gish, Bette Davis, Ann Sothern i Vincent Price. Mort el 30 d’agost de 1994, Lindsay Anderson havia estat homenatjat implícitament al Festival l’any 2003, amb motiu de la presentació d’una còpia restaurada, precisament, de This Sporting Life; aquest 2007 en serà novament centre d’atenció, ran de la projecció del documental que li ha dedicat Mike Kaplan. Productor de The Whales of August, Mike Kaplan col·laborà especialment amb un destacat "angree man" del cinema nord-americà com fou Robert Altman, amb aparicions davant de la càmera a Buffalo Bill and the indians (1976) i The Player (1992), però també com a productor associat de Short Cuts (1993), pel·lícula al rodatge de la qual dedicà un documental que ell mateix codirigí: Luck, Trust & Ketchup: Robert Altman in Carver Country (1993). A més, Kaplan treballà en l’equip de publicitat de 3 women (1977), també d’Altman. Bo i esperant poder clarificar-ne el currículum, tot sembla indicar que és el mateix Mike Kaplan que féu possible la mítica La Vallée, de Barbet Schroeder (bona part del renom de la qual raïa en la banda sonora de Pink Floyd); que hauria treballat a A Clockwork Orange (Stanley Kubrick, 1971), així com hauria produït el thriller de Mike Hodges I’ll Sleep When I’m Dead (2005), amb Clive Owen i Charlotte Rampling. Com a actor, participà també en les pel·lícules d’Alan Rudolph Choose Me (1984) i Welcome to L.A. (1976).

Pierre Rissient, de Todd McCarthy

Coses de la vida! Tot just fa quatre anys, coincidint amb la confrontació política i mediàtica entre França i els Estats Units, per la guerra de l’Irac, el crític de cinema Todd McCarthy, com a redactor en cap de Variety, va atacar amb premeditació i traïdoria, de manera persistent i molt greu, l’equip directiu del Festival de Canes. Passada la tempesta d’aquell any, va canviar el to i, des d’aleshores, no desaprofita cap ocasió que se li presenta per donar-los suport, oimés des que el Festival fa mans i mànegues per anar refent lligams amb el vessant més artístic de la indústria de Hollywood (els interessos de la qual, al capdevall, serveix Variety). Reflex ostensible d’aquesta entesa retrobada és el fet que enguany el mateix equip directiu li hagi seleccionat, a "Cannes Classics" el documental sobre Pierre Rissient. Ajudant de direcció de Jean-Luc Godard a À bout de souffle (1960) i de Michel Deville, a À cause, à cause d’une femme (1963), Rissient (també conegut com Rissiant) fou condecorat per l’UNESCO el 2002, "per la seva contribució excepcional a la difusió internacional del cinema d’arreu del món" i és que, des de les facetes de distribuïdor i seleccionador, des dels anys setanta, ha jugat un paper destacat en la descoberta occidental del cinema asiàtic. Com a productor, Rissient ho ha estat de la interessantíssima Conte de cinéma (Hong Sangsoo,2005), de L’anglesa i el duc (Eric Rohmer, 2001) i de Boesman and Lena (John Berry, 2000) i fins ha dirigit dues pel·lícules: Alibis (1977), d’alt voltatge sexual, i Cinq et la peau (1982), en la qual i a través del vagareig per Manila del personatge interpretat per Féodor Atkine, ressegueix el passat i el present, en un itinerari mental, cultural, sexual i passional, que no s’està d’evocar els seus referents cinèfils (Fritz Lang, Raul Wash) en companyia de Lino Broka, autor destacat del cinema filipí. Amic personal de Clint Eastwood, Pierre Rissient ha estat esmentat en produccions televisives com Clint Eastwood: Out of the Shadows (2000) i Budd Boetticher: A Man Can Do That (2005).

Maurice Pialat, l’amour existe, d’Anne-Marie FAUX i Jean-Pierre DEVILLERS

Poques vegades una esbroncada ha estat tan rendabilitzada com la que va patir el 1987 Maurice Pialat en guanyar la Palma d’Or per Sous le soleil de Satan. No hi ha antologia sobre el certamen o reportatge sobre el cineasta que no inclogui aquelles imatges. Fins i tot a vegades sembla com si Pialat no hagués fet res més, quan, per parlar només del que arribà a presentar a Canes, de cap manera podem deixar d’esmentar l’esplèndida Loulou (1980), amb Gérard Dépardieu, Isabelle Huppert, Guy Marchand i Humbert Balsan; ni podríem passar per alt l’indiscutible impacte que causà el 1991, amb Van Gogh, rèplica despulladíssima al saturat "biopic" que Minelli havia dedicat al genial pintor holandès, ni hauríem d’oblidar que Pialat ja havia debutat en la secció oficial de Canes el 1972, amb Nous ne vieillirons pas ensemble, que s’endugué el premi d’interpretació masculina.Tanmateix, l’efecte de esbroncada contra Sous le soleil de Satan ha durat tant, que, quan després de la mort de Pialat (l’11 de gener de 2003) el certamen va decidir retre-li un gran homenatge, la pel·lícula escollida fou… Sous le soleil de Satan ! A Canes 2007, Pialat hi serà present a través del retrat que n’han fet Anne-Marie Faux i Jean-Pierre Devillers. Anne-Marie Faux ha estat directora artística de Le coeur fantôme (Philippe Garrel, 1996); d’ Hélas pour moi (Jean-Luc Godard,1993), pel·lícula de la qual també en fou productora, i del documental videogràfic Dreyer pour mémoire, exercice documentaire (2005). Pel que fa a Jean-Pierre Devillers, ha realitzat un documental televisiu sobre Juliette Binoche i escrit per Christophe d’Yvoire, Le cinéma de Juliette (1998); ha dirigit 2 episodis de la sèrie cinèfila "Comme au Cinéma" (2004), així com 2 documentals més, també televisius: Sénèque, dernier jour (2006), amb Michel Blanc i guió de Xavier Couture, i Michel Delpech: Le mal entendu (2007), amb guió de Dominique Besnehard.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!