Club 7 Cinema

FOTO David Perlov, en una peça de  la seva col·lecció fotogràfica

El "Diari" filmat de David Perlov, es projecta els dies 12, 13 i 14 de desembre, al Cinema Truffaut, de Girona; acompanyat de la presentació que el dia 12 en farà Yael Perlov (muntadora, filla del cineasta i una de les protagonistes d’ El Diari de Perlov / Yoman) i del debat que tindrà lloc el dia 14 i en què participaran la mateixa Yael, i els professors de la Universitat de Girona: Pepa Balsach, Xavier Antich i Imma Merino.

El “Diari” del cineasta israelià David Perlov, filmat entre 1973 i 1983, és una obra cinematogràfica excepcional que s’ha mantingut pràcticament invisible durant molts anys. Després de la mort del cineasta, els seus pròxims han reeditat el “Diari” fent-lo circular per festivals i altres propostes cinematogràfiques. Així s’ha descobert una mirada pròpia sobre el món, atenta a la excepcionalitat del quotidià, sensible al dolor de la guerra, moral i estèticament compromesa. La descoberta d’aquest “Diari” és un esdeveniment. Ara arriba al cinema Truffaut formant part de la programació del seminari “La imatge ferida” que, del 11 al 14 de desembre, se celebrarà a la Universitat de Girona.

Estructurat en sis capítols de 55 minuts de durada, el “Diari” es projecta al Truffaut en tres sessions durant els dies 12 (primer i segon capítol), 13 (tercer i quart capítol) i 14 (cinquè i sisè capítol).

Us convido a llegir l’article "Filmar la vida i pensar-la", en què Imma Merino parla d’ El Diari de Perlov i ens explica qui era David Perlov: aneu, si us plau, a Vull llegir la resta de l’article.

David Perlov va morir l’any 2003 a Tel Aviv. Dos anys més tard, amb la implicació activa de la seva esposa Mira, la seva filla Yael i amics del cineasta, el “Diari” que Perlov va filmar entre 1973 i 1983, estructurat en sis capítols de 55 minuts de durada, va tornar a fer-se visible circulant a través de festivals després d’una llarga letargia a la qual va contribuir el propi autor, que va anar ajornant la nova edició d’aquesta obra fílmica excepcional. Descobrir-la pot ser un esdeveniment viscut íntimament que es desitja compartir. En les seves imatges, i els comentaris del propi cineasta realitzats a través d’una escriptura reflexiva posterior al muntatge, hi ha la possibilitat d’una experiència transformadora. Hi ha el punt de vista d’un cineasta que observa la vida i la pensa a través de les imatges que la capten. Que també pensa sobre el cinema que vol fer: Un cinema capaç de mostrar la bellesa d’un gest, l’extraordinari del quotidià, però que no vol amagar-se davant l’horror i el dolor d’un territori ple de ferides.

Qui és David Perlov?

Va néixer a Rio de Janeiro l’any 1930. Vint-i-dos anys després va arribar a París, on va estudiar Belles Arts i va apassionar-se pel cinema en descobrir les pel·lícules de Jean Vigo i de manera particular el “punt de vista documentat” d’ À propos de Nice. En aquesta època va conèixer Joris Ivens, que l’any 1937 havia rodat Terra d’Espanya a favor de la causa republicana, i va convertir-se en el seu col·laborador fent el muntatge d’un documental sobre Marc Chagall. David Perlov, jueu, va marxar l’any 1958 a Israel per establir-se en un kibbutz amb la seva esposa Mira, que, de petita, havia fugit amb la seva família de la Polònia ocupada pels nazis per arribar, després d’un llarg viatge, a Belo Horizonte, un dels llocs del món on la població jueva hi ha creat una comunitat. Un cop a Israel, Perlov va realitzar documentals, com ara In Jerusalem, amb una subjectivitat tan crítica com poètica que contrastava amb els films de propaganda promoguts a l’època per l’estat d’Israel. Les autoritats israelianes volien imatges sense contradiccions, sense mostrar pobres i vells, sense espai per l’Altre. Així és que els nous projectes de Perlov van ser rebutjats i minimitzats fins la humiliació. L’any 1973, mentre també començava a fer classes de cinema a la universitat de Tel Aviv, va iniciar lar filmació d’un diari rodat en 16 mm, amb pel·lícules de tres minuts i sense so directe. No va voler renunciar al desig de rodar per contrariar aquells que l’impedien de fer-ho. I, des de la intimitat d’un diari fílmic i la precarietat de les condicions per realitzar-lo, va assajar una altra manera de fer cinema. Arran d’un seu film biogràfic sobre Ben Gurion que du per títol 42:06, el cineasta havia rebut una invitació d’una productora d’Hollywood, però Perlov desitjava una altra cosa, un altre cinema. Aspirava a una llibertat (i també a una humilitat) lluny del comerç. Així va convertir-se en l’home de la càmera atent a documentar el quotidià. Això vol dir que va registrar la vitalitat de les seves filles bessones (Yaël i Naomi), les visites d’amics, la bellesa dels nens d’una família veïna, però també la vida entrevista des de la finestra de casa seva. En filmar la vida del carrer des de la seva finestra, Perlov va renovar el gest inaugural del cinema de captar el moviment dels éssers i les coses. Algú l’ha definit com el “flâneur” del 14è pis de l’edifici de Tel Aviv on habitava. Des de la seva finestra, també va mostrar-se atent als canvis atmosfèrics, les variacions de llum, el reflex de l’Arc de Sant Martí. A partir d’un moment, però, comença a viatjar (París, Londres, Brasil) i a mirar des d’altres finestres per continuar deixant-se fascinar pel moviment d’algú que corre pel carrer: Només el moviment, renunciant a la intriga, sense voler saber on va o fabular-ne una història.

En aquest diari fílmat, però, també hi ha una important dimensió política

Va començar-lo a rodar durant la guerra del Yippour. La guerra i les seves víctimes sempre més s’hi faran presents en aquest diari que el seu autor diu haver filmat com si estigués darrera de la finestreta d’un tanc. ¿Un símil per referir-se al propi combat contra el cinema dominant? ¿Una manera d’afirmar el seu cinema com una forma de lluita i de compromís cívic i polític? A vegades la política i la guerra envaeix aquest “Diari” a través de la televisió. Perlov comenta críticament els noticiaris de la televisió israeliana i, davant d’un fet terrible com la matança de civils palestins a Sabra i Chatila durant l’ocupació del Liban l’any 1982, el cineasta interroga i s’indigna: Sharon no va dimitir com a ministre del govern israelià, còmplice de la matança. David Perlov també s’interroga sobre com mostrar la guerra i la dificultat, sinó la incapacitat, de tantes imatges per reproduir la seva realitat. Aleshores, apunta que Goya ha estat el millor reporter de guerra, que ningú com ell va retratar els seus efectes, és a dir els seus desastres. I, un darrera l’altre, va  mostrant una reproducció dels gravats dels “Desastres de la guerra”.

El “Diari”, de Perlov, reserva a cada espectador moltes coses per descobrir-hi

Hi ha una cançó, “Angelitos negros”, que va retornant. Hi ha documents impagables, com ara quan visita la seva filla mentre està muntant “Shoah”, el film de Claude Lanzmann del qual intueix (i no va equivocar-se) que serà un document ineludible sobre la memòria dels camps d’extermini nazi. Hi ha moments d’una gran intensitat emotiva, com ara quan novament Yael explica davant la càmera un seu desengany amorós. A la vegada, es pot tenir la sensació que, sense adonar-se, hi ha un moment en què Yael comença a construir un personatge davant la càmera. Aquesta potser una clau d’ aquest “diari” filmat que té mil portes (i finestres) obertes per entrar-hi.