Club 7 Cinema

Calent encara l’impacte que desfermà al Festival de l’any passat el film de Davis Guggenheim, An Inconvenient Truth, sobre la campanya d’Al Gore per concienciar del perill del canvi climàtic, Canes 2007 ha apostat per un nou documental de vocació ecologista, nord-americà i promogut per una figura ben coneguda. Leonardo DiCaprio és l’ànima de 11th Hour, que es projectarà en una de les cinc sessions especials previstes. Esperem que la pel·lícula s’ho valgui i que no hagin caigut en les temptacions d’explotar el filó de l’any passat i de comptar amb un altre rostre famós, com el de l’actor de Hollywood. Els altres documentals que es projectaran en aquesta llei de sessions són l’esperat Retour en Normandie, del francès Nicolas Philibert; el prometedor He Fengming. Crònica d’una dona xinesa, del xinès WANG Bing, i, íntegra, la sèrie nord-americana de set capítols documentals sobre la Segona Guerra Mundial, The War, de Ken Burns i Lynn Novick.

Finalment, a tall d’esdeveniment absolutament especial, i al marge de la programació dels documentals, es passarà Chacun son cinéma, film d’esquetxos realitzats per autors de la talla o renom d’Angelopulos, Kitano, Cimino, Cronneberg, Hou, González Iñarritu, Loach, Moretti, Salles, Von Trier, Wenders, Yimou, De Oliveira, Campion, Dardenne, Kiarostami…

En aquest post, és d’aquestes pel·lícules de què parlo. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

11th Hour, de Leila CONNERS PETERSEN i Nadia CONNERS  

Documental ecologista que l’actor Leonardo DiCaprio ha coproduït, conduït i escrit (conjuntament amb les directores). Una mirada a l’estat mediambiental del nostre món, que planteja solucions imaginatives i pràctiques per restaurar els ecosistemes del nostre planeta. El científic Stephen Hawking i l’exdirigent soviètic Mikhail Gorbatxov destaquen entre la cinquantena d’investigadors, intel·lectuals i dirigents socials i polítics que han estat entrevistats per la pel·lícula, en el que esdevé un debat sobre l’estat del món i de la humanitat.

The War, de Ken BURNS i Lynn NOVICK

Presentació íntegra d’aquesta sèrie televisiva documental de 7 capítols que, en un total de 14h 50 minuts, explica la història de la  Segona Guerra Mundial a través dels relats personals d’una colla d’homes i dones de quatre ciutats quintaessencialment americanes. Segons el web oficial, la sèria explora el costat més humanament íntim del més gran cataclisme de la història -un catàstrofe mundial que afectà la vida de totes les famílies de tots els carrers de totes les ciutats americanes- i de mostra que en moments extraordinaris, no hi ha vides ordinàries. Al llarg dels diferents capítols, tot de veterans descriuen l’experiència inesborrable del que va ser matar i veure morir homes a indrets com Monte Cassino, Anzio i Omaha Beach; al Hürtgen Forest, als Vosges i a les Àrdenes, i, a l’altra cantó del món, a Guadalcanal, Tarawa i Saipan; a Peleliu, al mar de les Filipineslippine i  a Okinawa. Un intens treball d’arxiu ha permès disposar de nombroses i dramàtiques fotografies i imatges cinematogràficament enregistrades, a les quals s’ha afegit efectes sonors extraordinàriament realistes, per donar a la pel·lícula una immediatesa aterridora i visceral. En funció de narradors hi posen la veu, entre altres, Tom Hanks, Josh Lucas, Keith David, Samuel L. Jackson, Bobby Cannavale, Eli Wallach… És Wynton Marsalis l’autor de la música original que sona a la pel·lícula, la banda sonora de la qual serà editada el setembre de 2007 als EUA, coincidint amb l’emissió de la sèrie. De The War  se’n publicarà un llibre, escrit pel que n’ha estat el guionista, Geoffrey C. Ward.

Retour en Normandie, de Nicolas PHILIBERT.

Être et avoir (2002), el documental sobre el mestre que duia una escola de classe única a la ruralia francesa va donar a conèixer el cineasta Nicolas Philibert  a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Cinc anys després d’aquell èxit, Philibert s’ha tornat a posar darrere la càmera per fer, al seu estil, una operació que recorda la de José Luís Guerin amb Innisfree. Així com el barceloní se n’anà a la Irlanda on John Ford havia filmat L’home tranquil, el francès ha viatjat només fins a la Normandia de 1975, en què René Allio rodà Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère… Situem-nos. Basant-se en documentació congriada per Michell Foucault, aquella pel·lícula reflexionava sobre un crim esborronador que havia tingut lloc en aquelles terres normandes el 1835. Un noi camperol, de només 20 anys, havia degollat a cops de destral una part de la família i se n’havia anat. La pel·lícula resseguia tant el crim com el judici pel cas, a través de diverses veus -una de les quals era la confessió escrita del mateix Pierre Rivière, que aportava un aspecte de la veritat-. Bona part de la singularitat del film raïa en el fet que va ser rodat ben a la vora d’on va passar el triple crim i que la majoria dels personatges van ser incorporats per camperols d’aquells verals.Nicolas Philibert, joveníssim, hi va participar com a ajudant de direcció. Ara, tres dècades després, ha tornat a Normandia i s’ha retrobat amb aquella gent, tant per evocar l’aventura compartida com per copsar el seu present. He esmentat Guerin i penso que podríem parlar també de Joaquín Jordà i la seva Més enllà del mirall (en què, al cap de dècades, retrobava els obrers de Númax presenta).

He Fengming. Crònica d’una dona xinesa, de WANG Bing

Nineta dels ulls de la "secta" Cahiers/Le Monde, el xinès WANG Bing va néixer el 1967 a Xi’an. A partir de 1992, estudià Fotografia a Shenyang (Universitat de les Arts – Lu Xun) i el 1995 ingressà a la Acadèmia de Cinema de Beijin. Ben aviat començà a treballar de cameràman i d’editor en programes de televisió. Després d’assumir la direcció de fotografia d’un llargmetratge, el 1999 comença el rodatge de la seva premiada i lloada "opera prima"  Tiexi Qu / À l’ouest des rails (2002): selecció oficial a la secció Forum del Festival de Berlín de 2002; Gran Premi del Festival Internacional de Cinema Documental de Lisboa, 2002; Montgolfière d’Or al millor documental al Festival dels Tres Continents, Nantes 2003; Grand Prix al Festival Internacional del Documental, Marsella 2003; Gran Premi del Festival de Cinema de Yamagata 2003. En l’estrena mundial berlinesa, va presentar-ne una primera versió de 5 hores de durada; però, com explica el mateix cineasta a Cahiers du Cinéma, núm. 586, de gener de 2004: a Berlín, una persona del Fonds Hubert Balls de Rotterdam va descobrir-la (..) i això va reportar una subvenció que em permeté comprar material informàtic i fer-ne un segon muntatge complet, que va dur a la versió definitiva de 9 hores de durada. Filmada amb càmera de video digital, Tiexi Qu / À l’ouest des rails documenta el desmantellament del complex industrial gegantí Tie Xi, a Shenyang, a la Xina profunda. Construït a l’època de l’ocupació japonesa, arribà a comptar amb un milió d’obrers fins a 1990. Segons que explica el material de promoció de la pel·lícula, WANG Bing va enregistrar-ne, entre 1999 i 2001, la lenta agonia de les fàbriques i dels homes en l’esfondrament definitiu d’un sistema obsolet. Seguint el dia a dia de la baixada a l’infern d’una classe obrera abans enlairada a la glòria per la Revolució Xinesa, WANG Bing ens endinsa en una epopeia moderna i converteix aquests homes i dones en trasbalsadors protagonistes cinematogràfics. En un article publicat a Le Monde, Jacques Mandelbaum considera la pel·lícula com una obra mestra elegíaca a la mèmoria del proletariat i la posa a l’alçada del que, en el camp de la ficció, representa JIA Zhang-ke. Emmanuel Bourdeau, a Cahiers du Cinéma, assegura que Tiexi Qu / À l’ouest des rails esdevé una peça clau en l’expedient encara obert del realisme (..) Recollir els rastres d’un món que s’esvaeix ha estat sempre una de les vocacions del documental, en permetre enfocar el realisme no tan sols com un enregistrament, sinó com l’enregistrament d’una pèrdua. I en la mateixa publicació -abonada a pujar WANG Bing als "seus" altars, en un dels processos de santificació que tant els agrada de controlar- Alain Bergala afirma que ha tingut per primer cop davant aquestes nou hores de projecció (..) el sentiment emocionant que aquesta pel·lícula inaugurava de manera radical una nova era del cinema (..) Aquest cineasta reprèn el cinema des del començament, abans de la diferenciació ficció/documental (..) És alhora el visionari a la Hugo, el novel·lista (de la mena de la gran novel·la russa), el gran repòrter i el guionista improvisador. No sé quantes vegades portem ja que aquesta gent té revelacions pentecostals que els acrediten renaixences del cinema; de manera que no en faria pas gaire cas si no fos pel que comenta Laure  Naimski: Què fa que aquest llarg documental (..) tingui un poder tan gran de fascinació com els que des de la ficció fan les obres més recents de Gus Van Sant, "Gerry" o "Elephant"? És perquè en ambdós casos es tracta de films en moviment, en el sentit que el director, amb la càmera al ventre, camina a prop o ben bé al darrere dels seus personatges, sense mai passar-los al davant? Perquè el seu futur, el futur és imprevisible? L’única certesa que poden tenir l’espectador i el cineasta és que els seus protagonistes van cap a un precipici. La càmera els acompanya fins arran del penya-segat, on comença l’atracció del buit i la fascinació que exerceix la mort o la fi del món. Però no és  tant la mort allò que interessa WANG Bing o Gus Van Sant com tot el que la precedeix. Són l’indret, l’hora i la forma. A la manera dels mestres del suspens. Amb un text com aquest, de debò em vénen moltes ganes de recuperar Tiexi Qu / À l’ouest des rails i se’m creen expectatives serioses respecte al documental He Fengming, que es projectarà a Canes 2007 (durada: 3h30 minuts; format: DVCAM).

El títol, He Fengming, és el nom de la protagonista, el destí de la qual serveix al cineasta per narrar una vida llarga i miserable a la Xina, des dels anys quaranta fins als noranta. El 1949, a l’alba d’una nova Xina, una noia de 17 anys, He Fengming, s’aboca en cos i ànima a construir el socialisme. Ella i el seu marit treballen de valent, de periodistes per a un diari. El 1957, el Partit Comunista desferma la campanya contra la dretanització. Per tres articles publicats al diari, acusen de dretà el marit de He Fengming i, sospitosa de complicitat, ella també rep. Durant els inacabables mesos que dura la campanya de denúncies, la tortura moral que li estan infringint du He Fengming a intentar suicidar-se en diverses ocasions. Un dia, quan ella torna a casa seva, el marit l’abraça i, per primer cop, les llàgrimes esclaten. Aquell vespre, les flors de l’amor s’han obert en aquells cors turmentats per les persucions que els estan fent viure un infern. L’abril de 1958, separen He Fengming i el seu marit i els desterren en granges de l’oest del país, on han de ser reeducats. Durant els dos anys i mig que ha d’estar-se en aquell camp de treball, He Fengming passa per feines esgotadores, patint fam i assistint a l’espectacle de la mort i la ruïna interior. El 1960 rep una carta del pare en què li fa saber que el marit el té entre la vida i la mort. Aconsegueix una mica de menjar i desafia el fred per anar a trobar la granja on s’està el marit, però aleshores aquest ja ha mort de fam… WANG Bing ha declarat en alguna ocasió que la política no li interessa i s’ha manifestat en contra d’instrumentalitzar la creació artística per difondre missatges. Considera que sobretot,  un artista de debò ha d’articular el seu propi univers amb el que vol mostrar (..) i que el sentit de l’art rau en aquesta tensió. Prenc nota, tanmateix, que WANG té pendent d’estrenar una altra pel·lícula, titulada Sol cec (2007), la sinopsi de la qual explica que, fa uns quaranta anys, a l’oest de la Xina, prop de 3.000 presoners polítics van ser deportats a milers de quilómetres de les seves famílies, en un parell de camps de treballs forçats, perdut en mig del desert. Sol cec relata les darreres setmanes d’un d’aquests camps, a través de la vida quotidiana d’alguns presoners: Li, Wei, Chen i Dong, quatre testimonis  del que la condició humana pot suportar. Per cert, un dels déus i pares de la pàtria dels Cahiers du Cinéma, Jean-Luc Godard, no era un apologeta del maoisme, quan estaven passant tots aquells crims de lesa humanitat?

Chacun son cinéma, film del 60è aniversari, col·lectiu

En un article que vaig penjar al bloc el mes de feber, quan es féu oficial la notícia d’aquest film col·lectiu, ja en vaig parlar específicament. Podeu llegir-lo clicant aquí: 35 autors per a un gran aniversari

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!