Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Dies d’agost: el final del comentari
He volgut deixar passar uns dies, des de l’estrena a Catalunya de Dies d’agost, per completar-ne el comentari. Així com del "paisatge" i del que la pel·lícula té de "ficció autobiogràfica" em semblà millor parlar-ne abans que arribés a les sales, en un modest intent de presentar-la, he pensat que fóra més convenient esperar fins ara a enllestir i publicar l’escrit sobre l’estructura narrativa i les reflexions que, sobre el cinema, fa Marc Recha. Som-hi!
Imatges fotogràfiques, deturades, fugaçment però deturades enmig del flux d’imatges en moviment. La foto, les fotos: retenció del temps, plasmació d’un instant fugisser i irrepetible, potser crucial o tal vegada incert. Diversos moments de Dies d’agost queden fixats breument, com per acció de l’obturador d’una càmera, i tot seguit s’esmunyen. Subtilment, fins enigmàticament, tot de presents menors, quotidians, no pas decisius ni particularment singulars, queden instantàniament determinats, remarcats, per tot seguit esvair-se en el moviment continu de la vida. Un recurs de muntatge cinematogràfic en una pel·lícula que fa present el passat dels protagonistes (la infantesa de Marc i David; el delit de l’autoestopista per ser ballarina; la història d’amor de la cambrera del càmping, que deixà el xicot , perquè no s’entenien) i que reviscola el record dels absents (l’avi que lluità a la Batalla de l’Ebre; la germana de l’autoestopista, morta quan ella era petita; Ramon Barnils…).
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
El campanar antic, que s’enlaira dret i resistent per damunt de l’aigua de l’embassament, amb les busques del rellotge aturades: el veiem en un moment molt concret de la pel·lícula. Acabem d’assistir a unes reflexions en veu alta de Marc Recha, presentades en forma de diàleg -de fet, un monòleg- amb el seu germà David -que se l’escolta-. Marc ha parlat d’un somni en què Barnils se li ha fet present i ha explicat unes converses amb el fill del periodista, justament sobre la sensació de sentir la presència de l’absent. El campanar, amb el rellotge aturat, enlairant-se vigorós per damunt l’aigua, evoca des de l’ara mateix un passat que no s’ha esborrat, un vestigi indeleble. És paisatge, forma part d’aquell paisatge, però la narrativa cinematogràfica li atorga un significat de més, el que l’autor ens proposa amb la seva mirada.
La sobtada desaparició de Marc, en un moment de Dies d’agost, pot resultar una estratègia de guió massa artificiosa, massa forçada, per fer ostensible el pes arrossegador de l’absència; però té un caire tan irreal, gairebé fantasiós, que en reclama una lectura poètica. I, efectivament, les imatges de tota aquella estona són les més misterioses, es pot dir oníriques, passablement surreals: l’esgotadora marxa sense nord, sota el sol abrusador; l’indolent caminar d’un David nu i pràcticament derrotat, sol; l’obertura al riu com selvàtic, en una mena de lírica i alhora neguitosa retrobada amb la Natura indòmita, salvatgement paradisíaca (a la Terrence Malik)… I, de mica en mica, els espectadors ens anem fent copartíceps del sentiment d’absència. Marc Recha ha encaixat tot aquest episodi, just entre aquell monòleg sobre el tema, el que acaba amb el campanar, i el capítol que transcorre al poble i la casa on Barnils va viure els darrers mesos, la textura documental del qual ens projecta el sentiment de mancança cap a la figura concreta del periodista.
Dies d’agost, doncs, té una prolífica construcció narrativa; atresora la solidesa de les obres coherents, en què res no hi és sobrer i tot pren una significació, per mor de l’artista i la manera creativa com lliga els elements que conformen el conjunt.
Marc Recha recorre a un ventall molt ample d’estratègies narratives i les combina lliurement, sense ser-ne esclau de cap manera: la veu en off de la germana petita dels Recha, que ens explica la història i ens presenta els personatges a la manera d’un conte; el relat gairebé fantàstic del "peix gat" que el 1974 sembla que s’introduí furtivament al riu i ara és un bon esquer per a turistes-pescadors; la mena de road movie que segueixen Marc i David; el passatge evanescent de l’autopista, en contraposició al retrat de dona existencialment refugiada en aquell racó de món que es conffigura amb la cambrera del càmping; el suspens en la recerca que mena David per trobar en Marc; la narració oral del mateix Marc Recha, sobre Barnils; l’evocació audiovisual de la Batalla de l’Ebre; el recorregut gairebé documental per la casa i el poble on Ramon Barnils passà els darrers mesos de la seva vida; la possibilitat de relat que ofereixen les gravacions de testimonis sobre Barnils…
No s’està, Marc Recha, de recórrer a elements formals típics del cinema ficció. Juga amb la música, a part de l’efecte balsàmic de les cançons que canten Françoiz Breut i Clara Andrés, indueix el neguit o asserena la imatge amb l’ajut de la banda sonora. I de la mateixa imatge: la remoguda superfície de l’aigua de l’embassament, els eloqüents moviments de càmera (quan hi són)… Fins la mateixa qualitat cromàtica de la imatge, dotada de molt més contrast que les dels dos films anteriors de Recha.
En parlar del temps, de la presència del passat (i dels absents) en el present, de les imatges afigurades al nostre cervell (en somnis, pels mecanismes de la memòria…) Recha està reflexionant també sobre el cinema, que és essencialment una fantasmagoria. En construir Dies d’agost com ho ha fet, de manera que sigui la nostra ment, la dels espectadors, que s’afiguri evocacions i presències, a partir de campanars, fotografies, paraules, sensacions, sentiments… reivindica el caràcter fantasmagòric del cinema, fet a partir de la realitat. Amb Dies d’agost, Marc Recha assumeix ontològicament que no es pot separar el cinema documental i el de ficció, perquè, éssent "la realitat" una percepció i el cinema també, la manera potser més adequada (anava a escriure "honesta") d’apropar-se a una "veritat" i projectar-la audiovisualment és assumir que l’eina (en aquest cas, el cinema), per definició, ens conforma fantasmes. Ramon Barnils el fa present sensitivament, a Dies d’agost, com difícilment ho hagués aconseguit un documental convencional, suma de testimonis.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salvador, m’agraden les teves reflexions sobre "Dies d’agost". I celebro que t’hagi agradat. No hi estem acostumats a aquesta mena de cine i ens hi hauríem d’acostumar: molts silencis (parlar per no dri res?), no importa tan el què sinó el com, no l’arribada sinó el viatge. Salut!