Club 7 Cinema

Reprodueixo tot seguit el comentari que sobre The Place Beyond The Pines (The Place Beyond The Pines | Cruce de caminos | Come un tuono) he escrit per al número de setembre de la revista Recvll, de Blanes:

El títol original d’aquesta pel·lícula, “The Place Beyond The Pines”, té a veure amb el nom de la ciutat on s’ambienta, Schenectady –a l’estat de Nova York–, que en la llengua dels Mohawk es deia “Schau-naugh-ta-da”, terme que –pel que diuen– podem traduir com “L’indret enllà dels pins”. I, efectivament, les imatges del film, tot i que no s’hi recreen especialment, ens mostren la ciutat com un lloc força idíl·lic gairebé cobert de pins. En aquest ambient paisatgístic coneixem personatges situats als extrems contraris de l’escala social; joves amb oportunitats ben diferents en aquesta vida; gent de bon cor que fa malifetes i d’altra, de bona pasta, que s’envil·leix molt fàcilment; l’atzar que capgira destins fins a límits insospitables… Un autèntic purgatori humà en un entorn es pot dir paradisíac.

Poca atenció para el cineasta Derek Cianfrance a la lògica del guió. Se li podria retreure que, amb certa lleugeresa, es posa les coses bé perquè la història avanci. Més aviat, però, és que no s’hi vol entretenir. La força de la seva pel·lícula rau en el tarannà dels personatges i en com no els deixa de petja amb una càmera que els converteix el rostre en el mirall de l’ànima i el gest en l’expressió de la seva ètica particular.

Costa avui en dia trobar un film que avanci de manera imprevisible en la mesura que ho arriba a fer aquest. Cianfrance és capaç de rellevar el protagonista quan encara queda una immensitat de metratge per endavant, de manera que el nou mantingui una relació dialèctica amb l’anterior: joves i atractius tots dos, situació familiar numèricament equiparable, antitètics fins al moll de l’òs –l’un delinqueix, l’altre és policia; l’un, al marge de la societat, l’altre és un plançó de casa bona; l’un es mou per un impuls vital, l’altre resulta més ambigu del que podria semblar…–. I en una tercera part de la pel·lícula, encara opera una nova substitució, ara amb dos altres protagonistes jugant-hi en paral·lel. Un plausible joc narratiu i dramàtic amb què tanca el cercle, de manera que aquests darrers dos personatges projecten cap al futur el que han estat els anteriors.

Cal fer esment del treball dels actors Ryan Gosling i Bradley Cooper, tant per la prestació –més física del primer i més compositiva del segon– com per l’encert impressionant de la tria: amb les seves presències respectives gairebé ja donen els respectius papers, als que tanmateix aporten tremp, vida, neguit…

Derek Cianfrance es va revelar fa tres anys al Festival de Canes, avalat per una bona acollida prèvia al certamen nord-americà de Sundance, amb Blue Valentine, també protagonitzada per Ryan Gosling, en el rol d’un xicot que malda inútilment per a salvar la relació ja esgotada amb la seva dona (Michelle Williams). En aquella ocasió, com en aquesta, en vam destacar el joc narratiu, la textura dels personatges, la manera com els treballava i l’atmosfera fílmica, en el que era un autèntic “blues” cinematogràfic. Amb The Place Beyond The Pines confirma les expectatives que va generar i es col·loca en la nòmina de directors a qui mai podrem agrair prou que ens portin fins a les nostres pantalles pel·lícules de les que tant costa trobar-hi, humanes, intel·ligents, entretingudes i formalment molt interessants