Club 7 Cinema

Què els deixarem a les futures generacions? Quin model de família, quina mena de vida afectiva hi compartim? Quina terra, quin paisatge, quina natura en rebran? No per bugadejades, aquestes preguntes perden sentit i vigència, ja que la crisi de valors al nostre món occidental i l’agressió ecològica que sembla inherent al nostre delit de creixement ens duen sovint a pensar-hi. El director Alexander Payne ho converteix en el fil conductor d’aquest seu nou film, centrant-se en la història d’un home molt ric (George Clooney), hereu d’un llinatge antic de Hawaiï, que ha de decantar els negocis sobre els quals ha girat la seva vida als darrers anys, ja que ha de fer-se càrrec de les filles ran d’un gravíssim accident de la dona, que l’ha deixada en coma. Basant-se en la novel·la “Els descendents”, de la hawaiïana Kaui Hart Hemmings, el cineasta es dedica a mostrar les contradiccions pregones i el pou emocional, humà, que traginen els personatges, sotmesos efectivament a la possibilitat d’enfocar altrament les relacions al si de la família i amb l’entorn natural.

Prodigiosament, en aquesta pel·lícula tot funciona per contrast. George Clooney s’està comportant com un marit i pare responsable quan s’assabenta de la infidelitat de la seva dona i actua tot seguit com un mascle egoista i possessiu, gairebé oblidant la fatal situació clínica en què es troba la dona; sense voler saber-ne res, de fins a quin punt ell ha fet passar els negocis per davant de la família; despreocupant-se de l’espectacle que està donant a les filles i tenint una actitud molt agressiva amb els amics. Aquesta actitud aviat es matisa, sense que el guió malgasti ni una ratlla de diàleg a justificar-ho; simplement, ànims asserenats i la contraposició de comportaments ja resulta prou eloqüent. Amb el canvi, el personatge compta amb un còmplice, la filla gran, que passa d’una ostensible rebel·lió adolescent a un compromís madur amb el pare. I els ajuda en Sid, un amic de la noia, jovenet deseixit i bocamoll amb tot l’aire de superficialitat i despreocupació que s’associa als que pugen ara mateix; però que –nou contrast– a casa n’ha passades de tant o pitjors que les que viu ara en Clooney, traspuant una humanitat impensable segons abans que això se’ns reveli. El sogre (Robert Forster), home d’una duresa tremenda, es fon com a pare tendre davant la filla enllitada…

El personatge d’aquesta dona, filla, mare i amant que, en coma al llit hospitalari, tots s’hi atancen per a parlar-hi esdevé un recurs alhora còmic i cruel –nou contrast–, en aquest film que és alhora comèdia i melodrama –sic–. Normalment, a un llit de mort (o gairebé) s’hi va a acomiadar-se del difunt (o del malalt terminal ); aquí els monòlegs amb la dona, comiats o no, són sovint autèntics retrets, als que lògicament ella no pot contestar. I així es converteix en una mena de figura pètria, en què tots i cadascun hi aboquen les seves frustracions, neguits, penes… Tots sembla que hi van amb bones intencions, però a l’hora de veritat la cosa resulta sovint a l’inrevés. La bondat respectiva se les ha amb els brots d’ira, d’egoisme… inherents a la condició humana.

Amb el material d’aquesta pel·lícula, s’hauria pogut fer un drama amb personatges d’una peça castigats per la vida, redimits per l’amor… pura ficció, segurament catàrtica per a l’espectador. Alexander Payne, en canvi, sense renunciar al potencial de l’argument, ha optat per treballar la dimensió contradictòria dels protagonistes –estratègia molt més realista–, als quals no estalvia gens les emocions. Arriscant-se a traspassar una ratlla vermella, Payne els planta la càmera a la cara i, en pla mig curt, ens en mostra la resposta a les bufetades sentimentals, d’uns i altres.

Tampoc cau en el pamflet ecologista. Coherent, el cineasta empastifa la decisió de Clooney sobre la venda dels últims terrenys verges de l’illa: tot i el discurset conservacionista que l’home deixa anar, queda el dubte de si en el fons no es mou per despit, ran del tema de faldilles que hi hagut pel mig. En canvi, la natura de Hawaiï ens arriba als espectadors integrada en la quotidianitat dels personatges i desmentida del seu caire “paradisíac” per la veu en off del mateix Clooney des de la primera seqüència del film: allà, els patiments i les alegries, com a tot arreu.

Les platges, les palmeres… les veiem en àrees tan urbanitzades com quedaria el darrer paratge verge de l’illa que se’ls proposa de vendre, on els grans, tots, havien anat a acampar, cosa que provoca l queixa de la filla petita: on anirà a acampar ella, si s’hi construeix? No hi ha resposta, esclar. Els descendents –d’aquest home ric, però també els de tots plegats– ho tenen magre, segons el que fem. En aquesta pel·lícula, la filla petita que al començament està descol·locada fins al punt que el pare no sap què fer-hi, acaba, en la imatge final, incorporant-se amb son pare i sa germana que, junts i avinguts, miren la televisió: un contrast definitiu entre l’abans i l’ara.

FOTO © FOX Els descendents, d’Alexander Payne