Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Comentari. “Els amants passatgers”, de Pedro Almodóvar
És com una vinyeta grollera d’ “El Jueves”, l’última d’Almodóvar?
A sentir dir, Els amants passatgers vindria a ser com una vinyeta barroera d’El Jueves, pel que té d’humorística, grollera i de referències a la part més galdosa de la realitat socio-política espanyola. Me’n guardaré ben prou de parlar sobre la revista satírica que surt els dimecres; però em sembla interessant reflexionar sobre aquesta percepció de la pel·lícula.
A Els amants passatgers, de tocs d’humor, n’hi ha uns quants i, de bromes almodovarianes, n’anem trobant prou (la inevitable tafaneria d’una veïna o portera, la quotidinitat del consum “pervers” de drogues, la religiositat xarona, els telèfons que més aviat descomuniquen, les febleses dels personatges…). Fins i tot, algun gag li funciona (com el del mòbil que “cau del cel” o el de la núvia sexualment activa mentre dorm) i se’n surt en convertir la dels pilots en una mena de cabina dels germans Marx. Però en conjunt resulta poc reeïxida com a comèdia. De riure, no gaire, i la trama de situacions, patètica. A no ser, esclar, que faci gràcia veure coses com ara unes quantes “boges” deixant-se anar o una dona verge amb poders sensorials que es deleix pels paquets dels mascles. Les seves famoses sortides sardòniques aquí són simples relíquies d’un estil cinematogràfic descremat, recursos que han perdut energia, fòrmules mancades de frescor. Així, per exemple, la tafanera madrilenya, d’aparèixer, apareix; però gràcies a la marrada que du Almodóvar a anar-se’n de l’avió, trencant l’atmosfera reclusiva de la nau, en una digressió perfectament negligible. O les pastilletes, que el personatge del nuvi es treu literalment del cul, tot explicant el seu curículum com a mula –a part del rabeig ridícul, d’un underground covat i no sé si senil i tot– resulta tant una rònega autoreferència com un simple pretext per a dur els passatgers d’aquella “bussines class” al clímax orgiàstic, que s’esdevé gràcies a la intermediació d’una vuitantera aigua de València…
De grollera, la pel·ícula n’és. Queda lluny de la “sofisticació” dels últims films del manxec. Però tampoc és descarnada com n’eren els seus primers films. Queda en un punt intermig, en què el llenguatge i alguna situació brutegen, però “soft”, la cosa que sigui “més o menys per a tots els públics”, talment en el registre bast, grosser, típic de la teleporqueria espanyola.
I arribem a les referències a la part més galdosa de la realitat socio-política espanyola. Un banquer fugitiu que ha estafat tothom, al país de les preferents, Bankia i companyia… no és ni tan sols una caricatura de res. Més aviat sona a oportunisme, a populisme barat; sobretot en la mesura que no hi ha ni cap aportació a la temàtica que representa, ni deformació irònica de la realitat que reprodueix. Pitjor encara: a la pel·lícula es remarca que l’aeroport de Castella-la Manxa és tot un emblema d’aquella estafa i, vés per on, és el que salva aquest vol obligat a fer un aterratge forçós. I l’home, si en el fons és tot un pare i tot un marit! Sí que, quan les veus magres valores allò que és important, però per molt que vulgui ser una comèdia, calia “redimir-lo”? Una antiga estrella del “destape” de la Transició, famosa portada de l’Interviú i convertida en proxeneta dominàtrix, que té de clients la cúpula del poder del país, començant pel número 1: si són més agosarats els de la família irreal del Polònia! Que n’és de fàcil i novament oportunista, fer safareig d’aquesta mena, ara; per no dir absolutament res de nou. Em sembla que El Jueves ha estat tremendament més arriscat i rupturista amb portades i continguts sobre la Casa Reial i els poderosos: la diferència amb Els amants passatgers deixa en evidència la petitesa i mesquinesa d’Almodóvar en aquest film desgraciat de la seva, per altra banda, estimable carrera.
Certament, el cineasta inocula als diàlegs una certa panoràmica que recorre determinats aspectes de la ja esmentada Transició fins arribar a l’actualitat. Seguir la carrera de l’estrangera immigrant que, sense un ral, s’obre camí ben conilla a la portada d’aquella revista emblemàtica, objecte eròtic d’alliberament per a una generació reprimida sexualment per la dictadura, arribant a la important empresa de prostitució que ara té muntada, és com una crònica ràpida de com han anat les coses. Sumem-hi el record pèl nostàlgic dels vuitanta que prèn cos amb l’aigua de València. I, passant per la normalitat del matrimoni homosexual i de l’alliberament gai, arribem a la delinqüència endiumenjada i als crims passionals de telenovel·la mexicana. Una panoràmica particular i legítima, que és poca cosa més que un relat contextual d’un temps i un país, vistos en gran mesura per un prisma mediàtic molt concret.
S’ha remarcat també la presumpta qualitat cinematogràfica de la pel·lícula, començant per l’ús de l’espai, pel fet que gairebé tot el metratge transcorri al recinte reduït d’un avió. Almodóvar en sap, de fer cinema, i no es pot pas negar que l’interior de la nau el transforma prou bé en dinàmic escenari del seu espectacle. Tanmateix, no n’exagerésim la nota, perquè la zona de la “busines class” en què transcorre la gran part de l’acció resulta elàsticament deformada, perd l’entitat afuada i esdevé visualment un plató pràcticament quadrat amb decoració d’aeronau. Igualment, l’espai de la tripulació acaba sent físicament més una cuina de porteres que no el raconet estrenet de la realitat. I el recurs d’adormir tota l’estona les hostesses i la classe turística sencera queda indissimuladament com un obvi truc de prestigitador, per a escapçar la part de l’avió que li fa nosa per al show que vol muntar (per cert, el contrast visual entre aquesta zona turística i la “busines class” resulta ben eloqüent, per bé i per mal –la densitat i condicions del passatge en una i altra, i el caire de debò afuat en la part turística, que encara fa més evident com Almodóvar “s’ha posat bé” l’altra–).
Cal reconèixer que el manxec fa anar la pel·lícula per on vol. Des del punt de vista de la llibertat creativa, és a dir, de no quedar esclau de les condicions, demostra que tant li fa les exigències de l’espai fílmic, que ell l’agafa com vol i, si li convé, transforma una porta interior de l’avió en decorat d’un número musical. Com no li importa trencar les cadenes de l’atmosfera fílmica, tot fent un tomb per Madrid. De la mateixa manera que passa sense solució de continuïtat d’escenes típiques de sitcom televisiva a show musical a orgia gairebé romana a seqüències de relat criminal… I no s’està d’instrumentalitzar els seus personatges, abandonant-los descaradament quan ja no els necessita: “That’s entertainment!”
Per a nodrir una comèdia, en bona mesura tot s’hi val i no se sol exigir ni que el guió sigui especialment coherent, ni la història versemblant, sempre que la convenció genèrica doni peu a gags eficaços: riure ho pot tapar tot i participar en la festa que en resulti pot fer perdonar molts petits pecats cinematogràfics. Però, ai, si l’humor no funciona! I aquí, no funciona. Aleshores, algunes d’aquelles llibertats creatives queden com a trucs mal dissimulats, es generen notables problemes de versemblança i la coherència s’estimba. Per exemple, el personatge del nuvi es desperta i, neguitós, vol saber de què va el problema de l’avió i les seves conseqüències, però els hostessos li donen llargues: un cop això ha servit perquè el manso es tregui pastilles psicotròpiques del cul i les passi a la tripulació de la nau, d’aquell neguit res de res… L’actor que interpreta Guillermo Toledo, un cop ha trucat a Madrid i ha donat peu a la ja esmentada digressió –amb la noia suïcida, l’antiga amant i la veïna tafanera– queda abandonat pel guió i es limita pràcticament a ser una presència asseguda en un racó. Per cert, aquest personatge és potser el que es mostra més preocupat per l’avaria de l’avió i demana de trucar… però realment, no ho fa tant per buscar l’escalf d’algú estimat en aquells moments, sinó perquè és conscient del problema que ha deixat en terra. I és que, poc temorosos de morir o fins de patir un accident, estan aquells passatgers: més aviat reaccionen contrariats perquè els plans que tenien d’arribar a Mèxic DF se’ls han esguerrat. Així la dominàtrix, el banquer fugitiu… Fins i tot l’orgia, que aparentment hauria de ser el clímax catàrquic per a aquella gent davant la incertesa vital en què es troben, queda més com a una conseqüència lúdica de la droga que la tripulació els ha fet prendre, esvaint-s’hi el possible valor d’escapament del conflicte dramàtic. I si t’ho penses bé, Déu-n’hi-do com n’és d’inversemblant, en si mateixa, el desenvolupament d’aquella seqüència! (I una pregunta: el capità de la nau, jo diria que no pren droga, perquè no beu aigua de València, oi? El cas és que es pot dir que és qui comença l’escena orgiàstica, anant a trobar al seva parella i fent-s’ho al WC. Tot s’hi val, per fer una escudella aigualida?)
Francament, per damunt d’una metàfora sobre la realitat espanyola, abans que una comèdia a la manera d’Almodóvar, Els amants passatgers em resulta com una decadent fabulació d’un home que es va fent gran i, conscient del seu passat, es deleix per a afigurar-se un món en què gairebé tots els homes són gais o descobreixen que els agraden els mascles i les dones esdevenen màquines sexuals a millor glòria dels semalers que tenen a disposició. Això hauria pogut donar peu, per exemple, a una obra vigorosa i, en canvi, ha resultat un producte patètic, digne de commiseració.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També, ja coneixem l’humor d’Almodóvar, fa pocs dies vaig acabar de llegir el seu llibre “Patty Diphusa y otros escritos”, basat en textos escrits per ell mateix a revistes underground i quan ja era un cineasta d’èxit internacional. De les aventures de la Patty Diphusa, algunes em feien gràcia, però abusava de valent de detalls d’humor negre, o escatològic, o directament misògin. Però tornant a aquesta pel.lícula, me’n recordo de les seves primeres pel.lícules, almenys les dues primeres, que ara vistes, em semblen més d’un amateur, no pas d’un professional. Potser ara ha mirat de tornar a allò, cercar de noves idees, però crec que el seu no és pas l’humor, sinó el drama, on aconsegueix les seves millors obres.
I com molts diuen que Almodóvar és el Federico Fellini espanyol, jo me’n recordo del Fellini dels millors temps, que sabia satiritzar exemplarment la societat italiana del seu temps. I tot i que com Almodóvar també li agradava veure el món amb un estil propi (el poble d’AMARCORD, tot i que és una obra mestra, sembla més aviat un poble sortit d’un dels seus somnis), sabia fer sàtires més punyents. Per això, com sabràs, Fellini era odiat pels conservadors italians, i fins i tot va estar a punt d’ésser excomunicat el 1959 quan l’estrena de LA DOLCE VITA, i fins i tot la censura va amenaçar de segrestar la pel.lícula. Finalment, no va passar res d’això.
Aviat faré la meva crítica de LOS AMANTES PASAJEROS, però si em preguntes amb quines coses em quedo, potser amb Carlos Areces, un bon secundari amb molt talent còmic, que esborra al mediocre Raúl Arévalo i fins i tot a l’eficaç Javier Cámara. La majoria de personatges resten desdibuixats, com és habitual, Almodóvar fica massa personatges.
I per acabar: si aquesta pel.lícula l’hagués fet Daniel Sánchez Arévalo, amb el qual treballen molt Arévalo i Antonio De La Torre, hauria sigut encara pitjor. Jo vaig veure les seves tres pel.lícules ja estrenades, i cap d’elles em van agradar del tot. Té una tendència cap a l’excès pitjor que no pas Almodóvar.
Un salut,
JULIÁN.
PD: Te dejo aquí una escena de ROMA de Fellini, on el mestre de Rimini satiritzava el luxe esbojarrat de l’Església Catòlica amb una surrealista desfilada de moda eclesiàstica, amb detalls divertits. I feta l’any 1969, a més. A LA DOLCE VITA també satiritzava l’Aristocràcia de manera despietada.
https://www.youtube.com/watch?v=-WvWXsr8qEQ