Club 7 Cinema

Comentari sobre Abans de mitjanit, de Richard Linklater, que publico a la revista Recvll, de Blanes, de juliol 2013:

Amb la complicitat dels actors Ethan Hawke i Julie Delpy, el 1995 el cineasta nord-americà Richard Linklater i la guionista Kim Krizan van crear els personatges d’en Jesse i la Celine, per a Abans de l’alba. Eren una parelleta que es coneixien dalt d’un tren i passaven junts una tarda romàntica a Viena. Nou anys més tard, ja amb la plena implicació dels actors al guió, a Abans del capvespre, en Jesse i la Celine es retrobaven a París, al decurs d’una gira promocional de la novel·la que ell havia escrit (precisament inspirant-se en la tarda que es van conèixer). Aquest 2013, a Abans de la mitjanit, en Jesse i la Celine són al sud del Peloponès. Hi han passat l’estiu. En Hank, fill adolescent d’un primer matrimoni d’en Jesse, ja se’n va cap als EUA, a retrobar-se amb sa mare, que en té la custòdia legal. El Jesse i la Celine han format parella i tenen un parell de bessones. Dinen amb uns amics, en un ambient plenament mediterrani, estiuenc. A la nit, els han regalat l’estada per a ells dos sols en un hotel, com a agraïment per haver-se fet càrrec de la canalla d’alguns d’aquells amics durant les vacances. Fa divuit anys, eren joves, tenien la vida per davant, es van enamorar. En fa nou, el retrobament fugaç es convertí finalment en aparellament. Als quaranta anys, entre les qüestions de feina, responsabilitats familiars, consciència del pas del temps, percepcions i frustracions… com va el seu amor?

La mediterrània, en un estiu de bonança, sempre és agradable: què ens n’han de dir a nosaltres, que també hi vivim? Passejar per un poble costaner no gaire ple de gent, prendre alguna cosa en una terrassa arran de mar, mantenir converses disteses i intel·ligents amb amics en algun àpat a la fresca… I si el marc és un indret de Grècia, al sud del Peleponès, l’encís pot prendre ressonàncies no sé si dir-ne mítiques. Aquest és el marc en què Richard Linklater situa la parella protagonista, que comparteixen més que la flama, el caliu de l’amor; tot traginant a la seva motxilla vital una sèrie de càrregues acumulades al decurs de tots aquests anys.

En Jesse i la Celine parlen i no paren de parlar es pot dir tot el metratge del film i, quan no ho fan ells, són els amics o algun fill que hi diuen la seva, o bé és que queda en l’aire algun silenci eloqüent. Tot just uns contrapunts musicals, bonics, hi van donant una mica d’aire (a la grega) de tant en tant. El director planta la càmera davant del cotxe que condueix en Jesse, amb la dona al costat, i no se’n mou durant tot el trajecte que els du de l’aeroport fins al poble. l’única acció és el que es diuen i expressen els dos protagonistes. Poc canvia la cosa, després: la càmera els seguirà sense deixar-los de petja, mentre caminin pels carrers d’aquell poblet, durant l’àpat amb els amics o a la tensa estada a l’habitació de l’hotel on havien de passar una programada nit romàntica.

Val a dir que el paisatge i l’ambient mediterrani va penetrant pels marges de l’enquadrament i pel rerefons; de manera que, a diferència del que passa darrerament amb els films de Woody Allen, aquesta no és una pel·lícula “turística”. Pregonament romàntica, no desaprofita les ressonàncies de perennitat que pot evocar-nos el marc del Peloponès per a apamar els canvis en el sentiment etern de l’amor. el vell i el nou, la seva vivència en diverses generacions i l’evolució que n’experimenta, amb el pas dels anys, una mateixa parella d’enamorats. Són tanmateix els neguits del temps present (paternitat a distància, ecologia, realització personal, alliberament de la dona, les noves tecnologies…) els que duen en Jesse i la Celine a la crisi sentimental; perquè aquesta és una pel·lícula ancorada en l’avui.

Precisament les seqüències ambientades a l’hotel on, abans de mitjanit, esclata el conflicte íntim entre ells dos són la part menys fascinant del film, la que resulta més prosaica; però sona a autèntica. Una situació, a més, delicada de solucionar cinematogràficament, que Richard Linklater sap resoldre prou hàbilment, tot esquivant-hi la tòpica victòria del mascle que acaba domant la rebel·lió de la femella. I se’n surt recorrent al joc guionístic entre realitat i ficció. El fet que en Jesse sigui escriptor ha donat peu a parlar de ficcions que no són realitats tot i que s’hi inspiren, a xerrar de percepcions mentals davant l’evidència inel·luctable del pas del temps… I, efectivament, tota la pel·lícula no és més que això: una pura ficció, inspirada en la vida real, el seu tragí i les seves preocupacions; una obra romàntica, de base real, però sense vocació realista, si més no, a les seqüències finals.