Club 7 Cinema

És una experiència de debò impactant, veure una pel·lícula al Grand Auditorium Louis Lumière, del Palau de Festival de Canes. La immensa pantalla, de 19 metres d’ample per 8 metres d’alt, fa que els plans cinematogràfic puguin agafar uns impressionants 152 metres quadrats de superfície. Les condicions acústiques, magnífiques, fan que el so arribi precís, net, perfecte, a tots els racons de la sala, grandiosa. Els 2.246 seients de què disposa (818 a platea i 1.428 a l’amfiteatre) reflecteixen pefectament la magnitud de les dimensions del local. És al Grand Auditorium Louis Lumière on tenen lloc les projeccions públiques dels films en competició al Festival de Canes, així com les dels seleccionats fora de concurs i, per descomptat, les gales inaugural i de cloenda, amb el lliurament de la Palma d’Or i de la resta de guardons del certamen.

La premsa acreditada hi veu normalment la pel·lícula que es passa a dos quarts de nou del matí, en una sessió reservada als mitjans de comunicació i a la qual assisteixen també alguns convidats per la productora del film. L’altra pel·lícula, de les dues que (com a mínim) entren en competició diàriament, la veiem a la tarda, pels volts de les 7, en una altra sala, anomenada Théâtre Claude Debussy: és més petitoia: pantalla de 15 metres d’ample per 6,55 metres d’alt (total: 98,25 metres quadrats); 1061 butaques (678 a platea i 383 a l’amfiteatre)…  Aquí, a part d’aquesta projecció per la premsa, és on tenen lloc les sessions públiques de la secció paral·lela Un certain regard (oficial no competitiva).

Per seguir cal anar a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Grand Auditorium Louis Lumière

Certament, tanta espectacularitat va acompanyada d’alguns problemes. Per exemple i, per increïble que sembli, a la pantalla de la Claude Debussy arriba la llum… de la cabina de projecció! En vint-i-sis anys encara no ho han solucionat, per bé que només sol afectar la percepció dels primers instants de cada pel·lícula. I una altra d’incomprensible: si s’obre alguna de les moltíssimes portes d’accés al vestíbul, la claror exterior arriba també a pantalla, perquè no hi ha ni cortines ni un sistema de doble porta que ho evitin. Cal reconèixer que el problema no esdevé gaire greu perquè pràcticament ningú no pot entrar a la sala un cop ha començat la projecció i, si bé és cert, que tothom en pot sortir quan vol, l’exèrcit de conserges i vigilants de què està dotat el "palais" s’encarrega generalment de tancar la porta que algú deixa oberta (tot i així, els embuts que l’organització provoca a l’entrada de les sessions acaben, de tant en tant, amb la irrupció de gent a la sala amb la pel·lícula que ja ha començat; de la mateixa manera que sempre hi ha aquell ocasió en què conserges i vigilants no estan al cas…).

La monumentalitat arquitectònica del "Palais" fa que hi hagi un munt de portes i d’escales, que, per motius de seguretat i de control de les cues, comporta la mobilització, efectivament, d’una legió de personal. Organitzats per categories i funcions. Hi ha els que s’encarreguen de "gestionar" l’accés (aguantar la pressió de les cues, que no es desbordin les tanques i, sobretot, que ningú no passi de la barrera si no li toca…). Hi ha el que compta els que entren i els que guaiten a l’interior. Hi ha els que, amb talquis a la mà, van informant-se de com de plena va quedant la sala… No cal dir-ho: hi ha, a més, "el cap de sala" i els policies de la surété. A tot això, sumem-hi els que, a l’entrada, et repassen de dalt a baix amb aparells electrònics per si dus algun artefacte i els que et miren les bosses (és el plan "vigipirate", que en diuen).

Cada vegada que hom surt i entra del "Palais", ha de passar pels controls. Tant si ets de la premsa, com professional del cinema, com si vas empolainat a una sessió de gala. Perquè, si bé les sessions de premsa no tenen requisits de vestuari, les sessions públiques que tenen lloc a partir del vespre exigeixen anar de gala. Això comporta l’aparició, cada dia a partir d’hora baixa, d’una autèntica marea de gent gornida de "pingüí" i de dones ben quillades que va o torna d’una "soirée" o intenta anar-hi o ha de girar cua, perquè ja està ple i no poden entrar a la sala, per molt que n’hagin aconseguit alguna invitació…

Les butaques del Grand Auditòrium Lumière i del Théâtre Claude Debussy són abatibles, de manera que, quan te n’alces, el seient es tanca contra el respatller. Això, durant la projecció, no deixa de generar una remor, que alguns crítiquen perquè contamina l’audició de les pel·lícules. Tanmateix, la premsa ho hem convertit en una mena de baròmetre indicatiu sobre la recepció del film: quan més gent marxa de la sala durant la projecció, més soroll de butaques…

Suposo que us haureu adonat que els noms de les dues sales tenen ressonàncies musicals: en un cas es parla d’ "auditorium" i, en l’altre, de "Debussy". I és que el "Palais" està concebut com a Palau de Congressos i Exposicions i, de fet, al llarg de l’any, són diverses les manifestacions d’aquesta mena que hi tenen lloc. Però les dues sales grans les van dissenyar pensant en el Festival de Cinema, però també (i molt) en grans esdeveniments musicals i de dansa. Tant és així que no tan sols els noms, sinó la mateixa disposició física de les butaques respon més a criteris d’ auditori que de coliseus cinematogràfics. Així, la visió de la pantalla des dels dos laterals extrems de l’amfiteatre és francament esbiaixada: tant, que fins fa uns 9 anys, en tapaven les butaques amb lona, inhabilitant-les (ara queden accessibles, perquè el volum de gent és tan gran que, amb bon sentit comú, van decidir acceptar que hi hagi gent que, abans de perdre’s una pel·lícula, prefereixi veure-la de cantó -i, a més, la pantalla és prou immensa com perquè la vista se t’hi acabi acostumant…-). Igualment, us asseguro que des de dalt de tot de la Lumière, la pantallassa es veu petitoia (se sent molt bé, però la imatge queda francament reduïda). No ens ha d’estranya que Gilles Jacob, el venerable president del Festival de Canes, estigui reclamant la necessitat… que enderroquin el "Palais" (de tot just vint-i-sis anys) i en facin un de nou, per evitar que els quedi envellit respecte al flamant equipament de què disposa Berlín i al nou palau que algun dia o altra acabaran a Venècia. I és que Canes, sobretot en aquestes dècades en què Jacob n’ha estat l’home fort, ha apostat per ser capdavanter en tot.

Sales Bazin, Buñuel… i les petitoies

En diversos pisos, que donen al costat del mar o al del port o sobre el passeig marítim de la Croisette, així com en una sèrie de subterranis es divideix el mastodòntic "Palais". A més, compte amb un annex circular, també de pisos. Totes les sales i saletes estan equipades amb projectors i pantalles (o pantalletes) i, durant els dies del Festival de Canes, algunes queden rebatejades de manera ben cinèfila. Així trobem la sala Bazin (en honor al crític i teòric francès André Bazin), la sala Buñuel (dedicada a Luís Buñuel…). A la Bazin (de dimensions reduïdes, amb capacitat d’unes 400 persones i pantalla de mides absolutament normals) s’hi fan, per a la premsa, passis avançats dels films d’Un certain regard i de repesca de títols de la secció oficial competitiva. A la Buñuel (construïda fa pocs anys i d’un volum prou gran, però sense comparació amb les dues sales principals) és on es projecten les pel·lícules de Cannes Classics i algun film de la Competitiva, en projecció avançada per a la prema. A part, a l’edifici del "Palais" queden microsaletes, amb pantalletes, que  el Mercat del Film posa a disposició de les productores perquè mostrin el gènere als possibles compradors. Tanmateix, des de fa ben poc, el gruix de negoci del Mercat s’ha traslladat a l’annex circular, on hi ha un altra esplet de sales-cambres de negoci. Fins i tot les identifiquen fredament amb lletres (sala I, F, H…)

Noves tecnologies

Evidentment, des de fa uns anys, s’ha equipat les sales de manera que també poden projectar digitalment material originalment enregistrat en sistema digital. I enguany, el Mercat del Film incorpora tecnologia de xarxa. Sens dubte, els nous estàndards de projecció digital que s’homologuen a França, les sales del Festival les assumiran i és de preveure que se’n convertiran en aparador per a tercers països…

Noves sales

Des deu fer un parell d’anys, una nova sala, exterior al recinte del "Palais", s’ha incorporat a l’oferta del certamen. En un envelat muntat especialment, tenen lloc les sessions del programa "Tous les cinémas du monde", en què es promocionen cinematografies de diversos països prèviament seleccionats, aprofitant la concentració de distribuïdors, productors, responsables culturals i periodistes que hi ha a Canes, durant el Festival. 

Ressenyem que aquest 2007 s’hauria d’estrenar una nova sala al recinte del Palais, de la qual estem esperant notícies que ho confirmin i ens en donin les característiques i utilitat.

Noga Hilton, Arcades, Miramar, Star, Olympia…

Construït al solar on hi havia l’antic "Palais",  l’Hotel Noga Hilton acull la Quinzane de Realitzadors a la sala que, durant els dies del certamen, pren el nom de Jacques Doniol-Valcroze. Una possibilitat de repescar els títols de la Quinzena l’ofereix el cinema Les Arcades, que amb les seves dues sales és un dels pocs que queden a la ciutat.

Pel que fa a la Setmana de la Crítica, segueix a la vella i entranyable sala Miramar, de cinefília militant dels setanta i que, situada enllà de l’Hotel Carlton queda força arraconada del punt d’ebullició festivaler (si no comptem algunes sales ben allunyades que projecten títols de les seccions paral·leles per als cinèfils locals). Tot i això, una oportunitat de repescar les pel·lícules de la Setmana de la Crítica, s’ofereix cada dia, a les 9 del matí a la Sala Buñuel del "Palais".

Els masegats multicinemes Star i Olympia, prou cèntrics, compatibilitzen les estrenes comercials amb la projecció d’alguns productes del Mercat del Film; gairebé com a testimoni del paper que antigament havien jugat la sales privades en les succesives edicions del Festival. No fa pas gaire anys encara funcionava el cinema Ambassadeurs, que també es llogava com fan l’Star i l’Olympia; però va anar a terra i avui en dia al seu lloc hi ha l’FNAC de Canes.

…i la Platja!

Durant el breu i magnífic regnat de Véronique Cayla, co-directora del Festival, es van potenciar molt les activitats cara als milers i milers de cinèfils que omplen els carrers de Canes durant el certamen. Sens dubte, la iniciativa més reeixida fou la del Cinema a la Platja. Cada dia, a la nit, en un pantalla prou gran, amb uns equips de só prou potents, es passa una pel·lícula, que sol tenir a veure alguna cosa amb algunes de les seccions del Festival, quan no es tracta directament d’un mateix film prèviament projectat al "Palais".

Potser el dia més espectacular que hi vist és el que es va passar La Guerra de les Galàxies (George Lucas, 1977), poques hores després de la gala de presentació d’ Star Wars. Episodi III. Jo anava passejant per la Croisette amb un bon amic, aprofitant el clíma esplèndid i tot xerrant de les pel·lícules que havíem vist aquell dia. De cop, sona la fanfàrria final de La Guerra de les Galàxies, i els alegres aplaudiments del públic que ho vivia com una festa. Tot seguit, mentre una riuada de gent anava sortint d’aquesta sala a l’aire lliure que és la del "Cinema a la Platja", des del creuer on George Lucas celebraven la festassa de presentació d’ Episodi III, van començar a llençar-se focs d’artifici, durant ben bé vint minuts o mitja hora… No cal dir que l’ambadalimenta era general. Així són, a vegades, les coses per Canes!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!