Club 7 Cinema

Foto Richard Gere i Alfred Molina, a The Hoax / La gran estafa / Faussaire / L’imbroglio, de Lasse Hallstrom.

Víctor Alexandre (Tot Sant Cugat , núm. 1079, de 12 d’octubre de 2007) el descriu com un film sobre la mentida, però també sobre la impotència. I tot seguit explica el cas que reconstrueix The Hoax / La gran estafa / Faussaire / L’imbroglio.The Hoax: el de l’escriptor Clifford Irving (..) que va tenir la pensada d’inventar-se unes memòries del magnat Howard Hughes i fer-les passar per autèntiques, cosa que li costà un any i mig de presó i perdre-ho tot: la dona, l’amic més íntim i l’amant. Considera Victor Alexandre que el gran error d’Irving va ser fer realitat una història que ja era genial per ella mateixa en la ficció. Centrant-se finalment en la pel·lícula, troba excel·lents Richard Gere i Alfred Molina; però opina que el director Lasse Hallstrom no està alçada. I aprofita l’avinentesa per a recomanar-nos una entrevista d’Orson Welles precisament al personatge real, Clifford Irving.

Podem llegir la ressenya sencera de Victor Alexandre, reproduïda al seu bloc, clicant aquí: La gran estafa (The Hoax).

Amb una temàtica com la d’aquest film, les primeres espases de la nostra crítica no podien deixar de dir-hi la seva. Fem un cop d’ull a veure el que n’han escrit, Àngel Quintana, Quim Casas i Carlos Losilla, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Àngel Quintana (El Punt, 1 d’octubre de 2007) comença la crítica precisament parlant d’aquest treball d’Orson Welles: L’any 1973, Orson Welles va transformar l’assaig fílmic amb una obra sobre l’engany titulada significativament F for Fake, en la qual -recorda- hi havia dos grans estafadors, un dels quals era (..) Clifford Irving. I remarca: Welles anunciava a F for fake l’esclat del que podríem anomenar el temps de la mentida: una època en què es van teixir les bases d’una postmodernitat en la qual els conceptes d’originalitat i geni van entrar en crisi. Feta aquesta introducció, Quintana passa a parlar de The Hoax / La gran estafa / Faussaire / L’imbroglio, assenyalant que Lasse Halström cedeix a la figura del mentider el lloc central d’una pel·lícula biogràfica, en què tot allò explicat vol ser la reconstrucció d’uns fets reals. Li reconeix una certa economia narrativa en el relat d’una història que resulta sorprenent, filmada amb eficàcia però sense gaire brillantor. Li retreu manca d’enginy en la descripció dels personatges, en la utilització de les el·lipsis, en la construcció de les falses pistes. I arriba  a la conclusió que sembla com si la reconstrucció pròpia de la pel·lícula biogràfica tragués intensitat dramàtica al desenvolupament del relat. Ara bé, en un última paràgraf, Àngel Quintana fa notar que la pel·lícula té el mèrit de saber estendre la mentida més enllà del cas concret del seu protagonista per reflexionar com en els anys setanta es va començar a jugar amb la força de l’engany com a arma política, com la política es va convertir en la mentida institucionalitzada. I ho rebla, tot dient: de les mentides de Clifford Irving i Richard Nixon (cas Watergate), a les de Georges Bush, fill, amb les armes de destrucció massiva, només hi ha un pas. De manera que, si recuperem la introducció sobre Orson Welles i l’esclat del temps de la mentida, el discurs de Quintana es completa en tota la seva lúcida dimensió.

El títol d’aquesta crítica de Quintana,  el podem llegir a l’enllaç que ens la permetrà llegir-la íntegrament: El temps de la mentida.

Carlos Losilla (Avui, 30 de setembre de 2007) emmarca aquesta pel·lícula en el context de la dèria del cinema nord-americà actual pels anys setanta (..), que es reflecteix igualment en la resurrecció d’alguns temes i formes narratives de les pel·lícules d’aquella dècada. Considera que aquell passat, The Hoax / La gran estafa / Faussaire / L’imbroglio l’agafa com a excusa (..) per a parlar-nos d’aquest present. En repassa breument l’argument (que titlla fugisserament de seqüela apòcrifa  de L’aviador, de Martin Scorsese) i divideix el film en dues parts: una primera, que és una comèdia d’intrigues i embolics sobre els trucs d’Irving i el seu soci, i la segona, més seriosa i estableix lligams amb la política d’aquell moment, deixant al descobert una trama molt més àmplia. Admet que la pel·lícula pot tenir febleses, però remarca que mai no deixa de ser una pel·lícula apassionant sobre personatges a la recerca de la seva identitat. I, per descomptat, també ho rebla esmentant Orson Welles.

La lectura de la crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Màscares del nostre temps.

Per cert, que tant Quintana com Losilla destaquen positivament el treball de Richard Gere en aquest film. I d’alguna manera, Quim Casas també en parla bé; si més no, assegura que Richard Gere hi venç algun dels seus divismes. Ja és molt, no?

Quim Casas (Èxit, núm. 46, suplement d’ El Periódico, setmana del 27 de setembre al 3 d’octubre de 2007) jo diria que s’hi ha apassionat poc, veient-la. Comença la crítica explicant el cas real i (després d’ esmentar Orson Welles…) assegura que Lasse Hallström ens dóna una visió més estandaritzada del personatge, convertint-lo en un esverat, també paranoic, ple de dubtes en la seva vida personal (..). El Clifford Irving d’aquesta pel·lícula és -per Casas- un individu escindit que serveix, abans que res, perquè el director dibuixi un retrat anímic dels primers anys setanta en la societat nord-americana. Tant és així que Vietnam, Nixon i l’ombra del Watergate són -pel crític barceloní- elements constituents  del film. Finalment, retreu a Hallström un excés de contenció.

La crítica sencera de Quim Casas, "Paranoia i falsificació" [article sense enllaç], podem llegir-la a la pàgina 23 d’ Èxit, núm. 46, suplement d’ El Periódico, setmana del 27 de setembre al 3 d’octubre de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!