Club 7 Cinema

Tot i que el 2020 Sofia Coppola va dirigir la desconeguda “On the Rocks“, la seva “Priscilla” la podem veure com la continuació d’una carrera molt estimable en què enfila “La seducción” / “Les proies” / “L’inganno” / “The Beguiled” (2017), “The bling ring: lladres de famosos” (2013), “Somewhere” (2010), “Maria Antonieta” (2006), “Lost in Traslation” (2003), “Las vírgenes suicidas” / “Virgin Suicides” / “Il giardino delle vergini suicide” / “The virgin suicides” (1999): per això l’arribada d’aquest seu nou film és una notícia important i la crítica nostrada se n’ha fet ressó.

Presentada mundialment a la Mostra de Venècia 2023, segueix la relació d’Elvis Presley (Jacob Elordi) i Priscilla (Cailee Spaeny): Quan l’adolescent Priscilla Beaulieu coneix Elvis Presley en una festa, l’home que ja és una superestrella meteòrica del rock and roll es converteix en algú del tot inesperat en moments privats: un enamorat emocionant, un aliat en la solitud, un amable millor amic. A través dels ulls de Priscilla, Sofia Coppola explica la cara invisible d’un gran mite nord-americà en el llarg festeig i el turbulent matrimoni d’Elvis i Priscilla, des d’una base de l’exèrcit alemany fins a la seva finca de somni a Graceland, en aquest retrat d’amor, fantasia i fama, profundament sentit i encisadorment detallat.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

La ‘nina’ d’Elvis, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: L’adolescència vulnerable atrapada en mons més o menys reclosos i en les pròpies fantasies hi és en el cinema de Sofia Coppola des del seu debut amb la colpidora “Les verges suïcides”. També hi és en aquelles adolescents de “The Bling Ring”, que exhibeixen a les xarxes socials els objectes robats en cases de Hollywood. Sens dubte, hi ha el seu retrat de Maria Antonieta com una jove voluble i capritxosa, però també fràgil, dins de la cort de Versalles. En la seva pel·lícula més recent, tot comença amb l’adolescent Priscilla Beaulieu, que, avorrida en una cafeteria d’una base militar nord-americana a la RFA on viu amb la família perquè hi ha destinat el seu pare militar, és reclutada per assistir a una festa d’Elvis Presley (..). Era el 1959. Priscilla, que tenia catorze anys, arriba a la festa fascinada per qui ja era un mite. Ell se li mostra com un jove trist per la mort recent de la mare i enyorat dels EUA, on marxarà poc després. (..) Elvis la reclama i obté el permís dels pares de la noia, que, als setze anys, arriba a Graceland, la mansió d’estil colonial del rocker a Memphis: ho fa com si entrés en un conte de fades fet realitat. No és que Elvis hi vulgui tenir una relació sexual. De fet, imposant-li llargament la repressió del desig, sembla voler-la conservar ‘pura’ mentre ella no fa més que perdre la innocència amb ell. (..) Ella el veu com un príncep, però aquest la vol ‘adormida’ i així controlable. No hi vol sexe, però actua com un depredador: aprofita l’obnubilació de l’adolescent per convertir-la en la seva ‘nina’, algú a qui transformar (li mana com ha de vestir, pentinar-se, maquillar-se) i modelar com la dona que vol com a futura esposa: qui ha de mantenir “la flama de la llar” mentre ell és de gira o a Hollywood amb la necessitat “que hi siguis quan truco”. Així que Priscilla resta confinada a Graceland mentre Elvis corre aventures amb Ann Margret i Nancy Sinatra. Quan torna, juga amb la ‘nina’, però, sempre ple de pastilles, pot tornar-se violent si ella té iniciativa en el joc o si expressa una opinió pròpia. Encara està prou atrapada per casar-s’hi i tenir-hi una filla, però ell s’avorreix de la ‘nina’, que deixa de ser-ho quan, en les absències del marit que va deixant de controlar-la pel propi estat de deixadesa, comença a tenir una vida pròpia que fa que se’n vagi. Sense fer-ne un discurs, Coppola narra un procés de maduresa que du a l’alliberament de les fantasies adolescents aprofitades per dominar-la. Ho fa amb l’elegància habitual, amb una ambientació treballada, amb la sensibilitat renovada cap a un personatge femení, que en aquest cas encarna creïblement Cailee Spaney, mentre que no fa falta que Jacob Elordi s’assembli a Elvis per resultar convincent. (..) Sofia Coppola assumeix el punt de vista de Priscilla Presley, també productora del film, i la converteix en el centre absolut del relat: s’hi evoca la seva experiència amb Elvis, les activitats del qual en el món de l’espectacle (com a cantant o actor de Hollywood) resten fora de camp o, en tot cas, són referits a través de la premsa. És així que, també en la seva contenció estilística, “Priscilla” funciona en certa manera com a contrapunt i complement del cridaner “Elvis” de Baz Luhrman.

La núvia del Rei, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) Sofia Coppola converteix Priscilla Presley en la Maria Antonieta del segle XX. La cineasta busca en la seva vida molts de camins que estableixen vincles i paral·lelismes amb la cort de Versalles del segle XVIII. La cineasta s’inspira en les memòries de la dona del Rei que van aparèixer publicades l’any 1985. En el seu moment, tot allò que explicava Priscilla va crear un cert rebombori perquè explicava el relat des de l’altre costat, des d’aquella veu que sempre havia sigut oblidada i marginada. La directora construeix el que podríem nomenar com un conte de fades enverinat. En el reialme de fireta que mostra Sofia Coppola ens trobem amb la paradoxa que el Rei del Rock no canta, tampoc veiem a la figura del seu mànager -el coronel- que havia protagonitzat el biopic de Baz Luhrmann, ni se’ns expliquen massa coses sobre els contractes que el monarca va tenir amb els millors casinos de Las Vegas. Tot el que qualsevol biògraf d’Elvis Presley voldria saber queda el·líptica o està situat fora de camp. El que queda és un món marcat per la moda, per les formes de disseny, la descripció de les joves d’una joveneta que no s’acaba de creure que ella és la Ventafocs de la Història i que el seu paper és el de l’escollida. De mica en mica, en la història de Priscilla comencem a sentir el pes de la solitud, l’avorriment d’una vida tancada, la impotència que en ella exerceix l’allargada ombra d’Elvis Presley i, sobretot, ens fem partícips la crònica de l’acceptació de les infidelitats d’un marit que ho tenia tot i ho volia tot. Priscilla és una noia ingènua, sensible, resignada i, finalment, també pot ser una noia rebel. Priscilla trigarà tretze anys fins a assolir la seva independència. Durant aquest període tot se li imposarà, fins i tot la seva aparença. Elvis li diu com ha de vestir i fins i tot li recomana quin maquillatge ha de fer servir per convertir-se en l’esposa perfecta. Amb tot, Sofia Coppola considera que Priscilla, tal com va deixar clar en les seves memòries, era sobretot una dona enamorada i l’enamorament es va convertir en un miratge. Ella no pot ser una dona amb personalitat, sinó solament l’esposa del Rei. Elvis -interpretat per un actor despersonalitzat com Jacob Elordi- apareix al llarg de la pel·lícula configurat com un simple autòmat, com algú que es mou en una altra vida, però al que Sofia Coppola li nega tota possibilitat d’atrapar el mite. El Rei del rock no pot cantar ‘Suspicious Minds’, ni es pot engreixar, ni mostrar els aspectes més xarons de la seva personalitat durant el temps de decadència a Las Vegas. Elvis governa un món, però Sofia Coppola li nega el dret a la mitomania, el converteix en un simple robot articulat mecànicament. El Rei es va convertint en presoner del seu reialme i la Reina que havia estat tancada pren consciència que s’ha d’alliberar de la seva presó.

De nena a dona enclaustrada en la gàbia d’or d’Elvis Presley, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: (..) Ho diem d’entrada: “Priscilla”, el ‘biopic’ de la dona del Rei del Rock, és un nou capítol d’una filmografia que insisteix en retratar les gàbies d’or de noies privilegiades, siguin reals o ficcionals, però noies, al cap i a la fi, captives del seu desig i d’una innocència embriagada que encara no ha pres consciència del preu de les coses. Les nenes de “Les verges suïcides”, la Maria Antonieta o la Priscilla són Coppola i a la inversa, perquè totes són avatars i víctimes d’una fatalitat estranyament femenina que les condemna a la soledat i, en alguns casos, a la mort. (..) Ens trobem en el terreny de les històries d’iniciació, aquí amb l’amor com a marc narratiu i la qüestió de la identitat com a reflexió última. “Priscilla”, doncs, comença com un conte de fades, amb una princesa embadalida i enamorada d’un home gegant i sexual, i s’acaba transformant en un relat obscur sobre una jove amagada com un fantasma al castell d’un príncep absent. (..)  És la cara B perfecta del relat sobre la parella: oculta darrere la lluentor, el maquillatge i la fama, potser hi trobarem la veritat de la seva història.

Judith Vives Batalla, a Facebook: Sofia Coppola continua mostrant els grisos i negres que hi ha darrera els mons femenins de color de rosa, ara amb aquesta “biografia” de Priscilla Presley. Però més que un biopic a l’ús, “Priscilla” és el retrat de la soledat d’una noia atrapada entre el somni de casar-se amb una estrella i una relació tòxica que l’anul·la com a persona. Està narrada a partir dels fragments de les continues humiliacions que suposadament van configurar la vida de Priscilla al costat d’Elvis Presley. L’Elvis -de qui no sona ni una sola cançó- apareix totalment desmitificat i deshumanitzat, un depredador que domina Priscilla segons els seus propis interessos narcissistes. Res a veure amb l’”Elvis” del Baz Luhrman, que celebrava el mite. La Coppola el destrueix. Ni tan sols s’ha molestat en buscar un actor que pugui personificar-lo amb certa semblança. Amb “Priscilla”, la directora ens presenta un nou malson femení ambientat en el seu univers de tons pastels i música soft. No sé si és millor o pitjor que altres de les seves pel·lícules, però sí que és totalment coherent amb una filmografia essencialment centrada en retratar la tristesa femenina que s’amaga darrera les aparences més dolces i opulentes.

Joan Millaret Valls, a Facebook: “Priscilla” de Sofia Coppola planteja entre moquetes, maquillatge i cortinatges el revers amarg dels contes de fades, el costat fosc de l’amor romàntic. Priscilla (Cailee Spaeny) és una nena destinada a ser una mera joguina en mans d’un presumptuós Presley (Jacob Elordi) però ella es fa dona al castell encantat de Graceland, una presó encotonada. 8/10.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia 2023:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) la pel·lícula arrenca l’any 1959, quan als 14 anys la jove texana es va convertir en l’objecte d’atenció de qui ja era considerat el rei del rock & roll. A partir d’aquí, la directora de “Les verges suïcides” posa tota la seva delicadesa al servei del retrat de la innocència de Priscilla, a qui dona vida Cailee Spaeny (..). Una ingenuïtat que es va veure esquinçada per la severa cosificació que va patir Priscilla a mans d’Elvis, el seu entorn i el conjunt d’una societat patriarcal. (..) en el seu estudi del desig sexual femení, que Sofia Coppola mostra absolutament castrat per l’obsessió d’Elvis per santificar la seva companya sentimental. La llàstima és que, en el seu immens respecte per la protagonista, la directora de “Maria Antonieta” no gosa apartar-se ni un mil·límetre del pudor i la sobrietat, factors que no permeten que la pel·lícula fulguri emocionalment. Coppola sap disseccionar la terrorífica normalització d’una situació d’abús psicològic, però la barreja de contenció i fascinació de la qual fa gala la cineasta acaba convertint “Priscilla” en una oda reiterativa i el·líptica al desemparament de la protagonista. Sergi Sánchez, a Twitter: “Priscilla” segueix retratant aquestes noies en gàbies d’or que habiten, malenconioses, el cinema de Sofia Coppola. És una pel·lícula personal, però té gust de poc: d’acord que canvia el punt de vista, que Elvis ja no és el protagonista, però és lànguida i cal·ligràfica. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Sofia Coppola pinta un retrat absorbent i íntim de la dona d’Elvis. Núvia infantil, sacrifici infantil, concubina bobbysoxer: Priscilla Presley, dona d’Elvis, és tot això en el retrat inquietant i claustrofòbic de Sofia Coppola de la solitud matrimonial, atrapada darrere les portes de la presó kitsch de Graceland mentre el rei està de gira o filma pel·lícules amb coprotagonistes femenines mundanes i glamuroses i un seguici masculí esgarrifós. Priscilla es converteix en la pròpia Lady Diana de Memphis, amb Ann-Margret o Nancy Sinatra en el rol de Camilla Parker-Bowles. La pel·lícula està basada en ‘Elvis and Me’, les memòries de Priscilla de 1985 sobre el matrimoni, i demostra la característica intimitat fraternal i sense prejudicis de Coppola amb la seva heroïna. Els detalls, l’atmosfera de la estranya vida matrimonial de Priscilla, els seus trams d’avorriment i silenci; tots semblen molt reals. Com a relat privilegiat, aquest és un correctiu benvingut a la fantasia ‘outsider’ d’”Elvis” de Baz Luhrmann i duplica el que crec que és la reputació de Coppola com la Betty Friedan del cinema del segle XXI, presentant-nos la seva visió distintiva de la mística femenina. (..) Elvis és interpretat de manera més aviat modesta per Jacob Elordi, que és astutament dirigit per Coppola de tal manera que no hi ha cap pirotècnia de suplantació d’Elvis per posar en escena la Priscilla de Spaeny. (..) El retrat de Coppola és absorbent, sobretot en la fase infantil de Priscilla, i si és menys distintiu en la seva secció final, a mesura que Priscilla es desil·lusiona i es torna més realista sobre què esperar, això és d’esperar. La seva crèdula servitud i innocència és més dramàtica i més punyent. Aquesta pel·lícula diu molt sobre Elvis i el negoci disfuncional en què estava ficat i la modesta integritat i coratge de Priscilla. David Ehrlich, a l’article per a ‘IndieWire’: El biopic inert però sensible de Sofia Coppola ofereix un antídot molt necessari a “Elvis” [de Baz Luhrman]. Potser “Priscilla” no és de les millors pel·lícues que ha fet Sofia Coppola, però destaca perquè es centra en una nena que de mic en mica va sortint de la seva fantasia infantil. (..) [Priscilla] interpretada per una dolça i recessiva Cailee Spaeny (..). [Elvis] interpretat per l’estrella d’”Euphoria” Jacob Elordi, la visió immediatament convincent del personatge del qual és més humana i trista que l’actuació d’Austin Butler. (..) Coppola està tan clarament en sintonia amb les diferències d’edat i de poder entre aquestes dues persones com qualsevol cineasta ho ha fet o podria estar, i encara que l’alçada d’Elordi pot ser tan irreal (..), la pel·lícula aprofita al màxim com de petita sembla Priscilla sempre al seu costat. L’Elvis és tan gran que la seva núvia infantil serà capaç de sentir la seva ombra sobre Graceland fins i tot quan el seu marit és fora a Hollywood dormint amb diverses estrelles i intenta convertir-se en el proper Marlon Brando. (..) No cal dir que Elvis no surt tan bé en aquesta pel·lícula, però “Priscilla” mai el converteix en un monstre, fins i tot després que comenci a llançar cadires i a ficar-se en escàndols. Al contrari, la pel·lícula el dibuixa com una persona real (molt defectuosa) que també està sepultada per la imatge que s’ha creat per a ell. L’Elordi i la Spaeny no passen gaire temps junts a la pantalla (l’Elvis ni tan sols toca la Priscilla fins que es casen, malgrat que l’hi suplica), però es miren amb simpatia mútua quan en tenen l’oportunitat. És la simpatia mútua de dues persones obligades a navegar per rols més importants que dues persones obligades a navegar per rols més importants (..). Fionnuala Halligan, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Les línies suaus i subtils de Sofia Coppola són un contrapunt sorprenent a l’Elvis que va enlluernar l’any passat, però en dibuixen una imatge més fosca. Marie Sauvion, a l’article per a ‘Telerama’ en destaca: (..) explica l’alliberament progressiu d’una captiva. I ens lliura una bona pel·lícula feminista. Owen Gleiberman, a la crítica per a ‘Variety’: L’última vegada que Sofia Coppola va fer una pel·lícula sobre un adolescent reial que vivia en un palau rococó que va resultar ser una presó luxosa, va ser el 2006, i la pel·lícula, “Marie Antoinette”, va ser un somni estilitzat de la història: la història de la jove reina com a estrella de rock ingènua i aïllada. La nova pel·lícula de Coppola dramatitza la relació entre Priscilla i Elvis Presley, i els paral·lelismes amb la pel·lícula anterior hi són si els voleu veure. Aquesta vegada, però, Coppola va en la direcció contrària, treballant amb una autenticitat docudrama casualment meticulosa. En els 17 anys transcorreguts des de “Marie Antoinette”, ha crescut com a cineasta; la seva narració ara té un detall orgànic i una precisió emocional que us arrasa. La pel·lícula biogràfica d’Elvis Presley de l’any passat es va anomenar “Elvis”. El llibre en què es basa la nova pel·lícula va ser “Elvis and Me”. Però la pel·lícula de Coppola es diu, simplement, “Priscilla”, i això ens indica una cosa essencial: que la pel·lícula, tot i que es podria descriure com una història d’amor, no s’explicarà des d’un doble punt de vista. (..) Coppola, que ha escrit i ha dirigit “Priscilla”, explica aquesta història amb els ulls oberts, de manera que estem atrapats, durant una estona, en el trànsit sobrenatural del que significaria que l’estrella més gran del planeta et triés per ser-ne la princesa. La pel·lícula ens introdueix directament a Graceland (de debò tens la sensació de ser-hi), mostrant-nos el que va passar, tal com va passar, sense edulcorants ni volants. Al principi veiem que gran part del que passa entre Priscilla i Elvis és una versió augmentada del que va definir tantes associacions romàntiques dels anys 50 i 60, quan els homes governaven el lloc i els papers de les dones estaven subordinats, proscrits, reduïts. (..) La gosadia de Coppola, atès que estem acostumats a veure que fins i tot els biopics sofisticats teixeixen les vides que ens mostren en arcs dramàtics, és presentar l’ascens i la caiguda de la relació de Priscilla i Elvis com un diari, que simplement flueix cap endavant en una mena d’estil Zen objectiu, sense inventar mai res. (..) Com a Priscilla, Cailee Spaeny té una mirada àvida i un esperit agut, i s’esforça a interpretar l’adolescent Priscilla com una noia americana típica de la seva època, cortesa i decorosa, tot i que amb gust per l’aventura. (..) Quan el públic, juntament amb Priscilla, veu per primera vegada Elvis de prop, podem veure que Jacob Elordi, l’actor australià de 26 anys de les pel·lícules “Euphoria” i “Kissing Booth”, no s’hi acaba de semblar. No obstant això, el seu llenguatge corporal és perfecte, i el que fa amb la veu d’Elvis l’acosta més a ser-ne la viva imatge del que (al meu entendre) ho era Austin Butler. La veu parlant d’Elvis era una autèntica paradoxa. Era un rock ‘n’ roller que cantava com una casa en flames, però quan parlava era en els tons de vellut més tranquils, increïblement serè i educat: la veu d’un bon noi amb un toc interior de tristesa. Va utilitzar aquesta quietud per atreure el món cap a ell. I Elordi clava això. El seu Elvis tracta la Priscilla amb una suavitat consumada, i descobrim, des de la seva primera conversa, de què va aquesta tristesa. La mare d’Elvis, Gladys, va morir l’any anterior i, segons explica a Priscilla, la seva mare ho era tot per a ell. (..) Elordi i Spaeny tenen una disparitat d’alçada més sorprenent que la dels reals Elvis i Priscilla, però funciona com a expressió de la dinàmica de poder de la parella. (..) Elvis era un geni creatiu, un home d’una calidesa i carisma singulars i, sens dubte, una de les celebritats més danyades psicològicament del segle XX. Per això es va destruir a si mateix amb les seves immenses addiccions entrellaçades. El que la pel·lícula et mostra és que la seva relació amb Priscilla era una altra addicció, una que li proporcionava el consol que anhelava, però per això no la podia veure com una persona plena. A mesura que “Priscilla” continua, i Priscilla i Elvis es casen i tenen una filla, Lisa Marie (que va ser una de les productores executives de la pel·lícula abans de la seva mort a principis d’any), un calfred dramàtic s’instal·la amb la pel·lícula. Cailee Spaeny fa de Priscilla una figura de força, però la força de la seva actuació és com representa la malenconia a càmera lenta de Priscilla, connectant el públic amb el que és estar enamorat d’algú que resulta ser un monstre de la llum de gas. Quan finalment s’allibera, és com si s’estigués despertant d’un somni. Al principi, Priscilla li diu a Elvis que la seva cançó preferida és “Heartbreak Hotel”. “Priscilla” és un drama penetrantment honest sobre com va acabar vivint allà. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Doncs a mi “Priscilla”, de Sofia Coppola, m’ha semblat una autèntica pel·li de tarda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!