Diu Pere Meroño, al seu bloc: Des que vaig veure Demonlover ?un film fascinant, enlluernador- he esperat l?ocasió de trobar-me, en un moment o altre, amb els films de l?Olivier Assayas (1955). Francès i amb estudis de pintura, literatura, i antic crític de cinema a "Cahiers du Cinema", guionista, ajudant de realització, i director, té una obra potent, insolent, cristal·lina que ara es pot veure en el marc de la ben interessant proposta de CINEAMBIGÚ. Si puc hi tornaré un cop i un altre ?es tracta d?una àmplia retrospectiva d?un dels directors francesos més interessants-. I hi ha tornat i ha escrit articles sobre Paris s’éveille (vida frenètica, fràgil, fugissera. Cossos en confrontació i que cerquen, amb desesperació, l?amor...) i sobre HHH, un portrait de Hou Hsiao-hsien (document sobre el gran director taiwanès…).
….
Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"
París s’éveille (1991)
Director, guió i diàlegs Olivier Assayas. Música John Cale. Fotografia Denis Lenoir. Muntatge Luc Barnier. Repartiment Judith Godrèche (Louise), Jean-Pierre Léaud (Clément), Thomas Langman (Adrien), Martin Lamotte (Zablonsky), Ounie Lecomte (Agathe), Antoine Basler (Victor), Michèle Foucher (la mare de Louise), Eric Daviron (el "dealer"), Edouard Montoute (el segon "dealer"). Durada 1h35.
Sinopsi En un París incert on tot és possible… Adrien, de 19 anys, ha arribat a la capital per veure son pare, un vell jove. Coneix l’ amant del pare, Louise, que mira d’anar tirant a base de petites trampes…
Entre altres coses, de Paris s’éveille, Pere Meroño explica que està rodada, fonamentalment, amb la càmera a l?espatlla, i que és un film agitat, nerviós, nerviüt de persones de les que tot sovint et fan cinc cèntims els amics, d?històries familiars per a tu. Reals i dures i vibrants (..) Història de personatges que viuen a la punta del penya-segat, i que cerquen en l?amor la redempció, un aixopluc que els salvi d?un entorn bestial, salvatge, de competència sense quarter, d?egoisme a l?engrós.
Francament, val la pena llegir tot l’article sencer, clicant aquí: Paris s’éveille · Pere Meroño i és una llàstima que ja no tornin a projectar la pel·lícula, perquè (com podeu comprovar) fa de debò venir ganes de córrer a veure-la.
HHH, un portrait de Hou Hsiao-hsien (1997)
Director i guió Olivier Assayas (per a la sèrie TV "Cinéma, de nôtre temps"). Fotografia Eric Gautier. Edició Marie Lecoeur. Productors Xavier Carniaux, Peggy Chiao. Apareixen al documental HOU Hsiao-hsien, CHEN Kuo-fu, CHU T’ien-wen, She Kao, Giang Lin, TU Du-Che, WU Nien-Jen.
Diu Pere Meroño: Taipei, una vila a l?interior muntanyenc, un sopar en una casa particular curulla d?artistes… L’entrevista amb el fundador del "nou cinema" taiwanès; converses amb guionistes, crítics, directors, actors, actrius… donen fe del caràcter, la personalitat, la concepció cinematogràfica del guardonat director (..) L?Assayas no es conforma pas amb els mots del director i coneguts. No. La seva càmera, gairebé sempre a l?espatlla, no deixa de petja el director i mil i un detalls humans, físics, geogràfics, gastronòmics.
D’aquest documental ja n’he fet esment en els articles que he dedicat a HOU Hsiao-hsien i el tinc en DVD, de manera que l’he vist, mirat i remirat. No cal dir que m’interessa moltíssim. Ara el que en vull remarcar és que justament el que en comenta Pere Meroño és el que permet a Assayas convertir el documental sobre HHH en un cant al cinema que neix de la vida i entès com a viva experiència de vida. I és que, en bona mesura, les millors pel·lícules d’un i altre són aquelles que traspuen alguna cosa d’autobiogràfic o intel·lectual i sentimentalment sentida com a pròpia.
Us recomano la lectura de l’article de Pere Meroño, que podem llegir clicant aquí: HHH, un portrait de Hou Hsiao-hsien · Pere Meroño
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!