Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Ho diu Judith Vives (al seu bloc Espaiisidor): les pel·lícules col·lectives sempre tenen el mateix problema, el del desequilibri: hi ha capítols molt bons i capítols molt dolents (..) París, je t’aime d’entrada, convida a fer un rànquing dels millors i els pitjors episodis. I certament, és el que fa la pràctica totalitat de la crítica publicada: més enllà d’intentar relligar algun comentari general, bàsicament parlen del que els han convençut més, dels que no els han fet el pes i dels que s’han quedat a meitat del camí valoratiu.
Quins episodis destaca més, Judith Vives ? I Quim Casas? I Carlos Losilla? Quina opinió general els mereix la pel·lícula? La resposta, a Vull llegir la resta de l’article
Per fer memòria, podem orientar-nos sobre cada episodi, clicant aquí: París, je t’aime
Els d’Isabel Coixet, Richard Lagravanese, Olivier Schmidtz, Walter Salles, Alfonso Cuaron i Tom Twyker són (amb matisos) els millors, per Judith Vives; que tot just "aprova" els Wes Craven, Alexander Payne i el dels germans Coen, i "salvaria" els de Sylvain Chomet i el codirigit per Depardieu. En canvi, "suspèn" els de Gus Van Sant, Christopher Doyle, Nobuhiro Suwa i els que anomena capítols "quiero-y-no-puedo de Bruno Podalydés, Gurinder Chada i Olivier Assayas. Àgilment i breument, s’explica, donant breus ràfegues que ens situen als respectius episodis, com podem comprovar llegint-li l’article: París, je t’aime · Vives · Espaiisidor (article del 9 de març de 2007).
Quim Casas (número 21 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007) destaca especialment l’últim esquetx, el d’Alexander Payne. Considera excel·lent la història de pèrdues traumàtiques ambientada a la Place des Victoires (..) interpretada per una excel·lent Juliette Binoche i dirigida per Nabuhiro Suwa. I considera que el codirigit per Gérard Dépardieu és un bon homenatge a John Cassavetes. Això pel que fa als més aconseguits. Casas només els ha agrupat en dues categories i, per tant, l’altra és la dels que té per menys rodons, que inclou la pantomima a la Torre Eiffel organitzada per Syvain Chomet, l’episodi al cementiri de Père-Lachaise rodat per Wes Craven, l’oda a la incomunicació filmada per Gus Van Sant (..) i la paròdia vampírica de Vincenzo Natali.
Prou diferent és el rànquing de Carlos Losilla (Avui, 1 de març de 2007); ja que, per ell, sobresurten sobretot els de Gus Van Sant (dos nois es coneixen en un taller), Olivier Assayas (la relació frustrada entre una actriu i el seu "dealer") i Alexander Payne (el diari d’una nord-americana a París).
Cada crític, certament, mira d’enlairar la mirada al conjunt i fer-nos-en una valoració global. Judith Vives opina que, en conjunt, es pot dir que tots els episodis resulten tan lleugers que rebaixen el nivell general de la proposta i remarca que París hi queda com una pura formalitat, per bé que les postals de la ciutat fan la seva funció, de manera que tota la pel·lícula es percep com una gran campanya de promoció turística. Ara (afegeix), com a obra cinematogràfica, París, je t’aime només funciona entesa com a catàleg de mostra generacional dels gurús de la independència i el cinema dit "alternatiu".
A Carlos Losilla, li ha fet l’efecte que París, je t’aime, més que una pel·lícula d’episodis, sembla un d’aquests seguits d’històries entrecreuades que ara estan de moda. Assenyala que, de fet, hi ha relacions entre alguns dels personatges i que fins i tot, al final, hi ha com un tímid intent d’arreplegar-ne alguns, en una mena de coda recopilatòria. Troba que les històries també prenen un to homogeni, cosa que veu alhora bé i malament, com s’explica al seu article que podem llegir clicant aquí París, je t’aime · Losilla · Avui ( un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 1 > Cultura i espectacles > "Fòrmula posada al dia"). Losilla opina que fins i tot els episodis més destacats queden diluïts en l’excessiva uniformitat del conjunt. Ras i curt, la titlla de pel·lícula de productors, avinguda a una fòrmula massa estereotipada (..) en què els esclats de geni queden sepultats per l’obligació de tancar cada història amb un final concloent. Per reblar el clau, fa esment de les transicions a la manera de targetes postals, que la deixen definitivament com una pel·lícula sobre París com a mite, mai com a realitat, que troba el seu millor moment en l’enfrontament entre Ben Gazzara i Gena Rowlands.
La comparació entre París vu par… (1965, Godard, Chabrol, Rohmer…) i París, je t’aime, l’esbossa Quim Casas, en la mesura que aquell film produït per Barbet Schroeder relatava sis històries ambientades en sis barris de la capital francesa i París, je t’aime segueix en la mateixa línia, però amb més ínflues urbanes i invitant cineastes de totes les latituds a participar-hi. Assenyala el fet que, en ambdues pel·lícules, l’enclavament urbà compta ben poc, que sigui només una excusa per relatar històries, entre tràgiques i lleugeres, sobre els que viuen a París o estan de pas per la ciutat.
Recordem-ho:
-
La crítica sencera de Quim Casas, a la pàgina 13 del número 21 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007
-
L’article sencer de Judith Vives, al seu bloc Espaiisidor.blogspot, clicant aquí: París, je t’aime · Vives · Espaiisidor
-
La crítica completa de Carlos Losilla, a l’Avui, clicant aquí: París, je t’aime · Losilla · Avui ( un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 1 > Cultura i espectacles > "Fòrmula posada al dia")
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interesant, y han tingut l’encert de no interrompre l’acció amb el títol de cadascú dels divuit capítols. Així semblava que hi havia una certa unitat.
Ben digna, amb divuit cineastes diferents i de molts països, però que semblava sovint que era el mateix.
L’Isabel Coixet dirigeix el capítol amb en Sergio Castellito, la Miranda Richardson i la Leonor Watling, un episodi d’amor amb la dona que pateix leucèmia.