Club 7 Cinema

FOTO [SND] Glen Hansard i Marketa Irglova, a Once, de John Carney

Sinopsi Un músic de carrer canta una trista cançó de desamor. Una noia inmigrant queda enganxada a la melodia. Intercanvien mirades i les seves vides s’entrelliguen. A vegades, però, la vida ja ha près la decisió per tu…

És un musical, però no té l’artifici distanciador propi del gènere. Les cançons en són l’idioma. (Nando Salvà, Èxit)

Un musical realista (..) Si el pop dolç, tens i emotiu de Glen Hansard i Marketa Irglova desperta la simpatia de l’espectador (..), de segur que gaudirà d’una pel·lícula bonica i humil. (Xavi Serra, Benzina)

Fem un cop d’ull a aquestes crítiques, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Nando Salvà (Èxit, núm. 51) qualifica de deliberadament senzill el relat d’Once. El relat que descriu com la història d’amor que, en uns quants dies, dues persones consumen a través de la música. Remarca que és Glen Hansard, una de les meitats protagonistes i membre del grup irlandès The Frames, qui ha escrit les odes a cors turmentats que ell mateix i l’altra meitat, Marketa Irglova, es canten. Ara bé, fa notar que, si bé Once és un musical, no té l’artifici distanciador propi del gènere (..), les cançons en són l’idioma amb què els personatges es diuen el que no saben expressar amb paraules (..) i demostra que una bona melodia és curativa i que el futur del gènere musical pot no estar en la grandiloqüència, sinó en la modèstia i la subtilesa.

La crítica sencera de Nando Salvà, "Així sona el desamor" [article sense enllaç], podem llegir-la a la pàgina 25 d’ Èxit, núm. 51, suplement d’El Periódico, setmana de l’1 al 7 de novembre de 2007.

---

Xavi Serra (Benzina, núm. 21, novembre de 2007) comença exposant que de tots els gèneres cinematogràfics, el musical és potser aquell en què l’artifici es fa més evident i que, per tant, ha patit en gran mesura el gir realista que en termes molt generals ha pres el cinema comercial d’ençà els anys seixanta i sobretot els setanta.  Esmenta diversos exemples de films que, al llarg dels anys, han intentat renovar l’interés del públic (..) maldant per fugir de la cursileria, plantejant temes més adults, actualitzant l’apartat musical (..); però aquests intents -afirma- han ensopegat amb la pega (..) que l’espectador contemporani no pot acceptar que els actors comencin a cantar tot d’una. I fa notar que tant és així que molts autors han recorregut a aquest efecte fent servir les escenes musicals per subratllar la irrealitat del que s’està narrant. Així les coses, Xavi Serra es planteja si fóra possible fer un musical realista, per tot seguit proposar dos requisits imprescindibles a què la pel·lícula hauria d’avenir-se: que les cançons no siguin afegits a la història, sinó que la facin avançar, i que les cançons s’integrin en el guió, de forma que el fet que els personatges cantin estigui justificat per la trama. Per ell, la recepta ideal sembla que l’ha trobada l’irlandès John Carney, director d’Once. Recorda breument la trajectòria de Carney (músic abans que cineasta, antic membre del grup The Frames…) i a continuació descriu la gènesi de la pel·lícula: la idea de Carney de fer un film en què la música hi tingués un paper rellevant, la concepció d’una història mínima (..), els fitxatges del seu antic company Glen Hansard –cantant i compositor de The Frames i un dels músics de The Commitments (Alan Parker, 1991)– i de Marketa Iglova, amb qui Hansard ja havia treballant en un disc conjunt (..). El resultat (diu Serra): un film singular en què dos personatges (..) molt diferents (..) fan servir la música per a explicar-se a ells mateixos, ja que és l’únic llenguatge real que comparteixen. I subratlla que quan sona una cançó no és que s’estigui apel·lant a la suspensió de credulitat de l’espectador (..): són temes en què els protagonistes, cantautors, parlen d’ells mateixos i expressen els seus sentiments i l’espectador, per tant, assisteix a un diàleg musical continu (..). Per Xavi Serra, doncs, és possible fer un musical realista: Once ho és. Un musical en què John Carney demostra un bon ofici com a guionista i director (..), una pel·lícula bonica i humil que segurament no passarà a la història però que deixa un bon regust cinematogràfic al paladar. Tanmateix, el crític admet que la relació empàtica de l’espectador amb la pel·lícula passa per la sensibilitat de cada espectador, per com toleri cert sentimentalisme ingenu -per ell, gens molest– que hi prolifera a tot i a dret en el film, i per la gràcia que trobi a les cançons.

La crítica sencera de Xavi Serra, "Cinema (musical) ‘verité’" [article sense enllaç], podem llegir-la a la pàgina 52, del número 21 de Benzina (novembre de 2007).