Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Foto Tristán Ulloa i Najwa Nirmri, parella a Mataharis, d’ Icíar Bollaín.
Imma Merino (El Punt, 15 d’octubre de 2007) assenyala ben encertadament que cada cas que afronten les tres detectives d’Icíar Bollaín actua com a mirall de la seva pròpia vida (..), plantejament amb què es vol abordar les perseverants dificultats de les dones per compatibilitzar el món laboral amb el personal, juntament amb l’etern problema de la incomunicació en la parella. Ara bé, després d’esmentar autors paradigmàtics que en el cinema modern ho han afrontat amb una gran complexitat moral i estètica, Merino retreu la poca ambició formal de Mataharis, que no li permet superar el costumisme televisiu per apuntar cap un malestar social o una angoixa individual que existeix més enllà dels embolics de la vida sentimental i els problemes domèstics. Li critica també la temptació de tancar les històries o resoldre els conflictes d’una manera confortable, sigui a través d’una reconciliació, una separació alliberadora, una presa de consciència moral.
La lectura íntegra de la crítica (precisa, directa, respectuosament contundent) d’Imma Merino, clicant aquí: Espies amb problemes domèstics.
Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.
Si Imma Merino enllesteix la seva crítica comentant la sensació de televisiu episodi pilot que deixa Mataharis, un cop tancats tots els conflictes prèviament oberts, Nando Salvà titula el seu article, precisament "Un episodi pilot".
Nando Salvà (Èxit, núm. 46, suplement d’ El Periódico, setmana del 27 de setembre al 3 d’octubre de 2007), en descriure el contingut de Mataharis, afirma que reflexiona sobre moltes coses. Massa coses, probablement. Remarca que Bollaín novament sap treure el millor dels seus actors (..), posant-los a la boca les paraules adequades, observant amb agudesa les actituds i situacions dels personatges que interpreten (..) i a través dels quals la directora ens recorda com n’és de fàcil jutjat els altres i com de difícil, jutjar-nos nosaltres mateixos. Tanmateix, Salvà retreu que Icíar Bollaín presenti un munt de propostes temàtiques i després no els atorgui el recorregut dramàtic que requereixen; cosa que, per ell, provoca que es percebi la pel·lícula com una mena d’episodi pilot d’una telesèrie o potser com una temporada completa d’un ficció televisiva comprimida en poc més d’hora i mitja. Per a una directora de cinema com Icíar Bollaín, no sé si una conclusió així no és de les pitjors coses que se li pot dir; llevat que ella mateixa ja tingui assumit (com apunta Imma Merino al seu escrit) quina era realment la gènesi de Mataharis i fins a quin punt no l’ha poguda superar.
La lectura sencera de la crítica de Nando Salvà, "Un episodi pilot" [article sense enllaç], a la pàgina 24 d’ Èxit, núm. 46, suplement d’ El Periódico, setmana del 27 de setembre al 3 d’octubre de 2007
Carlos Losilla (Avui, 2 d’octubre de 2007) opina que Mataharis acaba revelant-se com una mena de barreja impossible entre el cinema de Ken Loach -molt admirat per la cineasta- i la tradició falsament costumista de Las chicas de la Cruz Roja o El día de los enamorados… Admet que el punt de partida argumental no tenia mala pinta (..) per allò que capbussar-se en la vida dels altres pot arribar a convertir la nostra en un jeroglífic fins i tot per a nosaltres mateixos. Ara bé, troba que els problemes vénen quan aquesta operació es vol fer des d’una perspectiva realista (..) perquè llavors l’èmfasi en la condició de la dona no desemboca en una reivindicació de caire més o menys feminista sinó en una simple crònica sentimental més plena de xafarderies que d’observacions sociològiques.
La crítica de Carlos Losilla podem llegir-la clicant aquí: Malaguanyada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Curiosa pel.lícula i interesant. Té una curiosa anècdota: a l’escena on una de les detectius hi espia un marit infidel amb la seva càmera digital, el nom del restaurant que hi surt, que hi entra el marit amb l’amant, és casualment el restaurant on jo hi treballo, tu.