Club 7 Cinema

Foto Robert Duvall, pare i rival d’Eric Bana, a Lucky You, de Curtis Hanson.

Tot reprenent la tasca de repescar pel·lícules de les quals no n’havia fet el recull de crítiques, ara arriba el torn de Lucky You. Dirigida per Curtis Hanson, que n’ha escrit el guió conjuntament amb Eric Roth, aquesta n’és la sinopsi:

Als salons de Las Vegas on s’encaren els millors jugadors de pòquer del món, Huck Cheever (Eric Bana) té fama de temerari. En canvi, a la vida privada, aquest jugador aferrissat és un home molt i molt prudent, que rebutja qualsevol compromís emocional, qualsevol relació que pugui durar. Quan Huck es presenta al Torneig Internacional de Pòquer 2003, amb tota la intenció d’endur-se’n el títol i alhora els favors de la cantant Billie Offer (Drew Barrymore), topa amb un obstacle inesperat: el seu pare, L.C. Cheever (Robert Duvall), jugador llegendari, que fa anys abandonà la mare de Huck. Entre aquests dos homes cobejosos del títol, es desferma una lluita sense treva, atiada per anys de ressentiment. Quan el duel final s’acosta, Huck se n’adona que, tant en el joc del pòquer com en el de la vida, millor que canviï de tàctica…

El resum de les crítiques de Pere Antoni Pons (Avui), Àngel Quintana (El Punt), Quim Casas (El Periódico) i Toni Vall (Benzina), clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Pere Antoni Pons (Avui, 31 de juliol de 2007) comença comparant The Hustler / El buscavidas / L’arnaqueur / Lo spaccone (1961, Robert Rossen) amb Lucky You, per a remarcar que, mentre en aquella el joc del billar (..) acabava assolint una dimensió de metàfora profunda del món, o de territori simbòlic en el qual els personatges estaven obligats a forjar-se el propi destí i a definir-se la moral i el caràcter; en aquesta, el joc del pòquer només és vist -i expressat- com una activitat lúdica i intranscendent… I considera que precisament aquest esperit lúdic i intranscendent és el que fa que cap dels conflictes argumentals que el film presenta arribi a interessar realment l’espectador. Així les coses, Pons admet que el màxim al·licient del film són les partides de pòquer, que estan rodades amb eficàcia; ara bé, comenta que, com que n’hi ha tantes, arriben a fatigar.

La lectura íntegra de la crítica de Pere Antoni Pons, clicant aquí: Pòquer sense profunditat.

Àngel Quintana (El Punt, 30 de juliol de 2007) també esmenta alguns títols que han servit de referència o model a Curtis Hanson, posat a convertir les cartes en les principals protagonistes de Lucky You. Parla de The Cincinnati Kid / El rey del juego / Le Kid de Cincinnati / Cincinnati Kid (1965, Norman Jewison), que enfrontava Steve McQueen  i Edward G. Robinson al pòquer, és a dir, un jove amb un vell, amb un esquema que tampoc queda massa allunyat de l’utilitzat a The Hustler / El buscavidas / L’arnaqueur / Lo spaccone, de Robert Rossen, que, en l’univers de les taules de billar, converteix la lluita pel triomf en una metàfora d’Amèrica i dels impulsos vitals. Tot seguit, Quintana comenta breument les diferències generacionals entre Hugh Cheever (Eric Bana) i son pare (Robert Duvall); però de seguida passa a parlar de Curtis Hanson: és un cineasta -diu- que es coneix els models clàssics i que es proposa imitar-los en uns moments en què la gran maquinària de Hollywood no en sembla massa partidària. En algunes ocasions les seves operacions funcionen, com a L.A. Confidential, però generalment es queden a mig camí, ja que la seva obra no reflecteix cap personalitat forta. Dit això, afirma que Lucky You li resulta simpàtica, però insuficient, ja que  tot acaba sent excessivament simple i l’anunciada càrrega de profunditat de la dramatúrgia (..) acaba difuminant-se en el no-res.

Podem llegir la crítica sencera d’ Àngel Quintana, clicant aquí: La vida en una partida.

Quim Casas (El Periódico, 27 de juliol de 2007) recorda que Curtis Hanson sempre s’ha mogut bé en el thriller; però que quan surt d’aquest gènere, les coses no li funcionen tan bé. I considera que aquest és el cas de Lucky you, que podríem definir -diu- com una llarga partida de pòquer al descobert filmada amb traça i poca cosa més. Li retreu que els personatges no tinguin prou força i que la història paterno-filial de jugadors quedi eclipsada per la bellesa ritual del joc.

La brevíssima crítica de Quim Casas, podem llegir-la-hi clicant aquí: Llarga partida de pòquer al descobert.

Toni Vall (Benzina, núm. 19, setembre de 2007) diu que, veient Lucky You, va pensar diverses vegades en A Big Hand for the Little Lady / El destino también juega / Gros coup à Dodge City / Posta grossa a Dodge City (1966, Fielder Cook), en què Henry Fonda és un pèssim jugador de pòquer que entra en una arriscada partida de professionals (..) es juga tots els diners de la família (..) té un atac de cor i l’ha de substituir la seva dona (Joanne Woodward). Li venia al cap perquè també és un film que relaciona família i pòquer. Ara bé, tot i matisar que Lucky You no és una comèdia, aviat la titlla de pel·lícula que parla de l’abismal atracció del pòquer però on les partides es juguen regades amb gasosa, no pas amb ginebra. Qualifica d’ensucradíssima, la història que ens explica Curtis Hanson. No obstant tot això, Toni Vall planteja que la mateixa absència de fel, de mala bava i l’ excés de bones intencions que no deixen agafar volada a Lucky You, li aporten una estranya personalitat que -es tem- se li valora poc.  Considera que és la relació entre un pare i un fill que s’odien i s’estimen perquè són ben iguals la que aporta al film la necessària càrrega dramàtica… Una càrrega dramàtica que si bé troba poc explorada, pensa que farà que aquells qui estimen el vell cinema artesà, imperfecte però solvent, rutinari però llampeguejant d’emocions, estimin també aquesta innocent però encantadora pel·lícula. Tot seguit i, després de repassar alguns cineastes (Huston, Hathaway, Mulligan) que haurien pogut dirigir Lucky You, segons el gènere a què s’hagués avingut, defineix Curtis Hanson com un creador clàssic de mirada humanista i narració absorbent, que posa la càmera a l’altura de l’home i retrata dos personatges hawksians… Dels actors, parla de gustàs l’experiència de retrobar Robert Duvall; diu que, en aquesta ocasió, troba força convincent Eric Bana, i, molt educadament, opina que no acaba de reeixir Drew Barrymore. Ras i curt, Vall està diposat a admetre que estem davant d’un film tirant a precari, però reconeix que l’ha entendrit la seva mirada trista, la seva innocència, la seva humanitat.

La crítica sencera de Toni Vall, "Una mirada trista" [article sense enllaç], podem llegir-la a la pàgina 28 del número 19 de Benzina (setembre de 2007).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!