Club 7 Cinema

Pel·lícula centrada en un triangle amorós contextualitzat en una comunitat insòlita, la menonita, i coronat per un succés inesperat. Una pel·lícula que dibuixa amb bellesa impressionant el dia a dia d’una família que viu fora del temps i al ritme de la natura (..) Si Dreyer parlava del poder de la fe innocent, Reygadas parla de l’amor. De l’amor passional i carnal primer, però al final sobretot de l’amor compassiu (Eulàlia Iglesias, Benzina)

El que demostra el cineasta mexicà és haver entès a la perfecció les intencions de la pel·lícula de Dreyer, comprendre la fragilitat de la condició humana en tota la seva complexitat, sense jutjar-la ni idealitzar-la (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

No és una pel·lícula sobre els mennonites, sinó un drama completament proper —i intercanviable amb qualsevol comunitat més primitiva o moderna— (..); amb un estil marcat per la pausa severa, característica que ens acosta en ocasions a Terrence Malick i en altres a Ingmar Bergman, encara que la part final recordi, remeti o evoqui La paraula, de Carl T. Dreyer (Quim Casas, Èxit)

Llum silenciosa s’inicia i s’acaba amb dos plans llarguíssims dedicats a filmar una albada i una vesprada. ¿Honestedat de la mirada, respecte pels esdeveniments o mera posa a la moda? Aquest és el dubte que plana sobre tota la pel·lícula i que aquest final innombrable no fa més que augmentar (Carlos Losilla, Avui)

(..) un homenatge manifest al film que Dreyer va rodar l’any 1955: ho és la seva il·luminació, les parets blanques, la forma i disposició de les finestres i un rellotge que, finalment, marca que el temps és reversible (..) Un dels films més plàsticament bells del cinema dels últims anys a través de llargs plans de seqüència on es filma el paisatge, sotmès als canvis atmosfèrics i lumínics, i la calma d’uns interiors on batega una tempesta sentimental que esclatarà de manera dramàtica (Imma Merino, El Punt)

Reygadas recull el testimoni europeu de Dreyer, passat per un sedàs de provocació “à la” Lars Von Trier i l’amaneix amb unes gotes d’un cert humanisme americà. El resultat és aquesta Llum silenciosa, un film d’indubtable bellesa plàstica i una equànime capacitat d’emocionar i irritar, que s’atreveix amb temes de profund calat filosòfic com la futilitat de l’ésser o la força redemptora de l’amor (Judith Vives, Espaiisidor)

Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències (amb un breu resum) de les que no en tenen, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Foto Llum silenciosa, de Carlos Reygadas

***

CRÍTIQUES PUBLICADES

***

Eulàlia Iglesias: A favor de la pretensió [article sense enllaç] (Benzina, núm. 24, febrer de 2008)

Des del seu primer llargmetratge, Japón (2002), al cineasta mexicà Carlos Reygadas li va caure l’etiqueta de ser un artista polèmic, amic de l’escàndol i pretensiós (..) Tanmateix, tot i que Japón s’assemblés a tantes altres pel·lícules, no deixava de tenir una personalitat pròpia i sobretot evidenciava unes ganes de retornar tota la potencialitat a un cinema cada cop més castrat o menystingut en les seves capacitats d’expressió. (..)  El seu segon film, Batalla en el cielo (2005) era tan fascinant com qüestionable (..) Amb el seu tercer llarg, Llum silenciosa, Reygadas ha aconseguit convèncer, almenys momentàniament, alguns dels seus molts detractors.

Tot i estar situada en un cercle profundament religiós, Llum silenciosa no presenta la condemna cristiana de l’amor fora del matrimoni. El conflicte és purament humà i intern, la tragèdia sorgeix del pur dolor de l’abandonament.

En certa manera, Llum silenciosa també es podria plantejar com una resposta laica a la pregunta: seria possible una pel·lícula com La paraula (Ordet, Carl Theodor Dreyer, 1955) avui en dia ? Sobretot, seria creïble? (..) Els menonites no coneixen la modernitat, així que encara menys els relativismes, ironies i descreences de la postmodernitat. En el seu si, per tant, hi ha certs amors, certs esdeveniments que encara resulten versemblants (..) La referència a Dreyer al final del film està feta amb tota valentia: és explícita (..) L’única diferència és que si Dreyer parlava del poder de la fe innocent, Reygadas parla de l’amor. De l’amor passional i carnal primer, però al final sobretot de l’amor compassiu.

Reygadas filma un cinema sens dubte pretensiós, amb múltiples referents cultes però per altra banda s’escapa del que estem habituats a veure a les sales. Un cinema en majúscules que emocioni i trasbalsi (..) enmig de tant de cinema peix bullit (..)

***

Sergi Sánchez: Luz silenciosa (Time Out Barcelona, 25.02.2008)

***

Quim Casas: Pausat fluir del temps [article sense enllaç] (Èxit, núm. 65, suplement d’ El Periódico, setmana del 21 al 27 de febrer de 2008)

(..) Però la condició dels personatges és gairebé anecdòtica. De fet, en cap moment se’ns diu que són mennonites ni el director no ens explica coses significatives de la manera com viuen (..) Llum silenciosa no és una pel·lícula sobre els mennonites, sinó un drama completament proper (..)

Reygadas filma el temps com flueix (..), la lentitud de les hores a la ruralia, els ritus (..), els diàlegs més quotidians o severs. Filma com viuen els personatges (..), instal·lats en una rutina cadenciosa i acceptada, potser allunyada dels problemes de la civilització i la societat industrialitzada (..), però temorosos davant dels dubtes que els tenen a tots torturats, agnòstics o catòlics, creients o descreguts.

Llum silenciosa és menys virulenta, dramàticament i visualment, que els treballs anteriors del director mexicà. Estableix una relació diferent amb els personatges i un estil marcat per la pausa severa (..)

***

Carlos Losilla: Un peu forçat (Avui, 03.03.2008)

***

Imma Merino: Drama d’amor en un món a part (El Punt, 03.03.2008)

***

Judith Vives:  L’amor redemptor o Dreyer a Mèxic (Espaiisidor, 05.03.2008)

***

***

Entrevista Nando Salvà · Carlos Reygadas. “Tot depèn de la forma de mirar” [article sense enllaç] (Èxit, núm. 65, suplement d’ El Periódico, setmana del 21 al 27 de febrer de 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!