Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Imma Merino (El Punt, 12 de març de 2007), en la seva crítica titulada "Campanades contra la injustícia", recorda els fets del 3 de març de 1976 a Vitòria, com en Lluís Llach va compondre Campanades a morts i que, més de trenta anys després, l’Estat Espanyol, lluny de reconèixer cap responsabilitat i de fer justícia a les víctimes, ni tan sols ha demanat perdó per aquella acció criminal (..). A partir d’aquí, recull l’explicació de Lluís Danés, el director, que la intenció primera era fer (..) un documental biogràfic sobre Lluís Llach, però que, ran del concert de Llach a Vitòria, el 3 de març de 2006 i la repressió brutal d’Ertzaintza, van decidir fer girar la pel·lícula en contra de l’oblit, sobre la memòria d’aquells fets (..) i la cançó que n’eixí, Campanades a morts. Tanmateix, per Merino,de la intenció primera al producte final es creà una dualitat (entre el documental biogràfic estàndar i el documental de denúncia), que crea una certa indefinició i desequilibri en l’estructura, per molt que en Llach vida i compromís vagin units (..). A continuació, Imma Merino es pregunta, si no ens trobem davant d’una factoria de productes relatius a la memòria històrica, atès que Salvador i Llach, la revolta permanent comparteixen productora (Mediapro) i part de l’equip tècnic i artístic. Finalment, la crítica reconeix a la pel·lícula que reculli un moment culminant de la història del cinisme, quan Martin Villa es permet dir que la policia va sentir-se acorralada i que la responsabilitat principal recau en els convocants de la vaga. Hi pot haver més barra, al món? -es pregunta Imma Merino-.
Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article
L’enllaç amb la crítica sencera d’ Imma Merino, clicant aquí: Llach, la revolta permanent · Merino · El Punt
Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 8 al 14 de març) considera que la pel·lícula reparteix de manera equitativa el metratge i el significat entre l’evocació d’aspectes fonamentals en la trajectòria del cantautor català i els fets de Vitòria. Remarca alguns dels moments clau de la carrera de Llach, que apareixen al film: els anys de prohibició (..), el fenomen sociològic de "L’estaca", la gestació d’algunes cançons… Particularment, en destaca la interpretació que el mateix Llach fa del tema A força de nits, amb Pascal Comelade i el seu piano de joguina. De la part dedicada als fets de trenta anys enrere, esmenta les entrevistes amb parents i amics dels cinc assassinats per la policia i la utilització escruixidora de la gravació de l’emissora policíal.
La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 11 del número 23 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 8 al 14 de març; publicació en què també hi ha una entrevista de Cristina Merino al director del film, Lluís Danés.
Carlos Losilla (Avui, 11 de març de 2007) coincideix també a assenyalar la dualitat entre el costat de pel·lícula testimonial i el d’ hagiografia del Noi de Verges. Tanmateix, Losilla considera que Lluís Llach s’hi converteix en protagonista absolut i que hi esdevé omnipresent, fins i tot per sobre dels records i testimonis dels familiars de les víctimes. El crític de l’ Avui, també remarca el lligam d’aquest film amb Salvador i, provocadorament, afirma que Llach, la revola permanent és una spin-off de Salvador, tot assenyalant que fins comparteixen l’estètica escollida, ja que Lluís Danés fa servir un embolcall superficialment postmodern per explicar de quina manera el cantant va arribar a compondre "Campanades a morts" basant-se en aquella carnisseria.
La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Llach, la revolta permanent · Losilla · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 11 > Cultura i espectacles > "Una spin-off catalana")
Al mateix diari Avui (14 de febrer de 2007), Marta Porter va cobrir la paradoxal presentació barcelonina de la pel·lícula, al Liceu. A l’article, recull que Llach reconeixia sentir-se "destarotat" pel "morbo de venir a presentar la revolta al Liceu". Porter remarca l’estranya absència de la classe política a l’acte, així com la manca de gent de cinema i la gairebé nul·la presència de cantants. La crònica segueix, fent-se ressó d’algunes de les paraules que, un cop apagats els llums i oblidant que érem al Liceu, van pronunciar el productor Jaume Roures, el director Lluís Danés i el mateix Llach. A continuació, comenta alguns aspectes de la pel·lícula, per afirmar que rèquiem, cantata o oratori, "Campanades a morts", amb l’Orquestra Simfònica d’Eskadi i l’Orfeó Donostiarra, posa la pell de gallina, a Vitòria i a Barcelona; de manera que (explica) l’última acord arrenca l’aplaudiment del públic -a Vitòria i a Barcelona-, un llarg reconeixement que dura tot el que dura "Els miserables", i més, amb tot el Liceu felicitant director, cantant i productor. Finalment, Marta Porter enllesteix l’article, transmetent-nos l’estat d’eufòria que es visqué als llargs darrers moments d’aquella preestrena.
La crònica sencera de Marta Porter, podem llegir-la clicant aquí: Llach, la revolta permanent · Porter · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > febrer > dia 14 > Cultura i espectacles > "La revolta de Llach sacseja el Liceu")
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més enllà de les crítiques al producte concret, cal posar també sobre la taula que només una sala cinema, sí sí, sols una a tota Barcelona, projecta la pel·lícula en qüestió; concretament al Renoir Les Corts. No sé pas si a la resta de Catalunya hi haurà més quantitat de sales que l’ofereixin, però aquí a ciutat, realment, sobta el buit que s’ha fet a Llach, la revolta permanent.