Club 7 Cinema

Foto Meryl Streep, periodista progressista a Lleons per anyels, de Robert Redford.

Sinopsi A Washington, un senador republicà influent i d’ambicions presidencials (Tom Cruise) s’entrevista durant tota una hora amb una esquerranosa periodista televisiva (Meryl Streep), per a donar-li la primícia d’una nova estratègia militar, que ha de capgirar favorablement les coses a l’Afganistan i, de retruc, a l’Iraq. En una universitat de Califòrnia, un madur i progressista professor de ciències polítiques (Robert Redford) també manté una entrevista. És amb un seu alumne (Andrew Garfield), intel·ligent i agosarat, a qui vol convèncer que aprofiti el seu potencial a fi de bé, en lloc de malmetre’l amb un nihilisme covard, disfressat de còmoda avinença al consumisme. A l’Afganistan, dos nois (Michael Peña i Derek Luke) que havien arribat (amb beca) a ésser alumnes d’aquell professor , formen part del  reduït escamot de soldats que, encetant la nova estratègia bèl·lica de Washington, són als cims nevats d’aquell país llunyà, lluitant per sobreviure. Són lleons, manats per anyells.

Una pel·lícula valenta ?també formalment-, que denuncia amb contundència la hipocresia dels polítics, la manipulació dels mitjans i la indiferència dels ciutadans, especialment dels més joves, acomodats en la societat del consum desfermat (Judith Vives, Capgròs)

Una pel·lícula de tesi amb més tesi que pel·lícula (Xavier Roca, Avui)

Estranya pel·lícula dialèctica, que es troba més a prop de la peça de cambra que de la clàssica obra èpica hollywoodiana (Àngel Quintana, El Punt)

Lleons per anyells pinta un panorama desolador de manera honesta i simple (Quim Casas, El Periódico)

Clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article, els resums de les crítiques i breus comentaris.

Judith Vives, al seu bloc Espaiisidor.blogspot (reproduint la crítica publicada a Capgròs), situa Lleons per anyells al context del crític activisme cinematogràfic que ha assumit un sector de l’esquerra nord-americana davant les properes eleccions presidencials als Estats Units. Remarca el fet que Robert Redford hi fixa la seva pròpia tesi (..), amb una crida a la mobilització (..), adreçada especialment als seus conciutadans més joves, acomodats en la societat del consum desfermat. Per Vives, la  pel·lícula s?articula al voltant de dues grans seqüències dialectals, la del professor i el seu alumne, i la de la veterana periodista d?esquerres amb un ambiciós senador conservador (..), mentre que les escenes de la llunyana guerra a l?Afganistan (..) puntegen un film (..) auster, incòmode i desencantat, però que tampoc no es resigna a perdre l’última espurna d?esperança. Qualifica de sensacionals Meryl Streep i Tom Cruise. I assenyala significativament un personatge secundari: el de l’editor per a qui treballa la periodista del film, un home que, per moments, és el trist revers del gran triomf del periodisme reflectit a Tots els homes del president, que va protagonitzar un jove Robert Redford.

Comparteixo plenament la manera com valora Judith Vives les qüestions de fons de què tracta Lleons per anyels; però ja no m’hi avinc tant pel que fa a la forma fílmica. Espero poder fer un post amb les meves reflexions i ja m’hi estendré. Quant als actors, efectivament, què bé els dirigeix Redford! I destaco particularment, d’aquesta crítica, la relació que estableix entre el periodista "integrat" que personifica l’editor de Meryl Strepp i aquell periodista de Tots els homes del president. Perquè, certament, Redford projecta sobre el present els valors d’una certa joventut d’aquella època, no pas per autocomplença ni nostàlgia estèril; sinó com a prolífica constatació d’un contrast, com a reivindicació d’un idealisme ja envellit però encara no mort.

Podem llegir íntegrament la crítica de Judith Vives, clicant aquí: Crida a la mobilització.

Xavier Roca (Avui, 9 de novembre de 2007) emmarca Lleons per anyells en una més genèrica onada de pel·lícules amb què Hollywood està qüestionant la política exterior nord-americana; per bé que la considera una obra plenament coherent amb la carrera de Robert Redford. Reconeix a l’actor-director i als seus companys de repartiment, Meryl Streep i Tom Cruise, el mèrit d’abordar una obra gairebé de càmera, amb vocació més assagística que novel·lística i una arriscada estructura(..). Destaca que el guió diu moltes coses d’interès i profunditat sobre l’intervencionisme, el patriotisme, la independència i l’ètica de la professió periodística; per bé que és de l’opinió que les podria dir, en menys estona, qualsevol episodi de la sèrie televisiva "L’ala oest de la Casa Blanca". I li retreu que faci servir conceptes complexos de forma discursiva i retòrica (..).

Jo també penso que la pel·lícula (el contingut temàtic de la qual m’interessa moltíssim) queda massa supeditada al discurs, gairebé (com diu encertadament Roca) és més tesi que pel·lícula. Hi entraré al post que dedicaré a la pel·lícula.

La crítica sencera de Xavier Roca, clicant aquí: Una obra de tesi.

Quim Casas (Èxit, núm. 52) recorda que Robert Redford no va esquivar mai el cinema polític en la seva època daurada com a actor, tot al contrari. I considera que, a Lleons per anyells, el que fa és temptejar la realitat nord-americana del moment: l’amenaça del terrorisme islàmic, la mort de soldats nord-americans a l’Iraq, la inutilitat del govern republicà i el paper de la premsa. De manera que, per Casas, hi actua de contrapunt i subratllat (..), la relació entre el professor universitari que encarna el mateix Redford i el seu alumne.Tanmateix, afirma que Redford no és un cineasta de tesi; és més un humanista segons el costum antic. Opina que el millor de la seva pel·lícula rau en la construcció narrativa, ja que es desenvolupa en tres situacions que es produeixen al mateix temps. I les diferencia, qualificant com la més física, la dels soldats a l’Afganistan; la més humanista, la del diàleg professor-alumne, i la més directa, la que expressa l’estat de la qüestió, la de l’entrevista senador-periodista. De forma, remata Quim Casas, que aquesta alternança permet a Redford tocar moltes tecles alhora (..).

A veure si Quim Casas té l’oportunitat d’entrar més a fons amb l’anàlisi crítica d’aquestes tres situacions i la respectiva comparació; però hauria de ser en una altra publicació, perquè aquí li ha quedat com a molt esbossat, en un article massa breu i que em resulta poc satisfactori.

Podem llegir la crítica sencera de Quim Casas, "L’humanisme polític" [article sense enllaç], a la pàgina 16 d’ Èxit, núm. 52, suplement d’ El Periódico, setmana del 8 al 14 de novembre de 2007.

Àngel Quintana (El Punt, 12.11.2007) més o menys manlleva el títol de l’article a una rèplica taxativa del professor encarnat per Robert Redford al seu alumne: Roma s’enfonsa! I és que, per Quintana, Redford ens adverteix que Roma ?l’imperi americà? s’està enfonsant (..) políticament i la guerra de l’Iraq és el detonador de la crisi, però darrere seu pengen altres qüestions que la pel·lícula no para d’esporgar, com ara l’apatia generada pel consumisme, el grau progressiu d’incultura dins de les aules universitàries i la manca absoluta de compromís social. Assenyala que, si certament l’actor-cineasta no ofereix una solució directa, (..) ens recorda que només des del liberalisme Amèrica pot arribar a ser allò que era. Ara bé, fa notar que el liberalisme sembla ser per a Redford un patrimoni exclusiu d’una generació (..), la dels vells somniadors, com el personatge del professor que interpreta ell mateix o el de la periodista ?Meryl Streep?. I, seguint aquest plantejament, arriba a la conclusió que, a Lleons per anyells, Robert Redford posa totes les cartes sobre la taula. De cop i volta, despareix el cineasta tou (..) i ressuscita l’actor que de jove va interpretar Tots els homes del president. És a dir, si la utopia es troba en els anys seixanta i setanta, el cinema hollywoodià actual necessita retornar cap a la dècada prodigiosa (..), reprendre els vells temes d’aquell moment per traslladar-los a la realitat. De manera que Quintana coincideix amb Judith Vives i Xavier Roca, afirmant que Lleons per anyells acaba funcionant com una veritable pel·lícula de tesi. Descriu com l’estructura fílmica la conformen els dos duets interpretatius (alumne-professor i periodista/senador) i el que anomena uns petits apunts de la guerra llunyana; i com, mentre els diàlegs expliciten les contradiccions que viu internament la societat americana (..), les imatges bèl·liques no fan més que mostrar-nos amb cruesa quin és el destí de les víctimes i quin és el seu origen social.

No hi acabo de veure el retorn hollywoodià a la dècada prodigiosa ni la represa dels vells temes; si no és com evocació referencial d’una altra època del cinema, en la mateixa mesura que la fotografia del Vietnam que té el professor al seu despatx projecta al present l’experiència (humana, vivencial, ideològica…) que significà aquella guerra dels seixanta i començament dels setanta (tampoc ens ha de passar de passar per alt la rèplica visual: el Tom Cruise de West Point que ens fa present el record del reaganisme de Top Gun -anys vuitanta-). En canvi, sí comparteixo totalment l’evidència que, a Lleons per anyells, reviscola el Redford més activista i la percepció de Quintana, que, en aquesta ocasió, posa totes les cartes sobre la taula. Totes. Peti qui peti. I mal sigui, per cert, a costa de la mateixa pel·lícula. No veig tant com a petits apunts de la guerra llunyana, les seqüències bèl·liques. Sí que el destinatari essencial de la pel·lícula són els WASP i, de retruc, tots els nord.americans benestants (i ja de passada, tota la classe mitjana del món occidental); però no em sembla que Redford hagi convertit en subalterns els personatges del negre de barriada i el mexicà emigrat, i els seus destins. Ja hi entraré quan faci el post sobre la pel·lícula.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: Roma s’enfonsa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!