Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 de febrer de 2008
2.1.0. Altres veus [AV]
1 comentari

Altres veus: L’escafandre i la papallona (La escafandra y la mariposa / Le scaphandre et le papillon / Lo scafandro e la farfalla)

Sinopsi  El 8 de desembre de 1995, un vessament cerebral deixa en coma profund Jean-Dominique Bauby, periodista i pare de dues criatures. En sortir-se’n, tenia deteriorades totes les funcions motrius. Mai més no podrà ni moure’s, ni parlar ni tan sols respirar sense ajut. En aquest cos inert, només es mou un ull. Aquest ull es converteix en el seu lligam amb el món, amb els altres, amb la vida. El cluca un cop per dir "sí", dos per dir "no". Amb l’ull, crida l’atenció de qui el visita, a partir de les lletres de l’alfabet que se li dicten i així forma paraules, frases, pàgines senceres… Amb l’ull, escriu aquest llibre, "Le Scaphandre et le papillon", del qual cada matí durant setmanes ha memoritzat les frases abans de dictar-les…


La pel·lícula acaba transformant-se en el més convencional de tots els melodrames lacrimògens possibles. El treball de direcció, que va enlluernar incomprensiblement el jurat de Canes, no és més que un exercici de pedanteria i vanitat on l’honestedat de la mirada és sempre absent (Àngel Quintana, El Punt, 05.02.2008)

(..) un film on l’exhibicionisme morbós, el manual divulgatiu sobre l’autosuperació i un curset accelerat sobre com fer passar gat per llebre es donen la mà en un producte multiús. (Carlos Losilla, Avui, 02.02.2008)

Schnabel filma la incomunicació humana com poques vegades abans ho havia vist aquest espectador que firma. (Toni Vall, Benzina)

(..) la pel·lícula pretén ser, abans de res, un cant al desig de viure, sobretot quan la mort ha estat tan a prop. (Quim Casas, Èxit)

L’enllaç amb aquestes crítiques o un breu resum de les que no en tenen, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Julian Schnabel i Mathieu Amalric, al rodatge de L’escaphandre et la papillon.


CRÍTIQUES PUBLICADES

Àngel Quintana: Imatges modernes d’un cos paralitzat (El Punt, 05.02.2008) 

Carlos Losilla: Malalt d’art  (Avui, 02.02.2008)

Toni Vall: La escafandra y la mariposa [article sense enllaç]  (Benzina, núm. 23, gener 2008)

Schnabel ha teixit, amb només tres pel·lícules, un univers creatiu apassionant. Si bé en les dues primeres el traç era excessivament cal·ligràfic i un pèl adotzenat, amb L’escafandre i papallona ha aconseguit (..) la seva millor obra (..).

El director es capbussa en l’experiència de Jean-Dominique Bauby per elaborar una emocionant i complexa història de superació abocada a un final tràgic. I ho fa subvertint totes i cada una de les normes de la narració clàssica (..)

Fellini 8 1/2 no és l’únic llampec referencial que un té durant el visionat del film. El cinema de Godard, Resnais i, com el mateix Schnabel reconeix, Antonioni, els seus espais emocionals i la seva al·lucinant capacitat de concentració expressiva, habiten als vèrtexs i arestes de la pel·lícula.

Quim Casas: El parpelleig i la memòria [article sense enllaç]  (Èxit, núm. 62, suplement d’ El Periódico, setmana del 31 de gener al 6 de febrer de 2008)

(..) si s’hagués d’establir una comparació, L’escafandre i la papallona podri estar més a prop de Johnny va agafar el seu fusell, de Dalton Trumbo…
A Schnabel se li pot retreure que no hagi anat fins al límit de les possibilitats anunciades al primer terç del film: la feridora visió subjectiva de qui no es pot moure i a penes comunicar-se; però la pel·lícula pretén ser, abans de res, un cant al desig de viure, sobretot quan la mort ha estat tan a prop.

ALTRES ARTICLES D’INTERÈS publicats ran de l’estrena de la pel·lícula

Nando Salvà: "La meva pel·lícula és antidepressiva" [article sense enllaç] (Èxit, núm. 62, suplement d’ El Periódico, setmana del 31 de gener al 6 de febrer de 2008)

Nando Salvà entrevista Julian Schnabel.

Toni Vall: Entrevista a Julian Schnabel  [article sense enllaç] (Benzina, núm. 23, gener de 2008)

I RECORDEU: articles d’aquest bloc relacionats amb la pel·lícula 

[C —L’escafandre i la papallona—]  [FC —Julian Schnabel—]

  1. Magnífica pel.lícula, amb un magnífic Max Von Sydow en les seves dues escenes, però ben intenses, sobretot en la de la trucada telefònica a l’hospital, allò que trobàvem a faltar en el gran actor suec des dels temps d’Ingmar Bergman. I, és clar, magnífics els altres, sobretot en Mathieu Almaric (escoltem-ho en la seva veu en off original).
    Una bona manera de veure l’adaptació de l’ésser humà a condicions extremes. Millor veure-la.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!