Club 7 Cinema

Sinopsi Acabada la Primera Guerra Mundial, al castell dels Chatterley, Constance s’enfonsa en la monotonia quotidiana, reclosa en el matrimoni i les obligacions. A la primavera, endinsada en el bosc de Wragby, coneix Parkin, el guardabosc. La pel·lícula és la seva història. El relat d’una trobada, d’un amansiment difícil, d’un lent despertar a la sensualitat per a ella, d’un llarg retorn a la vida per a ell.

Una pel·lícula esplèndida, bellíssima i sensual (..); una exploració del desig d’una manera que la sexualitat, arribant a superar les barreres de classe que separen el guardabosc i la dama anglesa, es revela com una possibilitat certa de felicitat, una alegria dels cossos a mesura que van despullant-se i coneixent-se (Imma Merino, El Punt)

Reivindicació del gaudi com a símptoma inequívoc de sentir-se viu, Lady Chatterley és en ella mateixa una de les pel·lícules més plaents que podem trobar aquest any a les cartelleres Eulàlia Iglesias (Benzina)

Amb una senzillesa i una frescor que deixa l’espectador desarmat (..),  Pascale Ferran contempla la natura i el plaer com una sola cosa, i per això la seva pel·lícula resulta tan directa i emotiva. I gràcies al seu rigor narratiu, la peripècia personal esdevé igualment crònica social i reflexió metafísica Carlos Losilla (Avui)

Una pel·lícula sobre com neixen els afectes amorosos i els desitjos carnals més instintius, i la manera com aquests condicionen una altra manera de veure la viuda. Molt directa i sensual, com l’obra de D.H. Lawrence (Quim Casas, Èxit)

El resum d’aquestes crítiques, amb els enllaços i referències, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Imma Merino (El Punt, 02.12.2007): Apassionant exploració del desig femení

Per Imma Merino, aquesta és una pel·lícula esplèndida, bellíssima i sensual (..); una exploració del desig d’una manera que la sexualitat, arribant a superar les barreres de classe que separen el guardabosc i la dama anglesa, es revela com una possibilitat certa de felicitat, una alegria dels cossos a mesura que van despullant-se i coneixent-se. I remarca que, basant-se en una novel·la que va ser escrita per reconciliar el cos amb l’esperit i perquè els homes i les dones poguessin pensar el sexe de manera plena, honesta i neta, la pel·lícula de Ferran no mostra només el cos de la dona com a objecte del desig masculí, sinó com a subjecte actiu del desig (..), cosa que, malgrat tot, continua resultant modern, a més de necessari, insòlit i emocionant -subratlla Merino-. Tant és així, que la crítica considera necessari vindicar especialment la pel·lícula, perquè no passi desapercebuda dins la brossa que inunda la cartellera cinematogràfica i margina o fa invisibles les pel·lícules que, essent més belles, són més fràgils (..); vindicar-la en contra de certs prejudicis respecte a les adaptacions literàries, els films contemplatius de llarga durada que exigeixen una mirada atenta a l’espera de la revelació d’alguna cosa, i fins i tot el cinema francès. Per no dir, que també hi són, els prejudicis en contra del cinema realitzat per dones (..)

Eulàlia Iglesias (Benzina, núm. 21, novembre de 2007): "Gaudi" [article sense enllaç]

Eulàlia Iglesias comença explicant que no és exactament una adaptació de la novel·la "Lady Chatterley", de D.H. Lawrence, el que ha dut a terme la cineasta Pascale Ferran (..), sinó de "John Thomas and Lady Jane", la segona versió del mateix autor sobre la història d’amor entre l’aristòcrata anglesa (..) i el seu guardabosc (..); una versió menys dura, més lluminosa, que prefereix subratllar la resurrecció vital i sexual de la protagonista que no pas centrar-se en en els aspectes més foscos i bruscos de la història. Després de comentar el context social i històric en què s’ambienta l’argument i de recordar brevíssimament els origens de D.H. Lawrence i la seva mirada crítica a la societat contemporània, Iglesias remarca com la relació entre Lady Chatterley i Parkin manté l’ambigüitat (per molts la morbositat) de dos tipus de relacions de poder: la de classe i la d’home-dona.  Entrant de ple en l’adaptació que n’ha fet Pascale Ferran, destaca com la directora francesa integra les circumstàncies socials de l’època en la construcció subtil del context on es mou la protagonista –l’horror de la guerra (..), la dominació de classe…-; uns elements contextuals que conformen el substrat de l’ofec vital de Lady Chatterley, un substrat el bagatge del qual es va desfent cada cop que s’interna al bosc, espai natural i d’alliberament de la protagonista. Considera que, per Pascale Ferran, la relació entre l’aristòcrata i el guardabosc (..) esdevé un retrobament d’una dona amb ella mateixa, un procés de resurrecció i reconnexió amb la vida. Subratlla com des del primer tremolor gairebé imperceptible davant la voluptuositat d’un tors masculí nu fins a l’èxtasi final, Ferran transmet dels més petits als més evidents estadis de l’emoció sexual (..); seqüències eròtiques perfectament integrades en el curs de la narració fílmica (..), amb el sexe mostrant-nos l’evolució dramàtica dels protagonistes fins arribar l’epifànica escena en què la parella corre nua sota la pluja. Quant a la forma fílmica, Eulàlia Iglesias assenyala el fet que la cineasta opta per l’elegància clàssica a l’hora de filmar Lady Chatterley, per bé que tampoc té por d’adoptar maneres de modernitat si ho troba oportú -fa notar-. I rebla la crítica, anant a parar al títol de l’article: Reivindicació del gaudi com a símptoma inequívoc de sentir-se viu, Lady Chatterley és en ella mateixa una de les pel·lícules més plaents que podem trobar aquest any a les cartelleres.

Carlos Losilla (Avui, 30.11.2007): La innocència del plaer

Per Carlos Losilla, feia por el renou que els francesos movien amb Lady Chatterley, de Pascale Ferran. Tot i que repassa el començament espectacular de la carrera cinematogràfica de la cineasta, recorda que feia més de deu anys que la dona no dirigia i que, en retornar, ho ha fet amb una adaptació literària de prestigi, amb què ha congriat l’acord de crítica i públic i un gran reconeixement institucional. La por a què fa referència Losilla era que, amb tot plegat, ens trobéssim davant d’una d’aquelles pel·lícules acadèmiques, fofes, allò que els mateixos francesos van batejar com a "cinéma de qualité". En canvi, a l’hora de la veritat, assegura que, enduent-se una bona sorpresa -que poc et crec, Carlos…-, ha comprovat que es tracta d’una proposta apassionant, un punt i a part en la qüestió de les relacions entre cinema i literatura. Considera Losilla que Lady Chatterley no il·lustra sinó que recrea; que l’original literari esdevé un simple punt de referència per tal de filmar la història d’una dona que arriba a l’amor a través del sexe. Assenyala que, amb una senzillesa i una frescor que deixa l’espectador desarmat (..),  Ferran contempla la natura i el plaer com una sola cosa, i per això la seva pel·lícula resulta tan directa i emotiva. I que, gràcies al seu rigor narratiu, la peripècia personal esdevé igualment crònica social i reflexió metafísica.

Quim Casas explica que, en aquesta adaptació de l’obra literària, el punt de vista li pertany radicalment al personatge de Constance Chatterley (..), a qui l’actriu Marina Hands atorga la barreja precisa de d’innocència, sorpresa i recerca davant dels vaivens de l’amor. Considera que les trobades sexuals entre els dos amants estan filmats amb una sinceritat propera a la de Michael Winterbottom a Nine Songs; (..)  mostrant-les en tot el seu fulgor primitiu, gairebñe atàvic, d’autèntic descobriment i exploració del cos i la sensibilitat d’una i l’altre.