Club 7 Cinema

Estrenada ja als cinemes, arriba a Netflix el 4 de gener

“LA SOCIEDAD DE LA NIEVE”. Durada: 2h24. Producció: Espanya, Uruguai, Xile.  Direcció: J. A. Bayona. Guió de J.A. Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marques i Nicolás Casariego, basat en el llibre homònim, de Pablo Vierci. Intèrprets: Enzo Vogrincic, Matías Recalt, Agustín Pardella, Esteban Kukuriczka, Tomas Wolf.

Sinopsi: Thriller de supervivència sobre la tragèdia dels Andes de 1972, quan un avió s’hi estavellà i els supervivents van bregar de valent per a sortir-se’n, arribant al canibalisme. El vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que duia un equip de rugby a Xile, es va estavellar contra una glacera al cor dels Andes. Només en van sobreviure 29 dels 45 passatgers. Atrapats en un entorn inaccessible i hostil, es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per a mantenir-se amb vida. Nota: producte Netflix.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Fora de Competició – Film de Cloenda | Festival de Sant Sebastià – Perlak, Premi del Públic Ciutat de Donostia| XVI Premis Gaudí – Nominada a Millor Pel·lícula Europea |  38ens Goya – 13 nominacions | Proposada per l’acadèmia espanyola de cinema als seus homòlegs nord-americans per a possible candidatura a Millor Film Internacional als Oscar 2024.

Enllaços: IMDB, MyMovies.

Articles publicats ran de l’estrena als cinemes:

Bayona ho vol una mica tot, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Quatre anys més tard dels fets, la mexicana “Supervivientes de los Andes”, de René Cardona Jr., va explotar morbosament la qüestió del canibalisme. 20 anys més tard, Frank Marshall va realitzar-ne una pel·lícula hollywoodiana, “Viven”, amb l’espectacularitat de l’aventura i l’exaltació d’un heroisme individualitzat. Passats 50 anys, el català Juan Antonio Bayona, amant dels reptes i així d’afrontar “l’impossible”, n’ha fet una pel·lícula de Netflix que, evidentment, aspira al gran públic. Ho fa, però, sense actors de Hollywood parlant en anglès, sinó amb uruguaians i argentins que ho fan en castellà; amb una voluntat de realisme, que fa que es reconstrueixin amb detall unes situacions extremes sense recrear-se en el tall de la carn dels cadàvers, i també amb el desig de mostrar com la supervivència va fer-se possible per un esperit de solidaritat que va “perdurar” en els morts (..). Bayona no renuncia a l’espectacle, sobretot pel que fa a l’escena de l’accident i a la d’una allau de neu; però també a una certa ampul·lositat en la manera de filmar la immensitat del paisatge. Però, tanmateix, vol dotar la pel·lícula d’una profunditat sobre la condició humana: hi ha els esforços per sobreviure, però també les reflexions sobre la fragilitat i a la vegada la perseverança de la vida.

La pel·lícula més ambiciosa de J.A. Bayona és una experiència física esgotadora, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: (..) El cinema de Bayona pot despertar el recel d’aquells que es resisteixen a acceptar que els guiïn la mirada (i el cor i els budells) d’una manera tan inflexible, però en el cas de “La sociedad de la nieve” la tendència del cineasta a entendre el cinema com una mena d’experiència vivencial extrema sembla cobrar molt sentit. (..) Bayona pren dues decisions fonamentals que allunyen el film de “Viuen”, la famosa pel·lícula prèvia: aposta per una estructura coral que busca defensar el poder del grup en detriment de l’heroisme individual i proposa un contundent treball de càmera –i de disseny de so– que construeix un univers eminentment físic, format per exagerats primers plans que mostren rostres desencaixats i cossos magolats per la fam i el fred. Aquesta aposta per una posada en escena del cos i de la carn (tot i que els plans referents al canibalisme estan en discret fora de camp) fa memorables algunes seqüències (..). Aquests moments semblen apuntar la possibilitat de l’exploració, crua i sensorial, del xoc entre cos humà i medi natural, que el cineasta no acaba d’emprendre del tot. Bayona acaba inclinant-se, en canvi, per una sentimentalitat lligada a una arriscada decisió de guió –la de la veu en off que narra la història– i per un final esperançador que, en la seva oda a la importància del grup per sobre de l’individu, podria ser llegit com una reivindicació –potser una mica forçada– del cinema com a art col·lectiu.

Quan la realitat supera la ficció, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net’: (..) La darrera proposta de J.A. Bayona està ancorada més en el cinema del real, del document, de la reconstrucció a partir de fets verídics, que no pas en el territori del fantàstic, cas de relats previs com la superproducció “Lo imposible” (2012) o l’esmentada “El orfanato”. L’aproximació de Bayona a la tragèdia dels Andes del vol 571 de la Força Aèria Uruguaia l’any 1972 (..) resulta una nova història tan increïble que acaba superant a la ficció més impensable. “La sociedad de la nieve” reflecteix una aventura humana sense parangó, també una història comunitària exemplar, a partir d’una èpica dels desfavorits, dels desvalguts, amb una proesa de resistència humana en la major adversitat quan resten atrapats en les neus i aïllats del món. (..) Prescindeix de lectures religioses o místiques, un dels trets distintius de la versió prèvia “Viven”. Bayona excel·leix en els moments més espectaculars, des de l’impacte de l’avió a les muntanyes(..) . Les preses aèries de les caminades i els trajectes mig suïcides pels cims nevats també transmeten una inusitada força i energia. El cineasta barceloní ha triat un repartiment exclusivament llatinoamericà amb actors com Enzo Vogrincic, Matías Recalt, Agustín Pardella o Tomas Wolf que aporta també major versemblança al conjunt.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia:

Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Aquesta és una raó sòlida perquè J.a.Bayona torni a explicar la història, amb un repartiment sense estrelles i que parlen espanyol, a la seva musculosa i eficaç pel·lícula lacrimògena “La sociedad de la nieve”, que se la fa seva amb onades de temor, horror i alleujament commovedor, fins i tot quan gairebé no pot sorprendre. Una altra és la font aquesta vegada: el llibre homònim del periodista uruguaià Pablo Vierci, de 2009, que el va escriure en col·laboració amb molts dels supervivents de l’accident i, fent ús dels seus relats de primera mà molt detallats íntimament, intenta atorgar una perspectiva tant als vius com als morts. La pel·lícula de Bayona intenta la mateixa maniobra complicada, prenent inesperadament com a protagonista i narrador no un dels supervivents més destacats del desastre, sinó una noble víctima: Numa Turcatti (actor uruguaià Enzo Vogrincic), un estudiant de dret de 24 anys que fa de mena de consciència moral per al col·lectiu, tant abans com fora de la tomba. Alguns espectadors poden qüestionar la conveniència d’escriure especulativament el testimoni final d’un mort: “Avui, la meva veu porta les seves paraules”, diu Numa en veu en off, afirmant parlar per totes les ànimes que van marxar o van quedar a la muntanya, però (..) aquesta llicència dramàtica bé es pot prendre amb el seu espiritualisme matisat i no confessional, que la distingeix encara més del resum d’aventures més senzillament inspirador de la pel·lícula anterior. Cosa que no vol dir que Bayoni escatimi elements d’acció: com era d’esperar del director espanyol del drama sobre el tsunami de l’Oceà Índic de 2012, “Lo impossible”, una vegada més aconsegueix una reconstrucció tremendament visceral d’una catàstrofe de la vida real, impactant l’audiència amb pirotècnia formal (..) abans de canvar l’enfoc a la devastada crisi personal de tot plegat. (..) “La sociedad de la nieve” dedica un temps mínim a cortesies bàsiques de preesntació de personatges abans de llançar-se a una de les seqüències d’accidents aeris més horriblement creïbles mai vistes en una pantalla (..). Manu Yáñez entrevista en Bayona per a la seva crònica al diari ‘Ara’: J.A. Bayona: “Les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen”. Pregunta: “La sociedad de la nieve” és una pel·lícula eminentment sensorial, plena de primers plans que capturen la desesperació i l’esperit de supervivència dels protagonistes. Com va trobar la forma del film? Resposta: Venia de dues produccions americanes en què tot s’havia fet d’una manera molt mesurada. Però aquí necessitava una altra cosa. Sabia que no podia fer-la amb un guió tancat. De fet, un personatge de la pel·lícula diu: “El que està passant aquí no es pot veure amb els ulls d’abans”. En conseqüència, vaig decidir fer un reset i apostar per un procés creatiu al marge de qualsevol dogma. El que volia aconseguir era una aproximació visceral a l’experiència límit que van viure els protagonistes de la història. Quan parles de la vida i la mort, és molt difícil donar respostes concloents. El màxim que pots fer com a cineasta és convidar l’espectador a participar en una experiència sensorial. Pregunta: D’altra banda, hi ha un moment de la pel·lícula en què la veu en off diu: “S’ha de tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia”. Tinc la impressió que, respectant l’experiència real dels personatges, t’has apropat al passat amb una gran llibertat. Resposta:  El que més em va impactar del llibre de Pablo Vierci són les converses que ell escriu entre els vius i els morts, com si els que van perdre la vida encara fossin allà. Per això la pel·lícula comença amb la frase: “Hem de tornar a la muntanya”. Hi havia alguna cosa pendent d’explicar. Al llarg del film veiem la imatge recurrent d’una silueta davant la immensitat blanca de la muntanya. Aquesta imatge invoca la idea de l’ésser humà confrontat al no-res, intentant trobar un sentit a la seva existència. I això és la pel·lícula, un intent de trobar un sentit a aquella experiència extrema (..). Sergi Sánchez, a Facebook. En Sergi Sánchez recull declaracions d’en Bayona. Pregunta: Pel·lícules com “Supervivientes de los Andes” o “Viven” ja van abordar aquesta mateixa història. De quina manera va influir l’existència d’aquestes pel·lícules a “La sociedad de la nieve”? Resposta: Quan vaig llegir el llibre de Pablo Vierci en què s’inspira el film, vaig tenir la sensació que no coneixia realment la història, que l’abast era molt més gran. Crec que la gran transgressió del text és posar el punt de vista no en els que van tornar, sinó en els que es van quedar. Hi havia com una sensació de ferida no tancada, que, al llibre, està en moltes de les declaracions dels supervivents. I això em va impulsar a creure que valia la pena explicar aquesta història. Pregunta: A tota la seva filmografia, des de “El orfanato”, hi ha una clara fascinació per la mort, bé pel dol, bé per lluitar contra ella per sobreviure… Resposta: Hi estic d’acord, però mai no m’he psicoanalitzat per descobrir d’on prové aquesta fascinació. No m’interessa el cine fosc. Al revés, m’interessa entrar a la foscor per sortir a la llum. I en aquesta pel·lícula era evident: parla de la vida en un lloc on la vida no és possible, i la vida es veu obligada a reinventar-se i alhora la societat es converteix en un reflex de nosaltres mateixos i allò que ens fa humans. Això em recorda el que deien les novel·les de Jack London sobre els exploradors, on cal oblidar qui és per adaptar-se, i si no s’adapta, mor. En aquests moments de tanta intensitat sorgeix un esperit de camaraderia i d’amor al proïsme. Pregunta: El canibalisme és el gran tabú d’aquesta història de supervivència. Com es va plantejar representar-ho? Resposta: L‘important era no posar el punt de vista en el que menja, sinó en el que dóna el seu cos a l’amic perquè torni. I la decisió passa de ser un acte morbós a ser un acte d’amor. D’altra banda, t’adones que, els primers dies dels 72 que van ser als Andes, els supervivents es van acostumar a menjar la carn dels cossos, el van convertir en un fet rutinari i van deixar de donar-hi importància. Durant les dues hores que dura una pel·lícula això és difícil de transmetre, perquè la mirada sempre és exterior, no és la mirada de la muntanya. Així que vam decidir no ser gaire explícits perquè era impossible entendre aquesta quotidianitat des de la butaca. I també per una qüestió de respecte als cossos i la intimitat dels supervivents, és clar. (..) Pregunta: Aquesta minuciosa fidelitat a allò real, va ser una limitació o un estímul? Resposta: Vam diferenciar allò real del que és veritable. Havíem de trobar allò que realment reflectís com ho van viure ells, i així explicar el que els va passar i no el que va passar. Ens hem pres llicències perquè la pel·lícula tingui una lectura més propera al record que tenien ells de la seva experiència que no pas al que va passar realment.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: El mateix any 1972, (..) un avió de les forces aèries uruguaianes, amb destinació a Santiago de Xile, va estavellar-se als Andes; hi viatjaven els membres d’un equip de rugbi (Old Boys Christian Club) i familiars seus. Aleshores, tant a Xile com a l’Uruguai, també hi havia una dictadura. No se’n fa cap referència a “La sociedad de la nieve”, amb la qual J.A. Bayona reconstrueix una història de supervivència, però també de mort: ‘desapareguts’ durant més de dos mesos en la immensa serralada (mentre la dictadura de Pinochet feia desaparèixer les seves víctimes), van sobreviure’n 16 dels 40 passatgers i hi van morir els cinc tripulants. Produïda per Netflix, (..) és una mostra del cinema comercial hàbil de Bayona, però està carregada d’una retòrica visual tan ampul·losa com la banda sonora. S’hi combinen dosis d’esforç, de sentiments i de reflexions sobre la fragilitat i la perseverança de la vida. Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’:  (..) A la pel·lícula no hi ha clarobscurs entre els supervivents, sembla que tots van units amb una única missió, la possibilitat de supervivència. Tot i la naturalesa catòlica dels joves tripulants, Baiona sembla defugir certa mística, tant al voltant de la idea d’esperança de salvació com del fet d’haver ingerit carn humana. Tampoc no parla del silenci de Déu davant les muntanyes andines. En canvi, a la pel·lícula de Frank Marshall [“Viven!”] semblava incidir simbòlicament en la idea cristiana de fe com a motor de salvació, com a força per a la supervivència. Dins la seva càrrega simbòlica, Marshall parla també de la idea cristiana de la comunió de la carn. L’acte de menjar-se el cos dels seus amics supervivents adquireix ressonàncies místiques que remeten al sagrament eucarístic com a acte suprem de comunió del cos. ¿Bayona proposa una visió laica dels fets a partir de la recerca d’uns valors més d’acord amb una dessacralització simbòlica? El crític Roger Ebert després d’haver vist la pel·lícula de Frank Marshall va dir que mai no s’hauria d’haver rodat una pel·lícula sobre la tragèdia. Ara quan havíem aparcat el record de l’accident aeri en el record de les tragèdies mediàtiques de la nostra infància, Bayona roda “La sociedad de la nieve” amb actors uruguaians i argentins ens mostra el patiment extrem d’uns joves que van resistir el fred sense roba d’hivern i a la gana buscant proteïnes als cossos morts. Bayona ho roda seguint un catàleg de regles que permetin fer patir l’espectador. L’especialitat del seu cinema és tenir l’espectador patint davant d’una pantalla que juga amb desmesura amb les emocions. Xavi Serra en parla a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) L’odissea de Zerbino [supervivent] i companyia, que es van haver d’alimentar de la carn dels seus companys morts, s’havia explorat sempre com una qüestió moral o de supervivència, però “La sociedad de la nieve” ofereix també una dimensió espiritual i el punt de vista de qui entrega el cos als amics. (..) Bayona també fa coses a “La sociedad de la nieve” que no havia fet mai, com explicar una història coral sense protagonistes ni estrelles. Per obtenir la màxima fidelitat als fets va gravar hores i més hores d’entrevistes amb els supervivents, tantes que “la informació era aclaparadora”, diu Bayona. Bernat Salvà entrevista J. A. Bayona, al diari ‘El Punt Avui’: “M’interessa molt que el cine sigui una catarsi per a les emocions”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!