Club 7 Cinema

“La bestia” / “La bête“, de Bertrand Bonello, és una producció francocanadenca, de 2h26min de durada, protagonitzada per Léa Seydoux i George MacKay, basat molt lliurement en els contes breus ‘The Beast in the Jungle’, de Henry James, en què les emocions s’han convertit en una amenaça.

Sinopsi: En un futur proper, on la intel·ligència artificial regna, les emocions han esdevingut una amenaça. Per alliberar-se’n, la jove Gabrielle decideix purificar el seu ADN en una màquina que la submergirà en les seves vides anteriors i li eliminarà qualsevol sentiment fort. Allí es retroba amb en Louis, el seu gran amor. Però està aclaparada per la por i per la sensació que la catàstrofe s’acosta. Una història ambientada en tres períodes diferents: 1910, 2014 i 2044.

Festivals: Mostra de Venècia 2023 – Competició.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

L’amenaça misteriosa, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) Henry James mai es va casar i mai va tenir una relació sexual consumada. Encara que va viure una plenitud estètica i intel·lectual va ser un presoner d’una mena de solitud essencial, en què la por a la sexualitat es va convertir com un fantasma que va marcar la seva obra i la seva vida. Bertrand Bonello pren com a element essencial de l’univers de Henry James dues idees bàsiques: la por a l’amor i la sensació que estem davant d’un món en què el mateix amor és una amenaça fantasma. A la primera imatge de la pel·lícula veiem una actriu que està rodant una pel·lícula davant d’un croma que ha de fingir que la bèstia és allà, però sense saber de quina bèstia es tracta i sense tenir dimensió de la seva presència física. La bèstia és una por profunda, un mal auguri, una cosa que ho corromp tot. Aquesta història de pors profundes es desenvolupa en tres temps diversos. El primer és un temps futur en què les emocions han esdevingut una amenaça i en què la intel·ligència artificial programa els sentiments. En aquest món marcat per la por a la sexualitat, Gabrielle –la dona del relat– decideix purificar el seu ADN i reviure les seves vides passades. L’any 2044 les relacions s’han mostrat fredes, marcades per la intervenció d’elements exteriors que anul·len els sentiments. El 2014, l’home ha esdevingut un assetjador que ronda una actriu que viu en una gran residència amb piscina, el joc de seducció s’ha convertit en un joc de depredació. L’any 1910, les relacions eren diferents i tenien un punt de romanticisme. Els amants es trobaven davant d’un París marcat per les convencions, un París que acaba inundat. En aquest repertori d’històries de pors en què l’aigua d’una banyera remet a l’aigua d’un París inundat i a la piscina de la casa californiana on resideix una actriu, Bonello estableix un joc de múltiples correspondències al·legòriques (..). Bertrand Bonello projecta la seva mirada a un futur en què es condensen les frustracions i les pors de diversos passats, en què el joc de la seducció persisteix al llarg de la història davant el qual alguna cosa està sempre en perpètua amenaça. A partir d’una aclaparadora simfonia de sons, colors, idees visuals i atmosferes malaltisses, Bertrand Bonello ens ofereix una obra major, gairebé un compendi d’alguna cosa que estava latent en les seves obres anteriors com “L’Apollonide”, “Nocturama” i “Zombie Child”. Una obra que finalment troba la forma cinematogràfica justa per transmetre la bellesa inquietant de l’amenaça.

L’amor sempre pot ser subversiu, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Resulta interessant que ‘La bèstia a la jungla’, un relat breu de Henry James del 1903, hagi inspirat dues pel·lícules pràcticament concebudes al mateix temps a França: en cap cas es tracta d’una mera adaptació, sinó d’una apropiació lliure. L’una, dirigida per Patric Chiha, du el mateix títol que la narració de l’escriptor nord-americà, que hi aborda com, en el curs del temps, un home evita viure una relació d’amor amb una dona que també l’estima. (..) En aquesta pel·lícula tot passa en una discoteca, del 1979 i el 2004, sense que els enamorats canviïn mentre la resta ho fa. En l’altra, que ara ens ocupa, Bertrand Bonello (reduint el títol a La bèstia, preservant el misteri original de James: què ho és, si no és la mateixa por?) juga amb tres temporalitats i moltes idees focalitzant-se en el personatge femení (Gabrielle) que hi encarna l’actriu Léa Seydoux, El cas és que aquesta ‘bèstia’ fílmica (..) va mudant de gènere en la mesura que el relat laberíntic va alternant la temporalitat en què es troben i separen els potencials amants. 1910, a París: melodrama d’època amb perfum potser irònic de James Ivory, però també amb l’empremta del Resnais de “L’any passat a Marienbad”. 2014, Los Angeles: un ‘thriller’ d’una inquietant atmosfera lynchiana amb Gabrielle assetjada per l’home (un arquetip masculí mutant?) assumit per George MacKay. 2044: ciència-ficció en què la IA exigeix a Gabrielle que depuri els seus sentiments i emocions. És des d’aquest futur distòpic que es parteix i es va reculant en el temps. Henry James devia tenir consciència que la passió amorosa sempre ha pogut ser subversiva, començant per un mateix, que així pot evitar-ne el risc (..).

Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia 2023:

Manu Yáñez, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) un altre títol destacat (..). Intercanviant els rols de la parella protagonista, el director de “L’Apollonide” presenta el drama d’una dona de l’alta societat francesa del segle XIX, interpretada per Léa Seydoux, que confessa a un desconegut (George MacKay) que viu esgarrifada per la premonició d’una tragèdia. Magnificant el misteri del text de [Henry] James, Bonello amplia el relat amb dos nous episodis situats en el present i a l’any 2044. En cada un d’aquests tres temps històrics (..), la parella protagonista va confirmant la dificultat de la seva relació. Una unió que, en un futur distòpic que recorda el món feliç d’Aldous Huxley, es veurà amenaçada per la intel·ligència artificial, que ha inventat una manera de neutralitzar les pulsions afectives de la població. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: La nova pel·lícula de Bertrand Bonello és un gran somni inquietant del futur i del passat; està protagonitzada per Léa Seydoux, l’aplom de la qual, el seu cremós gest de descontentament i el magnífic sentit de la moda formen part de l’enigma de la pel·lícula. “La bète” és audaç i traumàticament sexual, potser la millor pel·lícula de Bonello fins ara (i he estat agnòstic sobre el seu treball). És ric, estrany, amb una freda indiferència envers la comoditat visual i un tremolor de desastre imminent. És una pel·lícula sobre l’impacte del que és nou, la constatació que la tecnologia és a punt de modificar i fins i tot abolir la humanitat sense el nostre consentiment; ens convida a posar el dit a prova en l’avantguarda de la modernitat i treure’n sang. El director i coguionista Bonello s’ha inspirat vagament en la història d’Henry James ‘La bèstia a la jungla’, de 1903, sobre un home paralitzat per la seva convicció neuròtica que alguna cosa horrible és a punt de passar-li, una bèstia invisiblement ajupida a la jungla del futur. Però Bonello troba alguna cosa d’emocionant i eròtic en aquest perill inescrutable, així com en el misteriós sentiment que el passat i el futur són igualment incognoscibles, i igualment temptadors en la seva promesa de revelació. I la seva pel·lícula insisteix que no hi ha res necessàriament absurd en aquesta por, o sense sentit en la nostra espera: potser en aquesta època de crisi climàtica, ens hem vist reduïts a una espera inactiva i afligida (..). Sergi Sánchez, a Twitter: “La bète” barreja tres períodes històrics per parlar de la mort dels afectes, d’un passat que pesa en un futur irremeiable. Bonello està convençut que no podem escapar del nostre destí i el seu film és un bell bucle, un laberint de passions tristes. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Bertrand Bonello tira de cyberpunk a “La Bète” per a enarborar un triple relat mutant sobre la identitat en tres temps diferents. Poesia sci-fi bestial la d’aquell París inundat i la de LA sacsejada pel terratrèmol: per moments, un viatge similar al de “Carretera perduda”. I sempre al pla una Léa Seydoux imparable, inconquistable, a la qual Bonello posa a ballar en 4 dècades diferents. Obra total. Endika Rey, a Twitter: (..) explica una història d’amor però ho fa a partir de les pors interiors i els seus reflexos (i trobades) en l’altre. Bonello parla de la paràlisi davant del pes passat, el dubte present i la possibilitat futura. Del més impactant d’aquest Venècia. M’ha deixat tocatíssim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!