Club 7 Cinema

Anys noranta. En Mauricio Aznar, un famós rocker aragonès recorre Llatinoamèrica buscant retrobar-se amb la vocació deixant enrere el fantasma de l’addicció. Allà coneix Don Carlos, un ancià músic en hores baixes que, tot i ser autor d’algunes de les cançons més famoses del folklore del seu país, amb prou feines aconsegueix pagar factures. En Carlos acull amb generositat l’estrany visitant fent de mestre ‘Miyagi‘ musical. De la seva trobada neix un extravagant duo quixotesc, amb tots els aspectes de ser un absolut fracàs comercial. Aquesta és la sinopsi de “La estrella azul“, elogiada òpera prima de Javier Macipe, que va passar pel Festival de Sant Sebastià , ja ha arribat a les nostres cartelleres i de la qual se’n diuen coses així: qui tingui un mínim de sensibilitat se sentirà embruixat per aquesta pel·lícula senzilla i emotiva, que farà que quan surtis de la sala et revingui contínuament. També, que et motivarà a cercar qui és/era aquest tal Mauricio Aznar, líder de la banda de rock’n’roll ‘Más birras’ (Jordi Camps i Linnell), A “La estrella azul” tot és diàfan i alhora poètic, i el relat biogràfic s’impregna d’una emoció realment autèntica (Paula Arantzazu Ruiz), “La estrella azul” pot considerar-se el retrat d’una època més que una biografia, tot i que això no implica que la història del Mauricio sigui menys colpidora (Sergi Soler)…

Repartiment: Pepe Lorente (Mauricio Aznar), Cuti Carabajal (Carlos Carabajal, que era el seu germà), Bruna Cusí (Ana​), Marc Rodríguez, Catalina Sopelana (Mara), ​Mariela Carabajal (Andrea), Noelia Verenice Díaz (Florcita), Roberto “Kolla” Chavero (Don Ata)​.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

Crítica de “La estrella azul”, article de Sergi Soler, al diari ‘El 9 Nou’ -de fet, publicat l’octubre de 2023, després del Festival de sant Sebastià-: (..) Parla d’en Mauricio, cantant d’un grup de rock espanyol a principis dels 90, que fugint de la seva addicció a l’heroïna fa un viatge a Santiago del Estero, a l’Argentina, proposant-se descobrir les ‘chacareras‘, una música d’un estil molt idiosincràtic i amb molta ànima. La música diegètica, és a dir, en directe, ens aproxima molt més als personatges; és curiós l’efecte que pot aconseguir-se amb aquesta tècnica. No és només un efecte amb intencions de realisme, és també l’obertura a una dimensió sentimental amb un pes dramàtic prodigiós. Cada tipus de música que sona, doncs, és representativa també de l’estat dramàtic de la pel·lícula, com un termòmetre prenent la temperatura. Però aquesta no és presa sols a un individu, de fet, “La estrella azul” pot considerar-se el retrat d’una època més que una biografia, tot i que això no implica que la història del Mauricio sigui menys colpidora. La direcció subtil però emfàtica del debutant Javier Macipe deixa espai als actors, que tan bé com toquen la guitarra, com actuen, i ens donen escenes d’una humanitat esfereïdora (..).

‘A les estrelles anònimes’, article de Jordi Camps i Linnell, per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) Aquest film està dedicat ‘a les estrelles anònimes’, tal com es destaca als títols de crèdit finals. “La estrella azul” és el debut a la direcció de Javier Macipe, que ha irromput com un estel fugaç a la cartellera per esdevenir, gràcies a la resposta del públic i les bones crítiques, en tot un fenomen de culte. Agradi o no, la seva és una proposta original, prou capaç per a sorprendre l’espectador en aquesta era en què ens pensem que tot està dit i fet, i els camins estan fressats. Doncs no, Macipe, un cineasta que aparenta ser un veterà quan en realitat es tracta d’un novell talentosament desacomplexat, ha elaborat un biopic a contracorrent que fusiona la ficció amb traces de documental i que es pot entendre com una faula sobre l’art de crear. (..) Proposa acompanyar a un artista desencisat que, en plena crisi existencial, té una espurna que li desperta un desig enorme d’aprendre. De fet, el seu personatge vindria a ser una mena d’arqueòleg a la recerca d’una música perduda. El director ho fa jugant constantment amb l’espectador, establint un exercici de metacine subtil i precís, on es trenca fins i tot la quarta paret quan apareixen a escena els tècnics que roden la pel·lícula (un dels moments més màgics) o quan el mateix protagonista avança el fet tràgic que s’esdevindrà en tres escenes posteriors. Tota la pel·lícula sembla un blues de cadència melancòlica, que conjuga la tristesa imperant amb moments d’esclat d’alegria que impregnen l’ànima del protagonista (i per empatia, la nostra). (..) És ficció? És documental? Un fals documental? O per què no, una mica de cada. No importa, només qui tingui un mínim de sensibilitat se sentirà embruixat per aquesta pel·lícula senzilla i emotiva, que farà que quan surtis de la sala et revingui contínuament. També, que et motivarà a cercar qui és/era aquest tal Mauricio Aznar, líder de la banda de rock’n’roll ‘Más birras’.

Una emocionant crònica sobre el llegendari Mauricio Aznar, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: (..) Entre la faula d’aprenentatge i convivència i el biopic musical, doncs, Javier Macipe restitueix i ret homenatge a una figura essencial del rock & roll aragonès sense peroracions ni artificis gratuïts. Més aviat el contrari, perquè a “La estrella azul” tot és diàfan i alhora poètic, i el relat biogràfic s’impregna d’una emoció realment autèntica en tant que recupera l’esperit del protagonista i evita replicar les fites de la seva existència com malauradament solen fer els biopics en general. (..) Vorejant la imatge documental, conscient del material que treballa i amb una confiança sorprenent per a un debutant, Macipe ha signat un d’aquests films que perduraran en la memòria del gènere. A l’alçada del seu protagonista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!