Club 7 Cinema

Per Àngel Quintana, a Irina Palm hi ha una voluntat de repetir la fórmula d’un cert cinema social i mostrar una certa transgressió sexual, que fa anys va instaurar The Full Monty. I si comença exposant que es tracta de la clàssica pel·lícula que s’esgota poc temps després que en coneguem la trama, acaba amb la contundent afirmació que Irina Palm no és ni una bona pel·lícula social a la manera dels bons temps de Ken Loach, ni una comèdia anglesa de tonalitats agredolces, més aviat és la clàssica pel·lícula que busca una fórmula d’atracció i que un cop la troba no fa més que exhibir-la fins a l’esgotament. De salvar-ne, només en salva la correcta interpretació de Marianne Faithfull. Admet Quintana que, tot primer, sorprèn la poca-soltada de l’argument, però assegura que, al cap de poca estona, no fem res més que estar pendents de la manera com el director pot acabar fent versemblant el relat. I explica que s’esforcen a fer-nos creure que una àvia pot esdevenir un símbol eròtic, per després insistir-nos en el fet que la baixada a l’infern no és més que un acte de redempció fet per una bona causa (..), amb tota l’intriga no fent més que donar voltes a una sèrie de sortides típicament melodramàtiques (..) als moments finals.

Opina Eduardo De Vicente que aquest film de Sam Garbarski podria perfectament ser un Loach o un Frears (..): llança els dards contra la societat, que impedeix obtenir diners a la protagonista a causa de l’edat, (..) i també en critica les manies i la hipocresia per mitjà de les amigues (..)