Club 7 Cinema

Abans que existissin els blocs d’internet, jo era dels que gastaven "blocs" de paper; o, per ser més exacte, "llibretes" (si voleu, digueu-n’hi "quaderns"). Quan sortia de veure una pel·lícula hi escrivia unes "primeres notes" amb les quals registrava reflexions que m’havia plantejat mentre l’anava veient, o bé hi anotava aspectes clau per a pensar-hi després. Efectivament, més endavant (al cap d’hores, de dies o de setmanes!), reobria la llibreta i m’hi posava a "treballar" la pel·lícula, d’una manera més estructurada, cosa que donava peu al que jo en deia "notes". Sovint, era a partir d’aquí que posteriorment sortia algun article o crítica que publicava; però moltes vegades aquell treball s’acabava allà. Ara, de fet, encara en gasto de llibretes; però són més petites i essencialment per a les "primeres notes"; ja que la feina posterior es pot dir que ja l’estic penjant directament al bloc que ara mateix esteu llegint.

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè, l’altre dia, mentre buscava el que havia escrit sobre Final d’agost començament de setembre, d’Olivier Assayas, vaig anar a parar a la meva llibreta número 2 i, arribat a la pàgina 35, hi vaig trobar anotats i comentats alguns fragments d’una crítica d’ Imma Merino sobre la pel·lícula i publicada al diari El Punt, el 31 de maig de 1999. He mirat al meu arxiu (dossier Olivier Assayas), si hi tenia l’article sencer, però no hi és: guardo el pressbook i fotografies de l’ Eau Froide, el d’ Irma Vep, el de Les destinées sentimentales, fitxes de L’enfant de l’hiver, Desordre i París s’eveille, així com un parell d’articles sobre Une nouvelle vie i una entrevista a Assayas; però no res de Final d’agost començament de setembre. L’he buscat al cercador d’ El Punt (per cert, ha millorat moltíssim, als darrers mesos), però tampoc no l’hi he trobat. Llavors, he decidit comentar-ho personalment a Imma Merino i m’ha fet recordar que un escrit similar el va publicar a l’Anuari número 1 del Cinema Truffaut, de Girona. Així doncs, per l’interés d’aquest text i amb permís de l’autora, Imma Merino, el reprodueixo íntegrament a continuació i el podeu llegir anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Arran de l’estrena gironina de Final d’agost començament de setembre, (el dia 26 de gener de 2001), Imma Merino va publicar l’article següent:

El temps passarà

En el pròleg a la publicació del guió de Fin août, début septembre (Petite bibliothèque des Cahiers du Cinéma), Olivier Assayas es criu que hi ha una línia de fractura entre els cineastes que controlen i els que s’abandonen. Assayas, un dels cineastes europeus més interessants del moment i, malauradament o potser de manera significativa pel que fa a les mancances de la distribució i exhibició cinematogràfiques, gairebé inèdit a l’Estat Espanyol, precisa que els primers, els del control, pensen que poden superposar al món la seva visió subjectiva, de manera que hi imprimeixen la seva voluntat (fetitxista, maníaca del detall, perfeccionista) finalment adreçada a construir un món sovint opac al món com se’ns presenta: contradictori, ingrat, enigmàtic, inabastable en la seva mateixa bellesa. Pel que fa als segons, als cineastes que s’abandonen, volen fondre’s amb el món com és i deixar que el film es construeixi en un procés obert que acaba amb el punt final de la còpia estàndard.

Gairebé nét de la nouvelle vague, renovant l’esperit de la modernitat cinematogràfica, Olivier Assayas (crític durant anys a Cahiers du Cinéma, estudiós del cinema d’ Ingmar Bergman, col·laborador d’André Téchiné, vindicador de Kenneth Anger com el primer cineasta que va representar explícitament els fantasmes homosexuals, autor d’un retrat fílmic de Hou Hsiao-hsien, arran de la seva admiració per aquest singular cineasta taiwanès, i a la vegada fascinat pel cinema d’arts marcials de Hong-Kong) és un cineasta que s’abandona sense haver renunciat a construir prèviament una narració. S’abandona a la manera en què els actors es fan seus i espontaneïtzen els diàlegs, s’abandona a la influència dels espais, s’abandona a l’inesperat de la vida mentre s’esdevé el rodatge. Per això, els seus films són vius, ni que sigui en l’evocació de l’època de la seva adolescència (L’ eau froide), ni que sigui contenint una reflexió sobre el cinema (a propòsit d’un cineasta actual que vol fer un "remake" de Les vampires, de Feuillade, Irma Vep reconeix, sense llagrimositat cinèfila, la potència irrecuperable del cinema dels primers temps), ni que sigui adaptant una novel·la, Les destinées sentimentales, que el du a realitzar un film d’època sense encartronament academicista.Com ha comentat en relació amb la darrera pel·lícula esmentada, fins ara també l’última que ha rodat, Assayas es proposa ser narratiu i a la vegada modern, explicar una història sense tancar-la i sense tancar-se al món com se’ns presenta: contradictori, enigmàtic, inabastable.

A Fin août, début septembre, hi és plantejat el sentit actual de la narració, si aquesta és o no l’única clau per entrar dins d’una visió del món. Assayas afirma la narració, però sense voler controlar el món, sinó abandonant-se a ell, al fluir de la vida, amb la complicitat d’uns magnífics i prou joves intèrprets (Mathieu Amalric, Virginie Ledoyen, Jeanne Balibar) en contacte amb la lúcida maduresa de François Cluzet, l’amic de més edat. De fet, aquesta subtilíssima pel·lícula d’Olivier Assayas, movent els fils de la narració i abandonant-se al moviment de la vida, refereix el pas del temps en relació amb el que representa fer-se adult: l’angoixa d’assumir unes responsabilitats; la dificultat de trencar amb una relació de parella i alhora la resistència a arriscar-se en una nova experiència amorosa quan ja s’ha perdut la ingenuïtat, s’ha experimentat el fracàs i la fragilitat dels sentiments; la pèrdua de persones estimades (l’amenaça de la malaltia, l’aparició de la mort) i la consciència de la pròpia finitud. "Pasan los años y la verdad desagradable asoma: Envejecer, morir, el único argumento de la obra", va escriure Gil de Biedma. Però al temps que t’adones de la seriositat de la vida, aquest delicat i apassionant film d’Olivier Assayas també fa present que et fas adult mentre reconeixes la importància de l’amistat.

Podem llegir aquesta article d’Imma Merino a l’ Anuari del Cinema Truffaut, número 1, any 2000-2001 (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, (Ajuntament de Girona,  novembre de 2001).

No me’n sé estar de fer-hi algun comentari.  D’entrada, permeteu que us convidi a tornar a llegir-lo, perquè és dels articles que conviden a pensar i repensar les coses i, sobretot, perquè tracta de qüestions essencials al debat crític contemporani, com la dialèctica entre posada en escena i obertura a la realitat.

Diu, Imma Merino, que Assayas afirma plenament el sentit actual de la narració i, efectivament, LA narrativa d’Assayas (a Final d’agost començament de setembre) demostra que el cinema pot narrar la realitat, que encara ho pot fer. La fragmentació que hi posa en solfa li permet arreplegar instants de vida i compondre una obra cinematogràfica ben fresca.

"Aquest delicat i apassionant film d’Olivier Assayas també fa present que et fas adult mentre reconeixes la importància de l’amistat" diu Imma Merino. Certament, l’amistat és potser el més destacat dels temes que toca la pel·lícula. Assayas ens aporta uns personatges en transició, la mena d’eterns adolescents actuals, de camí cap a assumir la maduració. Ara bé, si em permeteu, us diré que no m’interessa pas gaire la crònica d’aquest procés de "fer-se gran"; ja que, si ens hi posem, potser hauríem de blasmar i molt la immaduresa d’aquests ganganassos, més que no pas lloar-ne el procés cap a la maduresa… Per mi, la transició d’aquests protagonistes és un mitjà, un instrument per parlar de l’estat actual de valors com l’amistat, l’amor, els sentiments, el sexe, l’alteritat… És per això que, tant me fa que els protagonistes siguin com siguin: el que valoro és que, amb ells, Assayas aconsegueix parlar de l’estat real de les coses. Al llarg de la pel·lícula, hi ha diversos moments en què veiem un personatge parlant a un altre d’un tercer i, normalment, en clau valorativa de la "psicologia" d’aquell tercer. Com que això passa entre diversos protagonistes, es produeix un cert joc (indirecte) de miralls i cada personatge l’acabem coneixent pel que li veiem fer i pel que n’han dit els altres. Això, a part de ser una reflexió implícita sobre el punt de vista i d’enriquir l’espectador amb una millor aprehensió del personatge, també ens reflecteix una certa mirada a les relacions interpersonals d’avui en dia: dificultat per dir-se les opinions mútues (de manera que s’ha de recórrer a un tercer) i tanmateix preocupació per als altres; dificultat per reconèixer-se un mateix (empitjorada per la dificultat d’obrir-se als altres) i l’emmirallament constant amb els altres (paradoxa!); dificultat per assumir l’amor i destriar-lo del simple sexe; dificultat de deixar d’estimar (quina idea tan bona, filmar la dificultat de dos personatges per deixar d’estimar-se quena la relació ja no té futur!)… Tot plegat compon un autèntic document sobre l’esmentat estat actual dels valors. I a mi, és aquest fet de mostrar la persistència dels valors, dels conflictes, de les contradiccions inherents a la condició humana, el que em fa temàticament interessant Final d’agost començament de setembre

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!