Club 7 Cinema

El triángulo de la tristeza / Sans filtre / Triangle of Sadness, de Ruben Östlund, va fer-se seva el Jurat del Festival de Canes, que li va atorgar la Palma d’Or; ha dut els acadèmics de Hollywood a nominar-la a l’Oscar en 3 categories -Millor Pel·lícula, Millor Direcció i Millor Guió Original- i als de l’acadèmia europea del cinema a premiar-la com a Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Actor i Millor Guió. En canvi, el film va decebre molt a bona part de la crítica, ran de la seva projecció al Festival. Ara en recordo la sinopsi i algunes de les reaccions que vaig recollir-ne. I, a més a més, hi vaig afegint articles que es vagin publicant als mitjans nostrats, ran de l’estrena al Principat, les Illes i el País Valencià.

Sinopsi: Els models i “influencers” Carl i Yaya naveguen pel món de la moda mentre exploren els límits de la seva relació. Després de la “Fashion Week”, la parella està convidada a un creuer de luxe amb una galeria de passatgers que són delinqüents súper rics -un oligarca rus, traficants d’armes britànics i un capità idiosincràtic, alcohòlic i que cita Marx-. Al principi, tot sembla que es pot penjar a Instagram. Però s’acosta una tempesta i un gran temporal de mar colpeja els passatgers durant el sopar de gala de set plats del capità. El creuer acaba catastròficament. En Carl i la Yaya queden abandonats en una illa deserta amb un grup de multimilionaris i una de les netejadores del vaixell. La jerarquia es capgira de sobte, ja que la dona és l’única que sap pescar. 

Algunes reaccions.

Xavi Serra, al diari Ara, després de rebre’l amb un Östlund, príncep de la sàtira grotesca, explica que es confirma com a príncep de la sàtira incorrecta i cruel amb Triangle of sadness, comèdia despietada sobre els fastigosament rics i els seus privilegis (..) El film contempla els seus personatges sense empatia i els deforma fins a la caricatura per extreure –quasi a la força– la rialla del públic (..) L’humor ferotge i efectista d’Östlund té la virtut de riure’s de tot el que es belluga, però la seva falta de compassió i humanitat acaba saturant, sobretot en la seva relectura àcida de la rebel·lió de les classes oprimides (..) Si bé, adverteix: No es descarta, però, que torni a guanyar la Palma d’Or. Àngel Quintana, a Caimán, no s’està d’orgues i carrega de valent, començant per titllar de mediocre el seu esplèndid film anterior, The Square, guanyador de la Palma, i seguint en aquests termes: (..) [Östlund, igual que Godard o De Oliveira, explica] decideix dur a terme la seva metàfora sobre el naufragi del neocapitalisme ambientada també en un transatlàntic. Tot i això, el seu discurs és tan feble i ridícul que la que acaba naufragant és la seva pròpia pel·lícula (..) El traç utilitzat per la pel·lícula és de brotxa grossa, amb alguns acudits ben resolts. Fins i tot podem dir que quan la pel·lícula funciona millor és com més grollera intenta ser (..) I el patriarcat dóna pas a un cert matriarcat, com si la fi d’un món portés la utopia. De totes maneres, tot acaba sent tan simplista que la pretesa especulació política acaba en la més gran de totes les obvietats. Imma Merino, al diari El Punt Avui -en crònica que ja he enllaçat a l’apunt dels enllaços-, també comença per a recordar que The Square, la Palma d’Or d’Östlund,  és una de les més discutibles (vergonyosa, segons aquesta cronista) de la història del festival de Canes. I ho rebla dient: El que és pitjor és que Östlund hi mostra aquella mena de supèrbia cínica amb la qual certs cineastes se situen per sobre dels humans per ridiculitzar-los. I, respecte a Triangle of Sadness, diu: ho ha tornat a fer: una ximpleria (plena de mal gust, d’acudits fàcils i tota mena d’obvietats, a més de vòmits) (..). Östlund, un llest, dona gat per llebre: fa passar per transgressora una cosa grollera i, al capdavall, innòcua per la seva banalitat. Però, vista la reacció del públic i de bona part de la crítica, de nou ha aconseguit vendre el producte, que, a més, s’allarga fins a les dues hores i mitja. Més letal encara, el crític de La Voz de Galícia, José Luís Losa, en sortir de la projecció no es va poder estar d’escriure, a Twitter: Atesa l’excrescència d’Ostlund, va afirmar: Canes ha mort. I a la seva crònica per a La Voz de Galícia ha escrit: inacceptable exhibició de mal gust i pitjor cinema, injectat a més de bòtox de l’enganyifa que va de subversiva i és, en realitat, reaccionària vomitona d’esquers putrefactes. Perquè piqui el peix de pitjor olfacte. Alejandro G. Calvo, a Twitter: A TRIANGLE OF SADNESS hi ha els millors 20 minuts de tot el cinema de Ruben Östlund: un festival de vòmits i diarrea de multimilionaris en alta mar. La resta ja no m’agrada tant. Per la seva banda, en Paco Vilallonga, sempre més equànime, va tuitar: Una crítica demolidora al capitalisme, el món del luxe, els influencers. Té moments divertits a la 1a part però Ostlund es passa de frenada en molts moments. I està encantat d’haver-se conegut. La subtilesa no és el seu fort. I a la seva crònica a Diari de Girona, que he penjat a l’apunt específic- ho rebla: La pel·lícula té grans moments, però a partir del tercer acte entra en una espiral autodestructiva en la que esclaten els pitjors «tics» del seu director: la tendència a l’excés, la manca de subtilesa i matisos. (..)  i el film degenera cap a l’excés i l’artefacte buit i efectista.   Screen International, a Twitter, remarca que li falta la despietada fredor irònica que va fer tan memorables aquestes dues pel·lícules (Força major i The Square). Diego Lerer, a Twitter, també la deixa “maca”, titllant-la de despropòsit cinematogràfic. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 2 estrelles sobre 5 i diu:  (..) apunta a objectius obvis i fa un desastre en colpejar-los (..) Estrident, derivativa i terriblement deficient en rialles genuïnes, la nova pel·lícula de Ruben Östlund és una sàtira europea de mà dura, sense la subtilesa i la perspicàcia de la seva revolucionaria pel·lícula Força Major, ni el poder del seu espectacle comparable, guanyador de Palma, sobre el món de l’art, The Square. Aquesta pel·lícula, en canvi, es felicita de manera eixordadora per estar en contra de la crueltat dels súper rics del món, contra la cultura trillada de la moda, contra la inconsistència dels influencers de les xarxes socials. Gerard Casau, a Twitter: L’extenuant però per moments brillant ‘Triangle of Sadness’ conté una desfeta escatològica en un creuer amb Refused retrunyint que és el gran moment musical del que portem de festival, i també el millor que ha rodat Ruben Östlund. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Östlund torna a donar la nota a Canes amb una nova descàrrega de mala llet (..) Una sàtira ferotge del món de l’opulència i el luxe, i, per extensió, del nostre sistema capitalista i del capitalisme d’estat rus (..) Östlund dispara amb canonades i tot que encerta força dianes també es perd molta pólvora en l’escomesa. Sergi Sánchez, a Twitter, sembla que la defensa, amb matisos: és pura brotxa grossa, però amb la mala bava dels Monty Python. Els rics són una diana fàcil, però Ruben Östlund es fica en camises d’onze vares sense que li tremoli el pols. No apta per als detractors de la comèdia cruel, gamberra i escatològica. I qui la defensa del tot és Anne Thompson, a Twitter: Les meves grans expectatives sobre Triangle of Sadness, la primera pel·lícula en anglès de Ruben Ostlund, no es van frustrar. El director de Force Major and The Square sap com crear escenografies còmiques inspirades que fan parlar al públic. Qui el comprarà?. Maria Cusó Serra, a Twitter: He rigut MOLT amb “Triangle of sadness” de Ruben Östlund a Canes. Una sàtira punyent i esmolada contra el capitalisme ferotge amb grans dosis d’humor negre, frases de Marx, caques i vòmits. Llàstima de la durada (massa llarga). Jan Lumholdt, a Cineuropa: Östlund dirigeix ​​una “Robinsonade” diabòlicament entremaliada entre els rics i els fastigosos. A mesura que avancen els experiments socials, el gènere de narració de la “Robinsonade” proporciona un disruptor pràctic de jerarquies. Posa al mar algunes persones de diferents posicions socials, afegeix una tempesta, un naufragi i una illa deserta, aguanta el rescat durant una estona i observa què passa.

Articles publicats ran de l’estrena al Principat, les Illes i País Valencià.

Crítica de Gerard Casau, al diari Ara: ‘El triángulo de la tristeza’: la darrera Palma d’Or de Canes fa vomitar els rics. Hi ha artistes que, amb els anys, es van polint i refinant. Ruben Östlund, en canvi, sembla tornar-se més cafre a cada nova pel·lícula (..) El cert és que les grolleries escauen prou bé al director suec, potser perquè li permeten abraçar una comicitat que el seu cinema sempre havia reclamat (..) La misantropia irredempta de què fa gala el cineasta pot arribar a ser tant brillant com antipàtica, però sembla poc probable que es volgués posar darrere la càmera per fer amics (..).

Entrevista de Xavi Serra a Ruben Östlund, al diari Ara: Ruben Östlund: “El meu pròxim film provocarà la deserció més gran de públic de la història de Canes”. (..) Si algú té una posició de poder l’acabarà fent servir, no importa qui sigui. Ens han fet creure que hi ha bones i males persones, però només depèn del poder que tens. I la lluita per la igualtat sempre hi serà, tant se val el sistema que fem servir (..) Al guió vaig posar que volia portar l’escena deu cops més lluny del que el públic podia esperar. Si els personatges comencen a vomitar, hi haurà una mica de rialles. Però si porto la situació més enllà, molt més enllà, la gent dirà: “No, això és passar-se”. I si encara vaig més enllà, el públic dirà: “Sisplau, salva aquesta gent, ja n’hi ha prou”. Volia arribar al punt en què diem: “Sisplau, salva aquests rics privilegiats” (..) Tinc una petita casa a l’est de Mallorca, a Campos. No hi visc, però hi passo llargues temporades perquè els meus sogres hi viuen (..).

Crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Brotxa gruixuda. (..) En tot cas, el títol de la nova pel·lícula triomfadora de Roben Östlund (..) pot tenir a veure amb el fet que fa un retrat satíric de la societat enfocada com una estructura piramidal triangular. Ho fa a través del microcosmos d’un transatlàntic de luxe (..) Un temporal fa que tothom vomiti, una situació en què Östlund s’hi recrea a gust amb la seva efectiva brotxa gruixuda, mentre el vaixell s’enfonsa (..) Una llarga seqüència en què pensen cadascun que l’altre pagaria el sopar: una mostra de la mesquinesa humana en què Östlund també s’hi rabeja (..) Encara hi ha una tercera part, que s’allarga fins a l’esgotament. Enfonsat el vaixell, els supervivents arriben en bots salvavides a una illa en principi deserta. La brotxa gruixuda persisteix invertint-se la piràmide social. Inútils com són els rics en les tasques de supervivència, una dona de la neteja es fa la mestressa del grup i reprodueix els abusos de poder. Així de simple, si no és reaccionari: aquella idea que no hi ha possibilitat de cap canvi que dinamiti les estructures jeràrquiques. Però, com que Robert Östlund és el mestre de donar gat per llebre, el seu cinema passa per transgressor i provocatiu. Una crítica als poderosos? Més aviat un menyspreu a la humanitat.

Piulada d’Alfons Gorina: Ostlund suma, parcialment, la frescura de “Fuerza Mayor”, i la grandiloqüència de “The Square”. Segurament el 3er acte ja es fa llarg (i es perd una mica), però també és causa d’un segon acte de brillantor absoluta. Un gran film.

Maria Cusó Serra, cap de Cultura de RAC1, ha piulat: Petit parèntesi de @berlinale  per recordar-vos que avui s’estrena aquesta meravella! Aneu al cinema. Riureu, molt, moltíssim. De coses que potser no hauríeu de riure. I trobareu una crítica al capitalisme, el “postureig” i la tirania de la imatge BRUTAL! #ElTrianguloDeLaTristeza.

Full de sala del cine Truffaut (Àngel Quintana): El naufragi del capitalisme salvatge. En el cinema recent hi ha algunes grans pel·lícules sobre transatlàntics que descriuen brillantment com un vaixell de luxe pot convertir-se en crua metàfora de la fi del capitalisme. No importa la descripció d’unes vacances romàntiques (..), sinó sobretot la certesa que el vaixell és una mena d’espai simbòlic on conviuen uns quants, o gairebé tots, els mals del nostre present. Manoel de Oliveira va descriure un viatge pels ports del Mediterrani a “Una película hablada” (2003). El capità del vaixell era John Malkovich i els tripulants volien conèixer les restes d’una civilització que el temps havia transformat en un simple decorat (..) Jean-Luc Godard va convertir el vaixell Costa Concordia -que posteriorment va naufragar en la realitat- en una mena de crònica de la misèria d’un món llançat a l’alienació a “Film socialisme” (2010) (..) Ruben Östlund, guanyador de dues Palmes d’Or a Canes en poc temps, s’ha convertit en un dels cineastes mimats dels festivals perquè embolcalla les pel·lícules d’una visió pretesament àcida del seu present. “El triángulo de la tristeza” també vol ser una metàfora sobre el naufragi del neocapitalisme ambientada també en un transatlàntic. Tot i això, el seu discurs va cap a un altre costat, vol convertir el transatlàntic en refugi de tots els mals des de l’avarícia fins als perills del patriarcat, des de la moda pel cos fins al tràfic d’armaments i la degradació moral d’occident. La seva condició de pel·lícula compendi rodada amb humor gruixut i amb escenes ferotges l’han convertida en la pel·lícula que agrada als jurats de determinats festivals que busquen un cinema que de manera molt directe digui alguna cosa sobre el món on som (..) El traç utilitzat per la pel·lícula és de brotxa grossa, amb alguns acudits ben resolts i amb situacions que juguen directament amb l’humor escatològic. Fins i tot, podem dir que la pel·lícula funciona millor com més grollera intenta ser i comença a trontollar quan perd l’humor més gruixut (..) De tota manera, tot acaba sent menys profund del que aparenta i la pretesa visió política acaba convertint-se en una simple broma àcida.

Crítica de Joan Millaret Valls a ‘cinemacatà.net’: Rols socials trastocats. (..) comèdia gamberra i nihilista sobre el sistema capitalista (..) Nova descàrrega de mala llet i misantropia (..) Aquest [segon] episodi, nucli del relat, ens deixarà una antologia del gamberrisme i el sarcasme més descarnat i, també, repulsiu (..) “Triangle of Sadness” és una sàtira ferotge del món de l’opulència i el luxe, i, per extensió, tant del nostre sistema capitalista occidental com del capitalisme d’estat rus. Aquí trobem un dels moments més inspirats, un debat d’idees portat al ridícul i a la riota entre el discurs marxista del capità i el discurs capitalista de l’empresari rus. Una llarga seqüència farcida d’humor corrosiu i gags hilarants, tot i que estira un xic els gags més destructius, perdent el nord per moments (..) Östlund dispara amb canonades i tot que encerta força dianes també llença molta pólvora en l’escomesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!