Club 7 Cinema

FOTO Cartell nord-americà d’ El festí de l’amor, de Robert Benton

Nota Adaptació de la novel·la "El festí de l’amor", de Charles Baxter (La Magrana), Premi Llibreter 2002

El vaivé entre la comèdia i el drama, entre el somriure i la llàgrima, és el que injecta a El festí de l’amor tota la seva veritat, el seu harmoniós balanceig emocional (Toni Vall, Benzina)

Robert Benton s’està revelant també com un aplicat adaptador d’alguns brillants noms de la narrativa nord-americana contemporània: E.L. Doctorow (..), Richard Russo(..), Philip Roth (..) i, ara, Charles Baxter (Xavier Roca, Avui)

Agradable pel·lícula de Robert Benton protagonitzada per Morgan Freeman sobre la importància de l’amor en la vida de les persones (Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat)

Una d’aquelles pel·lícules indulgents, que no molesten mai (..) Tot sembla encaixar de manera sòlida, però la sensació és que les seves imatges estan massa controlades (Quim Casas, Èxit)

Fem un cop d’ull a aquestes crítiques -alguna no exempta de polèmica-, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Toni Vall (Benzina, núm. 22, desembre de 2007): "La veritat" [article sense enllaç]

Toni Vall situa El festí de l’amor en el terreny de la tragicomèdia, bo i considerant que precisament el vaivé entre la comèdia i el drama, entre el somriure i la llàgrima, és el que li injecta tota la seva veritat, el seu harmoniós balanceig emocional.  Admet que no va gaire lluny d’una certa convencionalitat narrativa; però li reconeix una estranya personalitat (..) que la converteix en una proposta ben curiosa, molt agradable i del tot reivindicable. I és que Vall, Toni Vall, la reivindica. Assegura que Robert Benton aconsegueix fer capbussar l’espectador en el microclima vital que conformen els diversos personatges i impregna la narració d’un humanisme no gaire freqüent en un temps en què els trets van per altres camins. Tot seguit, el crític es permet carregar (al meu parer, innecessàriament) contra diverses tendències actuals del cinema, com un recurs discursiu per a encimbellar el classicisme d’ El festí de l’amor. Reben l’estripada, l’estranyesa salvatge i l’abstracció contemplativa; o, si voleu, Judd Apatow, Todd Solondz, Larry Clark i Gus Van Sant, a millor glòria retòrica del que Vall qualifica com a insòlita opció de Benton i que descriu en aquests termes: posar la càmera, observar què passa i prescindir quasi del muntatge com a histèrica eina dramàtica, no com a decisions gratuïtament esteticistes sinó per a instal·lar-se en un classicisme ben entès (..) i des d’allà emocionar. Ras i curt, Toni Vall defensa i celebra -amb un to no absent de nostàlgia- una manera de fer cinema que ja no es porta i que tanmateix ell té per una forma de crear, i segons com de subvertir, molt més apassionada i reeixida que qualsevol moderna deconstrucció.

Ai, aquesta mania de defensar un concepte de cinema a costa d’altres formes d’expressió! Manta vegades he escrit contra els que, des de posicions ideològiques oposades a les de Vall, practiquen judicis sumaríssims idèntics -pert bé que en sentit contrari- i em sembla blasmable el menysteniment de què són víctimes cineastes i obres no beneïdes per la modernor o pel sínode cahierista; però no crec que la solució passi per fer el mateix. És a dir, des del dret a discrepar de l’obra de, per exemple, Gus Van Sant, no em sembla que calgui contraposar-la a la de Benton; no crec que, per oposar-se als que menyspreen el classicisme d’ El festí de l’amor, calgui menystenir, per exemple, Last Days o Paranoid Park, Elephant o Gerry.

Certament, al llarg de la crítica Toni Vall no deixa d’admetre la convencionalitat de Benton i fins n’admet un parell de detalls no del tot ben resolts; ara bé, en remarca emfàticament que tot plegat fuig de la impostació i transpira versemblança.

---

Xavier Roca (Avui, 26 de novembre de 2007): Viure és estimar

Destaca, Xavier Roca, que Robert Benton s’està revelant també com un aplicat adaptador d’alguns brillants noms de la narrativa nord-americana contemporània: E.L. Doctorow (..), Richard Russo(..), Philip Roth (..) i, ara, Charles Baxter. Explica que El festí de l’amor participa d’alguns dels trets de dues de les tendències del Hollywood dels darrers temps: les històries encreuades i els retrats de la vida als barris residencial; per bé que no té la mala bava d’alguns títols emblemàtics d’aquestes tendències, ja que sense renunciar a una suau ironia, Benton prefereix optar per la tendresa i la calidesa. Considera que la mirada del cineasta és còmplice i comprensiva, respecte als personatges, i que si alguna cosa se li pot retreure a la pel·lícula -de posada en escena clàssica i transparent- és precisament ser una mica "light".

---

Víctor Alexandre (Tot Sant Cugat, 14.12.2007 i victoralexandre.cat, 12.12.2007): El juego del amor (Feast of love)

Agradable pel·lícula de Robert Benton protagonitzada per Morgan Freeman sobre la importància de l’amor en la vida de les persones: així enceta Víctor Alexandre la seva ressenya sobre la pel·lícula, que qualifica com un encant de pel·lícula. Explica que, si l’amor té moltes maneres de manifestar-se, Benton n’aplega unes quantes centrades en personatges senzills sorgits d’una novel·la deliciosa de Charles Baxter que va tenir un gran èxit als Estats Units i que, traduïda al català com "El festí de l’amor" (La Magrana), va obtenir el Premi Llibreter l’any 2002.

---

Quim Casas (Èxit, núm. 53, suplement d’El Periódico, setmana del 15 al 21 de novembre de 2007): "Solidesa domesticada" [article sense enllaç]

Per Quim Casas, El festí de l’amor respon molt bé als criteris de Robert Benton (..), director inclassificable, capaç de títols interessants (..) i de molts altres que han domesticat el caire verinós que tenien inicialment les seves comèdies, drames i exercicis de cinema negre, malgrat basar-se en textos extraordinaris (..). Directe, Casas afirma que El festí de l’amor pertany a la segona categoria, la domesticada. La troba una d’aquelles pel·lícules indulgents, que no molesten mai (..); en la qual, admet que tot sembla encaixar de manera sòlida, per bé que deixa la sensació que les seves imatges estan massa controlades.