Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: El Darjeeling Limited (The Darjeeling Limited / Viaje a Darjeeling / À bord du Darjeeling Limited / Il treno per il Darjeeling)
Sinopsi Tres germans que no es parlen des de fa un any, ran de l’enterrament de son pare, ara comencen un viatge en tren per l’Índia. Es tracta d’una oportunitat de refer el lligam, en un trajecte que ha de ser espiritual i que els ha de dur fins a retrobar-se amb la mare, que va desaparèixer-los de casa fa temps i no assístí ni al funeral pel pare. Tanmateix, aquest seu recorregut acaba descarrilant i els tres ganganassos queden sols, perduts enmig d’un territori desconegut i immens, equipats, això sí, amb 11 maletes de disseny Louis Vuitton, una impressora informàtica, una màquina de plastificar documents i molt de comptes per passar amb la vida… És aleshores que comencen un altre viatge, imprevist i impensable per cap d’ells, que esdevé una aventura transformadora.
Wes Anderson es pren molt seriosament el seu cinema, especialment quan sembla que està fent broma (Gerard Casas, Benzina)
Totes les pel·lícules de Wes Anderson giren al voltant del mateix: personatges amb sensació d’estranyesa i en permanent deriva en un món autista on la figura paterna pesa, precisament, per la seva absència (Judith Vives, Capgròs i Espaiisidor)
Fa la sensació que Wes Anderson ha perdut alguna cosa essencial al llarg del seu camí, que hi ha un sentiment de crisi irreversible que va més enllà del seu film i que s’instal·la en tot un model de cinema que comença a evidenciar un cert cansament (Àngel Quintana, El Punt)
Una ‘road movie’ a la recerca de si mateixa, que de vegades potser resulta massa ‘cool’ i esteticista, però que en cap moment deixar de fascinar i commoure (Carlos Losilla, Avui)
Wes Anderson (..) entra en una nova etapa creativa, que està marcada per una explícita compassió pel món exterior que trenca els límits dels seus instints formalistes (Nando Salvà, El Periódico)
El comentari, el resum i els enllaços o referències d’aquests crítiques, anant a Vull llegir la resta de l’article.
D’entrada, Gerard Casas ens recorda de manera molt pertinent que els personatges del cinema de Wes Anderson són rics, inconscients i desorientats i que, a les seves pel·lícules, sota una primera aparença de comèdia insensata, s’amaga un revers d’amargura, drama familiar i solituds que acabarà aflorant.
Centrant-se en El Darjeeling Limited, el descriu com un film entre la road movie i la paròdia del viatge iniciàtic (..), en què els protagonistes, incapaços tots tres de veure més enllà de les pròpies contradiccions i cadascun d’ells tancat en el propi ressentiment, són segurament les persones menys preparades per treure profit d’un viatge espiritual. Tot i que —remarca— és irònicament quan decideixen tornar a casa que el viatge espiritual comença a donar fruits.
Assenyala, Gerard Casas, la importància de l’ "atrezzo" en aquesta pel·lícula: objectes (..) dotats de prou significat especial. I n’anomena uns quants: les benes i gases que oculten la cara de Francis —Owen Wilson— (..); els objectes personals del pare mort que els protagonistes es disputen sense que ningú no els necessiti (..); el mateix tren (..) metàfora de les solituds i aspiracions frustrades dels viatgers (..); les maletes Louis Vuitton que van pertànyer al pare mort i que representen l’equipatge físic, però també mental, que arrosseguen feixugament els tres orfes.
Finalment, emmarcant El Darjeeling Limited en la filmografia de Wes Anderson, la considera tan imaginativa com Life aquatic i dramàticament tan sòlida com The Royal Tenenbaums. Gerard Casas, però, encara rebla l’article amb una breu referència a Hotel Chevalier, el curt d’Anderson que serveix de pròleg a El Darjeeling Limited, i amb una darrera i contundent frase: Anderson —diu— es pren molt seriosament el seu cinema, especialment quan sembla que està fent broma.
Tot i que no comparteixo l’ostensible admiració de Gerard Casas pel cinema de Wes Anderson, estic força d’acord amb la lectura que fa d’ El Darjeeling limited. I evidentment us recomano la lectura de la crítica sencera, a Benzina. Si d’antuvi poc m’interessava la pocasoltada dels dròpols i acabalats xicots nord-americans fent el turista espiritual per l’Índia, he de reconèixer que la pel·lícula m’ha anat guanyant precisament perquè —com diu Casas— sota una primera aparença de comèdia insensata, s’amaga un revers d’amargura, drama familiar i solituds que acabarà aflorant. No deixa de ser cert que resulta prou bogadejat el punt d’inflexió del trajecte dels tres germans rics, inconscients i desorientats: expulsats del tren, perduts en la immensitat d’aquell territori, enmig de la gent senzilla, real, lluny de l’Índia dels turistes viuen l’experiència potser epifànica. Una resolució "tòpica" que tanmateix lliga de manera coherent amb l’agra caricatura que prèviament s’hi fa del nostre opulent, neuròtic i desencaixat món occidental; contraposant-hi també amb ambígua ironia el mite purificador —l’ombra del hippisme és allargada— del que aquella Índia de la senzillesa significa. I em sembla molt eloqüent que obrin la pel·lícula amb un Bill Murray que sembla venir directament de Lost in translation —de Sofia Coppola, el germà de la qual, Roman, és coproductor i coguionista d’ El Darjeeling Limited— i que Bill Murray torni a aparèixer precisament a l’inspirat interludi oníric —fent servir paraules de Casas— del travelling lateral que simula el moviment del ferrocarril en marxa, amb cadascun dels dels personatges del film reclòs en la seva pròpia gàbia. Unes gàbies, uns compartiments al·legòrics al bagatge de cadascú en aquesta vida, com les maletes Louis Vuitton ho són respecte als tres germans protagonistes.
Crida l’atenció que Judith Vives tituli la crítica com Un viatge (..) a la recerca del pare, quan argumentalment els protagonistes van a trobar-se… amb la mare. Ens ho aclareix de seguida, però: Totes les pel·lícules de Wes Anderson —diu— giren al voltant del mateix: personatges amb sensació d’estranyesa i en permanent deriva en un món autista on la figura paterna pesa, precisament, per la seva absència. I ens fa notar que, a El Darjeeling Limited, el pare absent està representat pel joc de bosses i maletes –dissenyades ‘ad hoc’ per Louis Vuitton- que arrosseguen pesadament els tres germans protagonistes.
Per Vives, Anderson es manté fidel a l’estètica pseudo-setentera amb aires postmoderns, reforçada per cançons dels Kinks o els Rolling Stones, a les que s’hi sumen les bandes sonores dels films indis de Satjajit Ray. I en remarca especialment el treball fotogràfic, l’extraordinària química entre els tres actors protagonistes i la complexitat narrativa —per com es juga al metarelat, aprofitant que un dels germans és escriptor, i per la complicitat que s’hi estableix amb l’inesperat curtmetratge (titulat Hotel Chevalier) que precedeix la projecció del film—.
Per què em fa la impressió que som davant d’una pel·lícula en què la relació empàtica amb l’espectador acaba sent molt i molt decisiva en la valoració final? Em quedo, per exemple, en la —per mi— encertada descripció que fa Judith Vives: un catàleg de situacions absurdament còmiques que ironitzen també sobre les "neures" d’una certa classe mitja benestant amb què no costa identificar-se i, per tant, comprendre i compadir. A nivell de contingut temàtic, potser poca cosa més hi trobaríem a El Darjeelin Limited. Segurament hi podríem afegir una agra —i prou vertiginosa, prolífica— mirada generacional. En canvi, el caire lúdic de la pel·lícula, la textura visual, els referents musicals i cinematogràfics, els jocs de metallenguatge… li atorguen un interés notable entre sectors prou joves —o d’inesgotable esperit juvenil— de la crítica i el públic, mentre que a d’altres ens la fa —des d’aquest punt de vista— tan sols simpàtica i encara uns altres, precisament per això, la troben mancada d’un qualsevol atractiu.
Del curtmetratge Hotel Chevalier, que ja han esmentat Gerard Casas i Judith Vives i que, deixeu-m’ho dir, em resulta en si mateix prou anodí, voldria comentar-ne l’escena inicial. Pel televisor d’una cambra d’un hotel de París, veiem imatges d’un camp de concentració. Són els peus i cames de víctimes de l’Holocaust, estirades a terra. I és el peu i la cama d’un client de l’hotel, el que veiem davant per davant del televisor. El diàleg d’imatges és evident. Ara bé: de què va, aquest diàleg? El client de l’hotel —ho sabrem quan veiem El darjeeling Limited— és un xicot dels rics, inconscients i desorientats —Casas ‘dixit’—, dels individus amb sensació d’estranyesa i en permanent deriva en un món autista —Vives ‘dixit’—, dels que conformen les classes privilegiades en la societat que es construí després de la Segona Guerra Munidial —no sé si no tanca algun cercle al·legòric el fet que el difunt pare dels protagonistes tingués el seu cotxe preuat al garatge especialitzat en vehicles alemanys i que mena… Barbet Schroeder!—. Amb aquest diàleg d’imatges Holocaust-cambra de l’hotel, som davant d’una subtil i escaient digressió? Sóm davant d’una temerària provocació?
Per Àngel Quintana, el viatge a l’Índia que presenta el film pot considerar-se com el pretext que porta tres germans, que feia més d’un any que no es parlaven, a anar a la recerca d’una estabilitat perduda. Ara bé, considera que aquesta metàfora de la fragmentació —familiar— i de la lluita per trobar una certa harmonia —personal i fraternal— pot considerar-se com una metàfora sobre l’estat de la mateixa pel·lícula. I és que, opina Quintana, després de la brillantor formal i de l’originalitat dels seus films anteriors, Els Tenenbaums i Life Aquatic, sembla com si Wes Anderson es trobés en un territori estrany i que decidís portar de viatge tot el seu univers per tal de trobar alguna cosa que li doni estabilitat, per trobar un camí de sortida per a un model de cinema que no sembla saber avançar més enllà de l’originalitat perduda.
Reconeix que, a El Darjeeling Limited, hi ha imatges molt belles i atractives (..); que el to general de la pel·lícula revela un clar desig d’exploració d’un cert paisatge minimalista en què és més important el temps del trajecte que la resolució dels conflictes. Però li retreu que hi ha altres elements que hi trontollen, assenyalant especialment i —esclar, negativament— el moment que Adrien Brody s’enfronta a l’Índia real, personificada amb la imatge d’un nen moribund. I deixa anar: Wes Anderson no sap si convertir tot l’equip de rodatge en una ONG o continuar amb les brometes sense saber quin to trobar. Per tot plegat, Àngel Quintana troba interessant El Darjeeling Limited en la mesura que posa en evidència la recerca d’un camí sense sortida; ja que, al final, fa la sensació —diu— que Wes Anderson ha perdut alguna cosa essencial al llarg del seu camí, que hi ha un sentiment de crisi irreversible que va més enllà del seu film i que s’instal·la en tot un model de cinema que comença a evidenciar un cert cansament.
És veritat que la provocació i la gamberrada acaben sempre per cansar. Tan cert com que l’edat no passa en va tampoc pel mateix que provoca i que xala fent bretolades. Ni en va passen els anys per als espectadors i els crítics. Ara bé, en El Darjeeling Limited, no hi he trobat tant un camí sense sortida, com precisament la maduresa de Wes Anderson. La maduresa d’un Anderson que ja s’acosta als quaranta anys i la del seu concepte de cinema, que, mantenint el cairé lúdic, esdevé remarcablement agre. Si de cas, l’atzucac cinematogràfic a què es pot veure abocat no és aliè al cul de sac jo diria existencial que trasmet la pel·lícula, amb clara dimensió generacional —i en la qual hauríem d’identificar bona part de la colla d’amics que han fet possible El Darjeeling Limited—. No, definitivament no crec que el problema sigui de crisi de model de cinema; més aviat aquesta expressió em fa pensar en un apriorisme, en un prejudici crític, partidari d’ un altre model de cinema, que no és de la mena que practica Anderson —si és que es pot dir que Wes Anderson és cineasta "de model"—.
Carlos Losilla: El viatge immòbil (Avui, 05.01.2008)
Recorda, Carlos Losilla, que Renoir, Rossellini, Antonioni i Malle (..) es van apropar a l’Índia en algun moment de les seves carreres, com ara fa el postmodern Wes Anderson (..) sense que li caiguin els anells; però remarca que les coses han canviat, i la mirada d’ El Darjeeling Limited no és mística, ni sociològica, ni etnològica: la recerca hi és, però es tracta de buscar les pròpies arrels per tornar a començar.
Per ell, el trajecte dels tres germans protagonistes es mou entre l’humor somnàmbul característic d’Anderson i una melancolia molt més acusada que a les pel·lícules anteriors. I és que —explica— els personatges senten la necessitat de créixer, i per aquest motiu la lluita amb el món encara és més aferrissada. Des del punt vista formal, en qualifica l’estètica de tan elegant com estrafolària, arribant a moments extrems d’una poesia enlluernadora. De manera que, a tall de conclusió, defineix la pel·lícula com a ‘road movie’ a la recerca de si mateixa, que de vegades potser resulta massa ‘cool’ i esteticista, però que en cap moment deixar de fascinar i commoure. I ho rebla amb una referència al curt Hotel Chevalier: com anuncia el curtmetratge —diu— som davant una recerca narrativa amb la missió de certificar que un dels grans temes del nostre temps és la paràlisi emocional.
En relació amb el que he anat comentant anteriorment, ara em quedo especialment amb la melancolia molt més acusada aquí que en les pel·lícules anteriors d’Anderson i amb la lectura que els personatges d’ El Darjeen Limited senten la necessitat de créixer, i per aquest motiu la lluita amb el món encara és més aferrissada. No acabo de veure clar, en canvi, que aquest viatge a l’Índia sigui per buscar les pròpies arrels i tornar a començar. Més aviat ho veig com una pessimista fugida al mite impossible, inabastable, pretesament regenerador, de començament dels setanta: l’Índia. Ben al contrari, em sembla molt interessant la reflexió de Losilla —tot parlant del curt Hotel Chevalier— quan assegura que som davant una recerca narrativa amb la missió de certificar que un dels grans temes del nostre temps és la paràlisi emocional.
Nando Salvà: El tren de la recerca espiritual (El Periódico, 04.01.2008)
Nando Salvà, com Gerard Casas, també defineix d’antuvi els personatges característics del cinema de Wes Anderson, dels quals diu que són herois turmentats per la impossibilitat de seguir sent nens una vegada han entrat en el món adult. I assenyala que, en el cas d’ El Darjeeling Limited, els tres protagonistes intenten superar la seva angoixa (..) enfrontats, literalment, al dolorós procés de desfer-se de l’equipatge. Reconeix que la idea del cineasta de representar la càrrega emocional amb maletes de Louis Vuitton dissenyades per Marc Jacobs resulta una mica pija; però adverteix els detractors d’Anderson, els que sostenen que darrere de la seva estètica de casa de nines i el seu formalisme de llibre de contes no hi ha emocions de veritat, que (..) a l’interior d’aquestes 11 maletes de disseny(..) hauran d’identificar la melancolia i la frustració que els tres germans Whitman han amuntegat per compensar el seu persistent sentiment de buidor.
Per Salvà, així com l’atrezzo serveiex els tres personatges per mirar d’encaixar la mort del pare, l’absència de la mare i els seus problemes personals, Wes Anderson ho utilitza tot plegat per entrar en una nova etapa creativa, que està marcada per una explícita compassió pel món exterior que trenca els límits dels seus instints formalistes.
Evidentment, als antípodes d’ Àngel Quintana, hi ha Nando Salvà. Allà on el primer veu un atzucac, l’altre hi troba l’entrada en una nova etapa creativa. Tampoc no crec que, d’aquesta pel·lícula, ho puguem afirmar, el que diu Salvà. He de confessar que no m’interessaria gens ni mica el cinema d’Anderson si efectivament fos una elegia del peterpanisme, un plany immadur de qui plora per no poder ser eternament adolescent. Estic d’acord que alguna cosa hi ha, d’això, en la mesura que els protagonismes projecten la mena de societat i de generació a què pertanyen; però si mouen algún interés és perquè precisament la melancolia, l’amargura, l’estranyesa que traginen —fent servir termes emprats pels diversos crítics— té a veure amb el món autista —Vives ‘dixit’— en què viuen i, per tant, la seva topada, l’aferrissada lluita amb el món —Losilla ‘dixit’—, és del nostre món de què parla i no pas dels pantalons curts i del greu d’haver-se’ls de posar llargs!
Prenc nota, perquè m’agrada especialment i em diverteix, la descripció que Salvà fa dels detractors del cinema de Wes Anderson: els que sostenen que darrere de la seva estètica de casa de nines i el seu formalisme de llibre de contes no hi ha emocions de veritat.
Informació sobre la pel·lícula
[Fox Searchlight] [Fox Esp.] [Fox Fr.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!