Club 7 Cinema

El coronel Macià, la pel·lícula de Josep Maria Forn sobre els anys de joventut del que acabaria sent el primer president de la Generalitat restaurada i sobre l’evolució que el va dur a abandonar l’exèrcit espanyol, del qual n’era coronel, arribarà a Barcelona i a la part de Catalunya on encara no s’ha estrenat, el 19 d’abril de 2007. El desembre ja la van poder veure a Les Borges Blanques, on s’havia filmat part del metratge del film. Més endavant, es projectà a Lleida, dins dels actes de celebració de la capitalitat cultural catalana 2007. I tot seguit, la pel·lícula s’ha anat estrenant a ciutats com Camprodon, Mollerussa, Tàrrega, Ripoll i Girona.

Els documents de promoció de la pel·lícula ens informen que El coronel Macià no vol ser un "biopic" i, per aquest motiu, s’hi han introduït elements de ficció. Reconeixen que la imatge més coneguda de Macià és la dels darrers anys de la seva vida, proclamant la República des del balcó de la Generalitat; però fan notar que Josep Maria Forn s’ha centrat en una època anterior quan, efectivament era "el coronel Macià"; que ha volgut recular en el temps per explicar-nos els origens de la seva trajectòria i descobrir-nos-en l’interessant món interior. L’actor Abel Folk encarna Francesc Macià, encapçalant el repartiment en què hi trobem noms com Marta Marco, Fermí Reixach, Xabier Elorriaga, Ricard Borràs, Roger Casamajor, Manel Barceló, Lluís Soler, Fèlix Pons, Molly Malcolm…

Ran de l’estrena a Girona, que va tenir lloc el 16 de març, Àngel Quintana en va publicar la crítica al diari El Punt (18.03.2007), que podem llegir íntegrament, clicant aquí: El coronel Macià · Quintana · El Punt i de la qual, anant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu el resum que en faig, per remarcar-ne alguns aspectes particularment rellevants. (Nota: a les crítiques que s’han publicat posteriorment, ran de l’estrena barcelonina del film, he dedicat l’article Altres veus: El coronel Macià (actualització), el dia 28 d’abril de 2007) 

Àngel Quintana (El Punt, 18.03.2007) planteja d’entrada dues lectures diferents que podem fer de la pel·lícula: la del biopic i l’al·legòrica (una mena d’al·legoria sobre l’etern conflicte entre Catalunya i el govern estatal de Madrid). Recorda Quintana, la tendència entre els historiadors de cinema de considerar que les pel·lícules de ficció històriques tenen més a veure amb el present (..) que amb el passat (..) i recorda que la producció i el rodatge d’ El coronel Macià va coincidir amb el procés de negociació de l’Estatut; per la qual cosa, el crític gironi remarca que des d’aquesta perspectiva (al·legòrica) la ficció històrica no fa més que establir un pont amb el present. I ho rebla afirmant i reconeixent que la pel·lícula construeix un discurs polític propi sobre el desig d’independència de Catalunya que acaba emergint de les impossibles negociacions amb l’Estat.

"Crònica d’una obsessió" és el títol de la crítica d’ Àngel Quintana i fa referència a la dèria del director Josep Maria Forn, capficat des de fa anys a dur a la pantalla la figura de Macià. I, parem atenció al fet que remarca Quintana, sobre el cineasta: Forn és, a hores d’ara, l’únic  director en actiu a l’Estat Espanyol que té cinc dècades de professió dins del món del cinema i l’únic que va conèixer les formes de producció dins dels grans estudis. A partir d’aquí, destaca dues qüestions ben diferents. D’una banda, que El coronel Macià esdevé una pel·lícula a contracorrent, quan una part important del cinema que es realitza a Catalunya ha desertat de l’imaginari històric i de les qüestions de caràcter identitari (constatació rigorosa i tan òbvia com necessària, en qualsevol cas importantíssima, oimés fent-la qui la fa!). Per altre cantó, Quintana subratlla l’ambició del film, rodat amb un concepte de posada en escena que pot resultar vell en algun moment, però que disposa d’un sentit del ritme trepidant i que no para de reivindicar la força d’un determinat classicisme cinematogràfic. Admet que té alguns desequilibris i que, en la part final (sobre els fets de Prats de Molló), hauria pogut donar peu a una altra obra; però considera que és innegable que l’obsessió de Forn ha acabat deixant pas a una obra sincera. 

I atenció també al comentari final d’Àngel Quintana, quan defensa la lluita d’aquesta pel·lícula per singularitzar-se i per trobar el seu públic enmig d’uns sistemes de distribució i producció en què tot és massa uniforme. Diria que, amb aquest text,  no tan sols llança un missatge de suport a l’honestedat de l’home de cinema que és Forn, a l’esforç de tirar endavant una pel·lícula tal i com ell les sap fer, al risc de defensar un imaginari quan no està de moda, i a la lluita tossuda del cineasta per fer arribar El coronel Macià directament a la gent, bregant per superar l’esclavatge de la distribució i exhibició cinematogràfica al nostre país; diria que, mal que es tracti d’una obra que no és de la seva corda, també en reivindica el que té d’"independent" i, per tant, a través d’ella, subtilment i de manera gairebé críptica reclama llibertat d’esperit creatiu i llibertat als sistemes de distribució i producció, als que, efectivament, acusa de ser massa uniformitzadors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!