Club 7 Cinema

Sinopsi: Tati Benítez, un bon jan de la selva del nord-est de l’Argentina, sent autèntica devoció per Diego Armando Maradona. Un bon dia troba una soca gegant, que segons ell té una retirada al jugador de futbol. El fet que Maradona hagi hagut d’ingressar a un hospital, per problemes cardíacs, fa que el noi decideixi anar a dur-li personalment aquesta arrel. De camí, anirà trobant personatges tan interessants com generosos.

El director: Carlos Sorín (Buenos Aires, Argentina, 1944) signa, amb El camino de San Diego el seu cinquè film, després de títols com Bombón: el perro (2004) i Historias mínimas (2002).

Carles Ribas, en la seva crítica d’ El camino de San Diego, publicada al full de mà del Cinema Truffaut, de Girona, titlla el director argentí com a cineasta obstinat a situar la mirada i la càmera davant de personatges perdedors…

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Exposa, Carles Ribas, que aquesta pel·lícula conforma una trilogia, precisament amb Historias mínimas i Bombón: el perro. Resumeix les principals característiques d’aquest tríptic anomenat "los invisibles": la discreta quotidianitat dels protagonistes, un punt de partida argumental mínim, el viatge, actors no professionals… I, tot parlant del peculiar viatge d’aquest devot seguidor de Maradona, fa notar el caire quixotesc que pren: confondre una soca per un idol, creure’s en possessió d’una veritat, el misticisme, el destí inexorable… Per a Ribas, El camino de San Diego va per camins de serenor i contemplació i, com les altres peces de la trilogia, es mou entre el fals documental, el cinema amateur i el costumisme em majúscules. Reconeix que, un cop vites les tres pel·lícules, hom té la la impressió d’una repetició dels llocs comuns de Carlos Sorín i que aquest cineasta es deixa emportar massa sovint per una concepció del món excessivament ingènua i farcida de bondat.

Podem llegir la crítica sencera de Carles Ribas, clicant aquí: El camino de San Diego / Ribas / Cinema Truffaut (un cop a l’Arxiu del Truffaut, cal buscar "Camino de San Diego, El")

Quim Casas (Exit, suplement d’ El Periódico, 23-29 de novembre de 2006) també parla de tossuderia de Carlos Sorín. Sorin -diu- segueix obstinadament presentant alguna de les seves històries mínimes pel·lícula rere pel·lícula. I és evident que el crític barceloní no està tan sols jugant amb el títol d’aquell film anterior del cineasta argentí; sinó que ens està intruint una visió crítica clarament negativa. El seu minimalisme s’ha convertit en repetició d’una fòrmula que no sempre funciona -afirma Casas, contundent-. El viatge del protagonista, el descriu com un altre relat itinerant (..) d’un personatge tan ingenu com el d’El Perro. I, com a traca final, assegura que l’empantanegament on va a parar El camino de San Diego reflecteix l’estancament en què es troba ara com ara l’obra de Carlos Sorín.

Déu n’hi do, si tenim en compte que Quim Casas sol ser mesurat en les seves afirmacions!

A l’Avui (dc 29.11.2006) és Carlos Losilla qui encapçala la crítica de la pel·lícula amb l’eloqüent títol: "Sense solta ni volta". Després de repassar-se a pler el cinema argentí de notable predicament a casa nostra, Losilla se centra en l’aportació que hi ha fet Carlos Sorín, per anar a parar a El camino de San Diego: una faula d’aquelles que podrien qualificar-se d’entranyables, la qual cosa vol dir més aviat toves -afirma-. Denuncia que el cineasta recorre al  fals documental (..) amb una mirada tova, amb què sembla fer-se còmplice de la situació de subdesenvolupament del país (..)

En part estic d’acord amb el que diu -agosaradment- Carlos Losilla sobre el cinema argentí més comercial; ja que és amb una pel·lícula com El hijo de la novia que jo mateix vaig començar a parlar del "cinema del tiramisú", no tan sols perquè n’hi apareixien, de "tiramisús, sinó sobretot perquè eren films tan tous com ágradables al "paladar llaminer". També coincideixo força amb el que la seva crítica té de reivindicació d’una mena de cinema argentí que a casa nostra no arriba. Ell parla de Lisandro Alonso, jo esmentaria Fernando Solanas. Alonso és un cineasta que cal conèixer, tot i que va massa rodejat d’exegetes integristes, i Solanas, de les obres del qual obviament també val la pena tenir notícia, és potser d’un surrealisme a vegades potser massa delirant, fins i tot barroc.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí:  El camino de San Diego / Losilla / Avui  (un cop al web de l’Avui >Hemeroteca>2006>Novembre> dc 29)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!