Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: El bon alemany / The Good German / El buén alemán / L’ami allemand / Intrigo a Berlino
Àngel Quintana (El Punt) troba, en El bon alemany, un hermètic formalisme "retro"; Carlos Losilla (Avui) afirma que Soderbergh fa un cinema sense discurs; Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico) titlla la pel·lícula d’exercici manierista; Nando Salvà (Èxit) retreu, en última instància, la falta d’objectiu clar d’aquest exercici d’estil,…
…
Resulta ben interessant aprofitar la unanimitat crítica contrària a El bon alemany, per contrastar les aportacions que hi fa cadascú; ja que es complementen, els discursos crítics.
Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article"
Brevíssima, però molt i molt interessant, la reflexió de Carlos Losilla (Avui, 3 de març de 2007). Tot parlant de la manca de discurs al cinema de Soderbergh, matisa que el cineasta tot ho redueix a investigacions formals. Comenta que, com altres cineastes, Soderbergh posa al dia les trames del cinema clàssic que evoca, de manera que es mostra i es diu allò que el cinema d’aquell període tenia prohibit (..) però es queda a la superfície i lliura un espectacle massa tímid.
La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: El bon alemany · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 3 > Cultura i espectacles > "Soderbergh ataca de nou")
El molt rossellinià Àngel Quintana (El Punt, 4 de març de 2007) assenyala que, a El bon alemany, Soderbergh no vol fer una reflexió sobre l’any zero de l’Europa en ruïnes, sinó convertir Berlín en l’escenari d’un curiós experiment de recreació de l’atmosfera "retro" del cinema clàssic. Tot i que, d’entrada, en diu "curiós experiment", acaba afirmant que com sol ser habitual en els múltiples experiments que sol dur a terme Steven Soderbergh, la pel·lícula és incapaç d’anar més enllà del joc que proposa. Del fet que estigui rodada al vell estil, Quintana considera que el resultat té el seu encant i fins remarca que aquest experiment tècnic es troba reforçat per la recerca d’un joc interpretatiu amb glamour en què el seductor George Clooney no para d’enfrontar-se a la freda (i a vegades cínicament glacial) Cate Blanchett; però res, per ell, el cineasta no va més enllà dels esquemes propis de l’obra de gènere ben resolta, que es deixa veure, però que acaba provocant una certa decepció.
La crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: El bon alemany · Quintana · El Punt
Tot i que, a Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana de l’1 al 7 de març de 2007), Quim Casas no publica la crítica d’ El bon alemany, aprofita l’article que ha dedicat al final de la productora Section Eight (que han compartit Clooney i Soderbergh), per deixar anar algunes ràfegues d’opinió sobre el film. Efectivament, el titla d’ exercici manierista i ens fa notar que, no obstant s’hi intenta reviure les sensacions perdudes d’un tipus de cine clàssic que no té res a veure amb que ha realitzat Soderbergh fins ara, això no és cap sorpresa, per descomptat (remarca), ja que cada nova pel·lícula és per a aquest director un canvi d’estil, de format i de gènere. Reconeix que George Clooney i Cate Blanchett formen una estranya parella, sense química, però (apunta) potser aquesta fredor, que encomana tot el film, és el que buscava Soderbergh.
L’article sencer de Quim Casas, molt il·lustratiu de la feina interessat que ha fet la productora (ja desapareguda) Section Eight, el podem llegir a la pàgina 10 del número d’ Èxit (suplement d’ El Periódico) que correspon a la setmana de l’1 al 7 de març de 2007.
A la mateixa publicació, Nando Salvà és qui signa la crítica d’ El bon alemany. Reconeix el que anomena audàcia i determinació de Soderbergh en aquest film; però assegura que això no li fa cap impressió, perquè aquest director sempre ha jugat a ser excèntric. Retreu que l’artifici de la pel·lícula és tan autoconscient en la voluntat de mimetisme que, per una banda, arriba a la paròdia i, per l’altra, la deixa sense vida. Considera que el buit dramàtic, Soderbergh mirar desesperadament de cobrir-lo amb paper carbó (aquesta canonada és bona, Salvà!).
No estic pas gaire d’acord amb Nando Salvà quan afirma que en aquesta pel·lícula no hi ha cap heroi, més que res perquè no hi cap, de fèrries com són les estretors que s’imposa el cineasta en el seu academicisme i que acaben delatant la falta de reverberacions contemporànies rellevants dels seus discursos polítics, la falta d’ànima de la seva història d’amor i la ja esmentada manca d’objectiu clar. Justament, que no hi hagi cap personatge que puguem finalment qualificar d’heroi (entenc que vol dir en el sentit mitològic i modèlic del terme), que tots tinguin un costat fosc o algun comportament no precisament impecable en termes ètics, em sembla un dels pocs aspectes remarcables d’ El bon alemany i una perspectiva molt d’ara mateix. I quant als discursos polítics, m’avinc força amb el que han assenyalat Losilla i Quintana, de manera que, negant la major, negant que realment tingui discurs, ja no escau parlar de "reverberacions contemporànies". En fi, tampoc hi perdria gaire l’estona.
La crítica sencera de Nando Salvà, a la pàgina 11 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico) que correspon a la setmana de l’1 al 7 de març de 2007.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi m’ha agradat "El bon alemany". Potser sigui superficial, però això és un homenatge a les pel.lícules dels anys 1940, no pas una pel.lícula d’Ingmar Bergman. En el fons, el cinema americà de l’època era superficial.
Mantè el suspens en tot moment, i com va fer en François Truffaut en "Vivament Diumenge", homenatja l’Alfred Hitchcock, a més dels clàssics americans.
La fotografia en blanc-i-negre és magnífica.