Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

25 de novembre de 2022
0 comentaris

Altres veus: “Close”, de Lukas Dhont

Avui s’estrena “Close”, de Lukas Dhont, que alguns afirmen que va ser la guanyadora moral de Canes 2022, on s’endugué el Grand Prix -ex-aequo amb un film de la sobrevalorada Claire Denis-.

És una estrena important, molt important, tot i que arriba a un nombre limitat de sales -la que tenim més a mà és el Truffaut, de Girona-. Candidata als premis del Cinema Europeu, és precandidata als Òscar i es podria convertir en pel·lícula guardonada en la temporada de premis a ambdós cantons de l’Atlàntic. per això en copio algunes reaccions que hi va haver a Canes, ran de la seva projecció -i observeu l’efecte sorpresa, de descoberta i de seguretat amb què figuraria al Palmarès, com així va ser- i hi afegeixo l’enllaç amb alguns articles publicats ara, ran de l’estrena:

Sinopsi: En Léo i en Rémi, de 13 anys, són amics des de sempre. Fins que un esdeveniment impensable els separa. Aleshores, en Léo s’acosta a la Sophie, la mare d’en Rémi, per mirar d’entendre-ho…

Algunes reaccions -Canes 2022-.

Paco Vilallonga, a Twitter: Encara impactat i commogut per aquesta absoluta meravella. I per la sensació d’haver vist una Palma d’Or indiscutible. Visca el cinema. I en un altre tuit: I aquest cartell! I la mirada que no pots oblidar d’Eden Dambrine. Meravella. Masterpiece. I encara un altre tuit: La millor pel.lícula del festival. Un prodigi de sensibilitat extraordinari. Que difícil el que fa el director belga i quina meravella d’actors. Emocions a flor de pell. Lukas Dhont era el gran tapat de la secció oficial. Palma??.I a la seva crònica a Diari de Girona: (..) immediatament després de la projecció per la premsa de dijous a la nit, ‘Close’ ha passat a encapçalar de forma destacada totes les travesses de la crítica especialitzada (..)Maria Cusó Serra, a Twitter: Ai ai.. que “Close” fa olor a Palma d’Or. Pel·lícula de fàcil consens, sensible i amb actucions brillants dels nens. Quedem poc més de 24 hores de festival i la competició s’accelera…. Marc Garriga Reig, a Twitter: Ja ha aparegut aquella pel·lícula de consens que pot acontentar tots els membres del jurat i endur-se la Palma d’Or. La gran favorita és ja “Close”, de Lukas Dhont. Sergi Sánchez, a Twitter: Close fa olor de premi, fins i tot a Palma d’Or. Història d’una amistat traïda per la pressió social, estudi de les íntimes complexitats de la identitat adolescent i sensible crònica d’un duel, la pel·lícula del belga Lukas Dhont sona a consens. Wendy Ide, a Screen International: Dhont utilitza elegantment les rutines quotidianes de l’escola d’un nen i la rutina extraescolar per mostrar com res i tot pot canviar alhora (..) Una pel·lícula que té un abast íntim però que té un impacte emocional considerable. Peter Bradshaw, a The Guardian li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Una història que trenc el cor sobre l’amistat en la infància que es tornar amarga (..) La història de Close és inquietant perquè (..) la ruptura d’una intensa amistat és impactant. Encara no hi ha cap experiència de la vida adulta per explicar-ho, i el final d’una amistat és devastador com no ho és una relació romàntica. Per a Rémi, la decisió sobtada del Léo de trencar amb ell té el mateix efecte que la seva mare decideixi donar-lo en adopció, o que el sol no surti al matí. És una ruptura violenta i indescriptiblement dolorosa que Rémi no té el llenguatge per explicar-se a si mateix. Potser és madur d’una manera que en Léo no ho és. Potser està indignat pel que suposa una capitulació deslleial a l’homofòbia, o potser no es tracta de ser madur: només està molest, o més que molest. No hi ha dubte de la força d’aquesta història tan trista. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Lukas Dhont confirma la profunditat de la seva sensibilitat i el seu talent per la direcció amb un segon llarg esplèndid en un remolí d’emocions introvertides (..) Filmada d’una manera molt orgànica amb un estil que explora meravellosament la més mínima inflexió dels trets subtilment molt expressius d’Eden Dambrine, Close explica un relat commovedor d’un interior esquinçat en l’agitació de la recerca de la pròpia identitat en una edat en què el desig de assemblar-se als altres demostra ser molt poderós, fins al punt de suprimir la pròpia personalitat íntima i d’empresonar-se voluntàriament en un cercle de rebots dolorosos per a qui s’estima i per a un mateix. Tot això, és clar, fins a la fractura perquè no donem l’esquena impunement a allò que ens fa sentir bé (..). Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) amb imatges tan boniques –potser massa preciosistes– com l’anterior, presenta la relació entre dos adolescents que un d’ells, ridiculitzat per companys, reprimeix. La tragèdia irromp i, tot i que Dhont mesura l’evolució dramàtica, pot fer la impressió que ho fa de manera extrema per donar joc a tota una sèrie d’emocions relacionades amb la pèrdua, la culpa i la catarsi. Xavi Serra, al diari Ara: Entre sanglots sonors han acabat les projeccions del drama Close, la pel·lícula que ha fet plorar a llàgrima viva bona part del Festival de Canes (..) I ara figura en totes les travesses del palmarès d’aquesta edició amb aquesta història d’amistat adolescent trencada per la inseguretat i les convencions socials (..) Dhont enganxa la càmera als nens i explica la història amb una proximitat a les cares i els cossos hereva del cinema dels Dardenne, però amb una lírica molt més pujada de to en la forma de filmar i, sobretot, en l’ús d’una música molt intrusiva. La fórmula és efectiva i també molt calculada. Close és una pel·lícula tan curosament dissenyada per arrencar l’emoció que l’efecte pot arribar a ser el contrari. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Close és una pel·lícula que assumeix aquest rigor [de posada en escena] i que té una primera part brillant (..) Lukas Dhont atrapa les tensions de l’adolescència i explora la línia complicada que separa la intensa amistat adolescent de l’homosexualitat. A la segona part, un cop s’ha concretat la tragèdia, Dhont ens descriu tot el procés del dol (..) Tot funciona amb una forta intensitat emocional, amb unes imatges que de vegades pretenen ser massa belles per transmetre el dolor. Al final, reapareix la metàfora (..) Les al·legories acaben trencant el valor d’una pel·lícula valenta, la clàssica obra que reconcilia diferents públics d’un festival, fins al punt que el consens pot arribar a ser garantia de recompensa al palmarès. David Ehrlich, a IndieWire: (..) Per molt bonica que pugui ser l’atenció al detall de Dhont, i vital com ho demostra sovint aquí la seva voluntat d’explorar les butxaques insuportablement tendres de l’adolescència, “Close” encara troba sensible el seu jove cineasta -tot i que de vegades voreja el sadisme- que recorre al dolor universal cada vegada que tem que els sentiments més personals puguin ser massa punyents i eteris per mostrar-los a la càmera. Extremadament reeixit però amb només té 31 anys, Dhont encara pot créixer més.

Enllaços amb articles ran de l’estrena:

Full de sala del Cinema Truffaut (Paco Vilallonga).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!