Club 7 Cinema

Àngel Quintana: Els "beatnicks" encara no han mort (El Punt, 03.02.2008)

Per Quintana, en portar a la pantalla la novel·la de Jon Krakauer, (..) Sean Penn no fa més que advertir-nos que d’allò que ens parlarà no és del final d’una determinada filosofia vital sinó de la seva persistència. És a dir, considera que el cineasta no fa la pel·lícula com un acte de nostàlgia cap al desarrelament juvenil dels anys seixanta, sinó com una afirmació de la importància que el transcendentalisme ha tingut als Estats Units com a arrel d’un corrent que arrenca amb Waldo Emmerson i Thoreau, marca Herman Mellville i Walt Whitman, s’instal·la en el pensament dels primers beatnicks i continua vigent en la cultura popular americana. I explica que el transcendentalisme considera que els Estats Units és sobretot el paradís del grans espais naturals i que l’individu civilitzat ha de penetrar en la immensitat d’aquests espais, retrobar-se a si mateix, reivindicar de forma radical el seu individualisme i posar en crisi aquella mística protestant que ha convertit el treball –i amb ell els instruments de la raó civilitzada– en la seva manera de vida. A partir d’aquí, qualifica Cap a terres salvatges de pel·lícula terriblement honesta, que es mou entre la reivindicació política d’una determinada actitud vital –el desarrelament– i la tensió constant entre la ficció biogràfica i la veritat. Certament, reconeix que, tot i l’encant misteriós del film i un desig clar de no caure en el transcendentalisme de manual d’autoajuda (..), Sean Penn no pot evitar un determinat to naïf. I conclou que, al final, la pel·lícula acaba situant-se a mig camí entre el radicalisme transcendentalista de Terence Malick a Males terres, la malenconia de Gerry, de Gus Van Sant, i el conformisme estètic de Jeremiah Johnson, de Sidney Pollack.

Bo i remarcant la descripció que Àngel Quintana fa del bagatge literari, cultural, filosòfic d’on brolla la pel·lícula; vull assenyalar especialment l’afirmació es tracta d’una obra honesta. Perquè em sembla que el millor de Cap a terres salvatges és que es tracta d’un film fet amb el cor i amb les tripes. La passió que transmet és l’emoció viva que, de manera tangible, sent Sean Penn cap al personatge i, sobretot —sobretot!— cap el bagatge ideològic, moral, que —via Krakauer— troba —i comparteix— en aquell Chris McCandless. Després, amb el material a la mà, no se n’acaba de sortir prou i fa l’efecte que la muntadora li ha solucionat en bona mesura el resultat final; que el director de fotografia li ha entès tant del que es tractava que —tot i la indecisió en les angulacions i en la dinàmica de la càmera—, que visualment l’obra acaba tenint una entitat,… És a dir, que Sean Penn s’ha sabur envoltar de gent implicada en el projecte i junts —més que mai— han fet un film col·lectiu, en què el paper del director sembla que ha estat essencialment el d’ideòleg i de pal de paller. La tria de les cançons, la mena de banda sonora, la selecció encertadíssima de frases literàries… tot plegat deixa prou clar fins a quin punt tenia ben clar el que volia dir, el que necessitava expressar. Qüestió molt diferent és que el seu talent com a director li permeti congriar-ho tot i fondre-ho en una obra de personalitat autoral reconeixible. És a dir, segurament el repte exigia un pèl més d’alçada com a cineasta, perquè quedés al nivell dels Terrence Malik i Gus Van Sant, respecte als quals, Quintana diu —justament— que Penn queda a mig camí.  En canvi, excel·leix Sean Penn amb l’actor Emile Hirsch: com el dirigeix (d’actor-cineasta a actor!)

Va fort, en aquesta ocasió, en Nando Salvà. El primer que fa és qüestionar el personatge primmigeni, el Christopher McCandless real: El seu periple va ser una purificacó ascètica —pregunta—? Una rebel·lió, un que "us fotin"? Una aventura que va arribar massa lluny? A continuació, considera Salvà que Sean Penn deixa clara en tot moment que admira el personatge i li pressuposa flexibilitat moral i sofisticació filosòfica i espiritual (..); que li dóna la raó fent pul·lular la seva càmera al voltant de cims muntanyosos i altres paisatges, i evocant Terrence Malik amb muntatges poètics i pretensions trascendentals, tot i que caient, per moments, en un lurisme una mica barat. Per a reblar-ho, el crític afirma que Penn renuncia a explorar l’ànima del psicòpàtic narcissista i autodestructiu, a donar-nos a entendre que el món no és com ell el percebia i que, més que per elevats principis, es regia per una romàntica però pueril i lamentable confusió.

Em temo que Nando Salvà s’ha deixat arrossegar pel personatge tant com Sean Penn, però —esclar— en sentit contrari. L’empatia ja les té aquestes coses. Mentre el cineasta vessa d’emoció davant el relat de purificació i involuntària immolació final; el crític supura animadversió ideològica cap a aquesta mena de romàntics i, per tant, els redueix a la condició de malalts mentals i a qui els celebra, els titlla de pretensiosos. Llàstima, perquè la distància racional que ens permet veure desapassionadament el trajecte vital del McCandless real, no hauria d’impedir-nos veure’n la dimensió significant del personatge fílmic; oimés quan la pel·lícula no defuig una caracterització psicològica del noi —força tòpica, per cert—, sense tanmateix convertir-la en el tema fílmic central —és a dir, la projecció social, Penn la fa passar al davant de la dimensió estrictament personal—.

Respecte el personatge real, hi ha un "detall" que, certament, no es pot negar. Al final de la pel·lícula, els títols de crèdit informen que han tingut el suport de la família del noi. I això m’ha fet pensar en el cas del biopic Ray, en què la participació de la família de Ray Charles no era aliena a la imatge oportunament esbiaixada, suavitzada, que es donà del músic. En certa manera, el fet que la família sigui art i part en el contingut fílmic, permet intuir que ha pesat en el tractament que hi dóna el cineasta —a la família, al noi mort, a la necessitat dels pares de fer-se perdonar…—. Tanametix, Cap a terres salvatges no acaba de ser el biopic a la manera de Hollywood en què es convertí Ray. Oi, que no? La diferència no és pas de matís, precisament.

Les expectatives amb Cap a terres salvatges eren excessives —diu Losilla—: és una pel·lícula voluntariosa i que hi posa el coll, però també molt limitada pel simplisme de les seves propostes. Exposa que, la novel·la de Jon Krakauer —(..) una de les epopeies típicament americanes, que acostumen a dir-nos moltes coses sobre les contradiccions d’aquella cultura i la lluita entre natura i civilització que sempre l’ha caracteritzat (..)—  i l’obsessió del Sean Penn director per la relació dels nord-americans d’avui amb la seva tradició i els lligams entre pares i fills, en podien haver fet una pel·lícula interessant; però que, per començar, Penn no sap gaire bé com filmar la natura tan estimada pel seu protagonista (..); tampoc els referents literaris, de Thoreau a Jack London, s’acomoden del tot a un to d’inspiració més aviat neohippie (..), i finalment, aquesta elegia pels ideals dels anys 60 resol massa esquemàticament les figures dels pares i desaprofita el lirisme que exhala la veu en off de la germana (..)

Força m’avindria amb Losilla, en aquesta ocasió. Passa però que, des de The Indian Runner / Estrany vincle de sang —amb què debuta com a director— i sobretot en aquella pel·lícula i en aquesta, el personatge esqueixat de la seva circumstància —allà, el de Viggo Mortensen; aquí, el d’Emile Hirsch— aporta algun contingut temàtic més a la filmografia de Sean Penn, que no tan sols la relació dels nord-americans d’avui amb la seva tradició i els lligams entre pares i fills. Per tant, Cap a terres salvatges, des d’aquest punt de vista, no em falla —encara que el tremolor d’aquell de Mortensen em funcioni més que la retòrica del noi alimentat amb Kellog’s, de Hirsch—. I, per altra banda, tot i que coincideixo amb el fet que les figures dels pares les tracta massa esquemàticament, no comparteixo l’afirmació que estiguem davant de cap elegia pels ideals dels anys 60. No. La tradició ideològica ve d’on ve; però em sembla que Penn no enyora els anys seixanta, sinó que viu amb neguit el present. El personatge real, el data a 1992; els "hippis" apareixen com a rèmores i si connecten amb el protagonista és per la ferida interior, no pel desencaix. Finalment, tinc els meus dubtes sobre la veu en off de la germana: no deixa de ser un recurs narratiu que, segurament sí, l’ha desaprofitat; però és que tampoc tinc clar que no hagi estat una solució per fer lligar la maonesa…