Club 7 Cinema

La meva opinió sobre Brick, que ja la vaig publicar en aquest mateix bloc immediatament després de veure-la a Sitges 2006, la podeu llegir clicant aquí o buscant l’article. Tanmateix, aquest és un post dels que dedico a recollir el que "altres veus" han escrit sobre les pel·lícules que s’estrenen. Som-hi, doncs !

Benzina (núm. 9, novembre 2006) ha publicat una interessant entrevista de Xavi Serra a Rian Johnson el director de Brick -la pel·lícula del noi detectiu-. Johnson li explica que la seva primera idea era fer un film de detectius, excitat com estava per la lectura de l’obra de  Dashiell Hammett, i que va decantar-se per ambientar-lo en un institut de secundària, per canviar el context d’un gènere les convencions del qual són manta conegudes pel públic. Reconeixent que la seva inspiració van ser els llibres i no pas les pel·lícules, Johnson li exposa les similituds que ha descobert entre el món dels criminals, de què tracta el cinema negre, i el món de l’institut, que sovint surt al cinema d’adolescents: els mons tancats, els argots, l’estratificació de poder, les normes internes… -qüestió, certament, molt ben reflectida al film-. Visualment -li diu- la gran influència ha estat Sergio Leone i els seus westerns; i és que li comenta que fins va prohibir l’equip de rodatge que veiessin films de detectius. En canvi, li remarca que va fer veure als actors comèdies de Wilder i Hawks, per treballar el ritme dels diàlegs. De debò, que Xavi Serra li ha aconseguit treure una bona informació, que ens fa més suugestiva encara la visió de la (tanmateix modesta) Brick. Aspectes biogràfics, els seus origens com a cineasta i la inevitable pregunta sobre els seus projecte, completen l’entrevista, que val molt la pena de llegir, sencera, al Benzina de novembre.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Francesc Vilallonga, del Col·lectiu de Crítics de Girona, comença la crítica de Brick (Full de mà del Cinema Truffaut, 1-6 de desembre de 2006), tot fent esment de la sèrie Twin Peaks, de David Lynch, per com la misteriosa aparició del cadàver d’ Emily, una jove estudiant d’institut, revelarà l’obscura trama d’interessos, ambicions i relacions encreuades d’uns personatges que aparenten el que no són. Per a Vilallonga, Brick és una proposta curiosa i estimulant (..) una pel·lícula absorbent dotada d’una trama narrativa modèlicament construïda. En remarca la posada al dia del cinema negre clàssic, com se’n transmuten els estereotips i com es fa la transposició d’aquest univers tan explícitament construït pels codis del gènere a un espai tan contraposat com el d’un institut… Comenta el joc de Rian Johnson amb les convencions i, sobretot, amb el subconscient de l’espectador. Amplia referències literàries a Raymond Chandler. I finalment destaca la capacitat del cineasta per integrar els referents més clàssics, sense renunciar a fer-ne una radical, trencadora posada al dia; en aquest sentit, gosa posar la sobre la taula La dàlia negra, de Brian de Palma, com un cas fresc de retorn al cinema negre -a mi, aquest esment em sembla prou bé, malgrat que en discrepi d’algun elogi a De Palma; però Vilallonga s’ha arriscat amb aquest comentari, perquè no sé pas si els exegetes de La dàlia negra l’hi perdonaran-

La lectura sencera de la crítica de Francesc Vilallonga, clicant aquí: Brick / Vilallonga / Cinema Truffaut (Un cop a l’Arxiu del Cinema Truffaut, cal que busquem "Brick" i se’ns obrira una pàgina amb les crítiques sobre "El camino de san Diego" i "Brick")

Quim Casas (Exit, suplement d’El Periódico 30 de novembre – 6 de desembre de 2006) afirma que Brick és la joia -una gemma, diu ell- que ens ha donat el cinema independent nord-americà enguany, per les intencions, l’originalitat i l’autèntica filosofia independent. Exposa breument com aquesta pel·lícula reescriu el cinema negre en l’espai d’un institut i com Rian Johnson hi desconstrueix les regles del gènere. Qualifica de més prosaic el caire visual de la pel·lícula i n’elogia la solidesa clàssica dels diàlegs de gènere (..) alhora subvertits per la situació. (Actualització: Quim Casas n’ha publicat una altra crítica, a Benzina núm. 10, de desembre de 2006, que resumeixo i comento a l’actualització d’aquest post datada a 23.12.2006)

Judith (Espaiisidor.blogspot), també ferma defensora de Brick, des que la vam veure a Sitges 2006, va parlar-ne a l’article "Noves formes de cinema negre", que val la pena repescar, clicant aquí: Brick / Judith / Espaiisidor Permeteu que en remarqui el fet que també ella esmenti Twin Peaks, de David Lynch. I deixeu que us reprodueixi la deliciosa síntesi sinòptica que fa de la pel·lícula: El jove actor Joseph Gordon-Levitt -diu- es converteix en una mena de Philip Marlowe de batxillerat… Genial, precís, exacte: "una mena de Philip Marlowe de batxillerat".

Actualització (11.12.2006)

Carlos Losilla (Avui, 09.12.2006) ha tret la destral que el caracteritza quan es tracta de determinat tipus de cinema i´ha començat titulant la seva crítica de Brick: "Un debut massa premeditat". Després de fer un comentari genèric i negatiu sobre la gran part del cinema nord-americà que, a parer seu, viu del reciclatge del seu propi passat, retreu a Brick que sigui presumptuosa, una opera prima massa ambiciosa i d’estar feta més cara a la indústria que a l’espectador. Diu que, veient la pel·lícula, ha tingut la impressió d’assistir a un joc intel·ligent … i tan calculat i fred com una operació trigonomètrica.

Em sembla que Brick es massa poca cosa, massa modesta, com per a destralejar-la així.

La crítica de Carlos Losilla, podem llegir-la clicant aquí: Brick / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2006 > desembre > ds 9 > Cultura i espectacles > "Un de but massa premeditat")

Actualització (23.12.2006)

Com he comentat abans, Quim Casas ha pogut esplaiar-se més, sobre Brick, en l’article "Dashiell Hammett a l’institut", que ha publicat a Benzina  (núm. 10, desembre de 2006). Tot primer, Casas parla del concepte de cinema negre que Rian Johnson planteja a Brick: més un estat d’ànim i, especialment, una manera de conjugar les relacions verbals entre els personatges (..) que no pas una atmosfera concreta (..) ni una posada en escena determinada. Això el du a remarcar que els protagonistes són adolescents, però el seu itinerari és tan dur i escèptic com el dels detectius nihilistes, els policies cansats i els gàngsters megalòmans… Per a Quim Casas, el cineasta es replega al voltant de les senyes d’identitat del gènere mentre n’inicia un peculiar procés de deconstrucció. I esmenta un bon reguitzell d’autors i de pel·lícules clau del gènere, des de la seva època daurada fins a fa ben poc, tot il·lustrant de manera eloqüent el seu argumentari. En la segona part de la crítica, Casas se centra en el resultat i, aquí es mostra molt mesurat: el resultat -diu- és, de vegades, tot i les intencions de l’autor, més teòric que pràctic. Comenta com Rian Johnson no intenta substituir l’estètica clàssicament "noir", sinó que elimina la noció clàssica d’atmosfera a la recerac d’una posada en escena despullada de qualsevol element que no sigui el rostre i la paraula…i tot seguit passa a parlar del vincle entre Brick i la novel·lística de Dashiell Hammet. Finalment, gairebé a tall de conclusió, nega que Johnson sigui un autor postmodern, perquè ha intentat inventar, amb tot el que el terme comporta, una forma diferent d’explicar les coses de sempre, en contraposició a la postmodernitat entesa com a recreació i repetició de velles fòrmules

Lliure de prejudicis i doctrines sectàries, lúcid, modest i interessantíssim, com sempre, Quim Casas ens proposa una lectura prolífica fins d’una pel·lícula tan discreta com Brick.

La lectura d’aquesta crítica: a la pàgina 26 del número 10 de Benzina (desembre de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!