Club 7 Cinema

Va impressionar el públic, la crítica i el Jurat del Festival de Canes d’aquest any, on va guanyar la Palma d’Or. S’ha convertit en tot un fenomen de taquilla a França i n’arriben comentaris molt elogiosos dels primers espectadors que l’han vista a casa nostra, ran de la seva estrena. És “Anatomía de una caída” / “Anatomia di una caduta” / “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet.

Durada: 2h31. Producció França. Guió d’Arthur Harari i Justine Triet. Intèrprets: Sandra Hüller, Swann Arlaud, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Samuel Theis, Jehnny Beth, Saadia Bentaieb .

Nota sinòptica: Una dona és sospitosa de l’assassinat del seu marit i el seu fill cec s’enfronta a un dilema moral com a únic testimoni. Sinopsi: La Sandra, una escriptora alemanya, viu amb el seu marit Samuel i el seu fill amb discapacitat visual, Daniel, en un remot xalet de muntanya als Alps francesos. Quan en Samuel cau mort en circumstàncies misterioses, la investigació no pot determinar si es tracta d’un suïcidi o d’un crim. Finalment, arresten la Sandra per assassinat i el judici posa sota el microscopi la relació tumultuosa que mantenien i la seva personalitat ambigua. Quan el fill petit puja a la tribuna del judici, el dubte aflora entre ells. Nota de la distribuïdora internacional: En aquest thriller policíac hitchcockià, Justine Triet crea una heroïna complexa i fascinant, qüestionant les creences comunes sobre les relacions i la veritat.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Palma d’Or, Palm Dog -Snoop (‘interpretat’ pel gos Messi)-. Festival de Sant Sebastià 2023-Perlak.

Enllaç: IMDB

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Anne Thompson, a Twitter: L’excel·lent “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, és un misteri judicial francès, en anglès, protagonitzat per la incomparable actriu alemanya Sandra Huller, que podria guanyar el premi a la millor actriu a Canes. També protagonitza “The Zone of Interest”, que ha estat elogiada pertot arreu. Paco Vilallonga, a Twitter: Un guió mil.limètric per un drama judicial que deriva cap a un profund estudi de personatges i defuig la simple intriga culpable/innocent. Molt bona. I lo de Sandra Huller no és d’aquest món, quin tros d’actriu! I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: Els rumors deien que la millor pel·lícula francesa de la competició d’enguany podia ser “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet. I la projecció d’aquesta diumenge n’ha confirmat les expectatives. Seguint el model d’algunes de les grans pel·lícules judicials clàssiques -de fet pren explícitament el nom de “Anatomia d’un assassinat” d’Otto Preminger- Triet construeix, en col·laboració amb Arthur Harari, un guió mil·limètric i absorbent. (..) Sandra Huller (..) és una altra candidata ferma a [premi] millor actriu. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) El concepte d’anatomia tenia a veure [al film de Preminger] amb la idea forense de disseccionar uns fets perquè al final emergeixi certa veritat. “Anatomie d’une chute”, quarta pel·lícula de Justine Triet, també mostra una anatomia judicial, però el més important no és tant la dissecció dels jocs judicials sinó l’establiment d’una reflexió sobre la moral que es troba després de la dissecció dels fets. El cas que es posa a judici sembla simple. Una escriptora especialista en obres d’autoficció viu amb el marit, un escriptor frustrat, i el fill petit que va tenir un accident que li va afectar la visió. Un dia, el marit cau de les golfes i s’obre el cap després de donar-se un cop amb la teulada del porxo d’entrada de la casa. En principi podria ser un suïcidi, però també hi ha la hipòtesi que hi hagi un assassinat. La dona -excel·lent Sandra Hüller- és acusada d’hipotètic homicidi i s’ha d’enfrontar a un judici. (..). Tot i que prop d’una hora i mitja de la pel·lícula se centra en el judici, el gran gir que fa Justine Triet no és altre que utilitzar l’artefacte judicial per acabar duent a terme una anatomia de la parella, en un sentit gairebé bergmanià. Al llarg del judici vam descobrir les tensions que vivia el matrimoni, com el triomf de l’escriptora aixecava la gelosia el marit que veia reflectida la seva pròpia mediocritat. El nen era allà, escoltava coses, però no en sabia res, en el judici la seva innocència pervertida resultarà clau. La pel·lícula no acaba sent una mena de recerca de la veritat dels fets sinó una crònica dels secrets del matrimoni, però també una reflexió sobre el dolor que implica rememorar uns fets obscurs, sobre el dolor moral que implica sotmetre’s davant la fredor de la justícia i davant de les incerteses dels testimonis. “Anatomie d’une chute” acaba sent una brillantíssima pel·lícula, perfectament ajustada i mesurada. Una pel·lícula que com les hipotètiques novel·les d’autoficció que escriu la protagonista també parla de com la ficció es pot apropiar de la realitat per a partir dels seus mecanismes mostrar el desgast que el patiment implica en les relacions afectives. Ben Croll, a la crítica per a ‘IndieWire’: Diuen que les tendències venen de tres en tres. I així, trepitjant els talons de “Saint Omer”, d’Alice Diop, i  “The Goldman Case”, de Cedric Kahn, “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, presenta un cas convincent que els jutjats s’han convertit en el terreny més fèrtil del cinema francès contemporani, oferint als autors incisius motiu i oportunitat de posar a prova les estructures socials. Mentree crida a la tribuna la institució del matrimoni, la pel·lícula penetrant de Triet manté les tensions ambientals i els caps per lligar il·lògics de la vida domèstica contra la llum dura i racional d’un sistema legal que busca l’ordre en el caos. (..) Sandra Hüller enlluerna amb un paper escrit clarament pensant en l’actriu. Interpreta a Sandra, una novel·lista bisexual nascuda a França i d’origen alemany acusada d’haver matat la seva parella masculina d’una manera estranyament predita per una de les seves novel·les. (.. ) Sandra ha fet una promesa implícita als seus lectors que la seva ficció conté indicis de veritat, però llavors, quin artista no ho ha fet? Tot i que els passatges que imaginen l’assassinat del cònjuge amenacen de condemnar la protagonista de la pel·lícula davant el tribunal de l’opinió pública molt abans que s’arribi a un veredicte, també s’ajusten a les preocupacions temàtiques més grans de Triet i Harrari [per cert, marit de la directora a la vida real]. “Anatomy of a Fall” mai tracta realment del judici, i no només explora l’abisme entre l’empirisme i l’emoció, en el seu millor moment, la pel·lícula fa un seguiment de la destrucció familiar amb freda precisió. Si un artista es basa en els records, per què no compartir també malsons? Per què no construir un vòrtex polar que aixafi la realitat sota la ficció (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: El retrat d’una dona complicada es transmet de manera intrigant a través d’un drama judicial a la gratificant pel·lícula de Justine Triet. Amb una atractiva actuació central de Sandra Hüller, “Anatomy of a Fall” triga una mica a implicar-te, però es converteix en un drama recargolat i que fa pensar. Això es deu en part a la interpretació matisada de Hüller d’una vídua que pot ser una assassina de marits, o simplement una dona bisexual independent i difícil: una barreja de personatges/gènere que no sempre funciona bé al banc dels acusats. Els temes explorats al primer llargmetratge que Triet va tenir en Competició a Canes, la comèdia dramàtica “Sibyl” (2019), tornen a aflorar. Aquí també ens trobem amb artistes que exploten les vides dels seus propers per obtenir material, i ens trobem amb persones en posicions d’autoritat –pares, advocats, psiquiatres– que traspassen les línies ètiques. Aquesta vegada, però, s’utilitzen d’una manera molt més gratificant. Si el públic pot superar la lentitud inicial de mitja hora d’una història que va en primera marxa potser massa temps, hi ha una tracció dramàtica en una pel·lícula rodada de manera eficient (..). A Sandra li costa mantenir separats la vida, l’art i els seus amors, cosa que proporciona combustible tant per a un fiscal de l’estat divertit i combatiu (..), com per als mitjans de comunicació, que es delecten amb el judici, escollint les novel·les publicades de Sandra en programes de tertúlia per trobar pistes sobre la seva depravació. Mentrestant, Daniel, un jove amb deficiències visuals interpretat per Graner amb un gran compromís emocional, es troba en un llimb tens, protegit per un tutor del tribunal perquè la seva mare no l’influeixi (..). Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) magnífica (..) Triet ho filma amb una posada en escena sòbria i minuciosa, amb un realisme de ‘true crime’ molt llunyà del to juganer de treballs anteriors com “El reflex de la Sibyl” o “Victoria”. I, tanmateix, el que realment enganxa d’”Anatomie d’une chute” no és tant esbrinar com va morir el marit –això potser mai no ho sabrem– com contemplar amb horror i fascinació la intimitat d’una persona convertida en matèria de judici. ¿Com reduir la complexitat de l’amor i el dolor compartits al llarg d’anys per una parella en un argument judicial convincent? En una època en què el límit entre vida pública i vida privada cada cop és més difús, la pel·lícula de Triet aborda el tema de manera magistral i absorbent. I la continguda i precisa actuació de Hüller és clara candidata al premi a la millor actriu del festival. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: He estat agnòstic sobre la filmografia de Justine Triet fins ara, però el seu misteri d’assassinat en el drama judicial en competició aquest any a Canes, amb el seu títol ambigu i el seu desenllaç ambigu, és molt intrigant. (..) La serena franquesa de Sandra Hüller com a actriu és el que dona a la pel·lícula la seva textura, substància i força emocional. L’ancora en una mena de realitat accessible: hi simpatitzem de manera natural, però Triet ens demostra que és capaç de mentides transparents, mentides que són gairebé creïbles perquè Hüller té una personalitat tan plausible. (..) La pel·lícula no assenyala els girs i tornades tradicionals i els canvis dramàtics, però manté una distància freda, permetent que ens preguntem si la Sandra és culpable o no, i es manté així fins al final. És un drama discreta, gairebé pessimista, però amb alguna cosa estimulantment cerebral. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La pel·lícula és d’una eficàcia notable, tot i que alguns personatges -especialment el del fill cec de la parella- semblen definits de manera massa funcional, exclusivament perquè el misteri es resolgui. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El guió bascula aviat cap al desenvolupament del judici, amb la tradicional creuament d’interrogatoris entre el fiscal i l’advocat defensor, però de seguida queda clar que a la directora no li importa tant aquesta maquinària narrativa –utilitzada ja mil vegades al cine– com servir-se’n per indagar en les relacions matrimonials de la parella (..). El guió del film afegeix fins i tot un capa més en introduir el procel·lós territori de l’autoficció on amb tant d’èxit editorial es mou la protagonista, i on també sembla voler endinsar-se el marit. Narrada gairebé sempre des del punt de vista de la novel·lista sospitosa, la pel·lícula és un producte dramàticament molt sòlid, però filmat de manera una mica acadèmica al llarg d’un metratge potser massa llarg (dues hores i mitja) per a la substància narrativa que porta dins. Diego Lerer, a la seva crònica per a ‘Micropsia’: Hi ha dues pel·lícules en una competint entre elles a “Anatomía de una caída”. Una és com un drama judicial que intenta dilucidar si una mort va ser un suïcidi, el producte d’un accident domèstic o directament un crim. L’altra és una mena d’«enjudiciament» a la institució matrimonial i al que la vida en comú, la convivència i les diferents personalitats i recorreguts de cadascun dels membres d’una parella hi van generant. La primera, no és gaire interessant. La segona és molt més provocativa, però arriba potser una mica tard en aquest film de dues hores i mitja (..). Es tracta d’un film que treballa molts temes inquietants i forts però que ho fa d’una manera una mica expansiva, teatral i per moments fins i tot discursiva, més com un ‘racconto’ a posteriori (les veritats d’aquesta família es van revelant al judici i amb recursos dramàtics que funcionen en aquestes situacions) que com una cosa que es vivencia en temps present. I aquesta manca de subtilesa limita la potència emocional d’una pel·lícula en què la major part de les coses no se senten sinó que es diuen i fins i tot es criden (..). Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) potent (..). Més que voler revelar la veritat dels fets, el film fa emergir els conflictes de la parella amb una intensitat que fa pensar en Ingmar Bergman. Això mentre que la figura del fiscal fa present els prejudicis socials respecte a una dona a qui la cura d’un fill no l’ha fet renunciar a tenir temps per escriure. Joan Millaret Valls, a l’ article  pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar, amb ingredients també del cinema de judicis (..). El film de Trier acaba sent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas, una dura i descarnada dissecció de la parella (..). Arnau Martín, a Twitter, a les acaballes del Festival: “Anatomy of a Fall”, la meva última experiència cannois, és també la més insuportable. Dosi de fraseologia per a un film matemàtic i sorollós que no proporciona cap gest humà a l’espectador. El mateix detonant ja ens expulsa de la pel·lícula. Molt lluny de Bergman o Preminger.

Reacció a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià:

Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: La triomfadora del 76è Festival Internacional de Cinema de Canes, la torbadora “Anatomía de una caída” de la cineasta francesa Justine Triet també ha passat per la secció Perles del certamen donostiarra. Triet ha dirigit un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar, amb ingredients també del cinema de judicis, a partir de la mort sobtada d’un pare de família, Samuel (Samuel Theis), en una casa de muntanya al Alps francesos. El matrimoni protagonista està format per Sandra (Sandra Hüller) i Samuel, i tenen un fill que pateix discapacitat visual d’11 anys després d’un accident, fet dramàtic que contribueix a tensionar el matrimoni. A partir d’aquí s’obra una investigació per la mort sospitosa de Samuel, caigut voluntàriament o empès al buit. (..) El film de Trier acaba sent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas, una dura i descarnada dissecció de la parella. Descobrim una vida en comú plena de discussions, retrets i pressions, un mapa de les dificultats d’una parella que s’estima però que indefectiblement camina cap a la seva dissolució (..).

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Una dona sota sospita, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) És així que l’escriptora serà sotmesa a un judici, que estructura la pel·lícula, de manera que, durant el seu curs, es procedeix a diverses disseccions. Una és pròpiament la del cas, sense que quedi clar si s’ha arribat a la veritat dels fets. Una altra és la d’una parella, el malestar de la qual es fa evident amb la reproducció d’una discussió virulenta (registrada per Samuel sense que l’esposa ho sabés) que recorda les batalles campals dels matrimonis explorats per Ingmar Bergman. l, finalment, hi ha la d’una dona a través d’una mentalitat patriarcal que a la vegada és disseccionada. Això perquè, al capdavall, Sandra és jutjada socialment, a través del fiscal i dels mitjans de comunicació, pel seu comportament: no sembla prou afectada per la mort del marit, se suposa que escriure ha fet que desatengués el fill i, a més, ha estat infidel tenint una relació lèsbica. Sense oblidar la seva inquietud respecte d’un nen que difícilment sortirà indemne del que ha passat, Triet, doncs, recorda que se segueix sospitant d’una dona que, apartant-se de rols encara establerts, ni es mostra vulnerable ni busca la simpatia. El film és sòlid i implacable, essent la seva virtut i potser també el seu defecte: per molt que contingui ambigüitats, és poc subtil i potser es fa difícil trobar-hi forats per on mirar-la lliurement, sense sentir-se una mica aclaparat.

Secrets d’un matrimoni, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) “Anatomía de una caída”, la quarta pel·lícula de la brillant cineasta francesa Justine Triet, també mostra una anatomia judicial, però el que és important no és tant la dissecció dels jocs judicials com la possibilitat d’establir una reflexió sobre la moral que pot arribar a aparèixer un cop s’ha acabat tot el procés de dissecció dels fets. El cas que es posa a judici sembla molt simple, sense dificultats. (..)  L’esposa –excel·lent Sandra Hüller, la protagonista de “Toni Erdman”– és acusada d’un presumpte homicidi i s’ha d’enfrontar a un judici que trasbalsarà la seva vida. L’altre testimoni fonamental del cas és el nen que era a casa, que no pot veure res, però ho pot escoltar tot i que durant el judici es troba obligat a submergir-se en un autèntic bany de realitat sobre els aspectes més foscos de la vida dels seus pares. Tot i que prop d’una hora i mitja del seu metratge se centra en el desenvolupament del judici, el gran gir que fa Justine Triet i que converteix la seva proposta en excepcional no és cap altre que utilitzar l’artefacte judicial per dur a terme una anatomia de la parella. A mesura que la pel·lícula avança sembla com si ens trobéssim davant una obra d’Ingmar Bergman, una mena de continuació de “Secretos de un matrimonio”. Al llarg del judici descobrim les tensions internes que vivia la parella. Ens assabentem de com el triomf de l’escriptora aixecava la gelosia del marit que veia reflectida la seva pròpia mediocritat en el procés de projecció pública de la seva esposa. El nen era al mig de les disputes de la parella, va escoltar moltes coses, però la seva innocència no el deixava entendre a fons que és el que veritablement passava. El judici no serà un camí cap a la vida adulta, sinó un procés de perversió de la innocència. “Anatomía de una caída” no és la clàssica pel·lícula que necessita complaure a l’espectador a partir de l’afirmació d’una veritat que es troba reflectida en la sentència final. La pel·lícula no té una clara intriga criminal, ni tan sols vol escurar el drama, sobretot funciona com una lúcida crònica dels secrets del matrimoni, però també la podem veure com una reflexió sobre el dolor que implica rememorar uns fets foscos. Podem entendre-la com una obra dura que ens parla del dolor moral que implica sotmetre’s a la fredor de la justícia i a les múltiples incerteses que plantegen els diferents testimonis. “Anatomía de una caída” acaba sent una brillantíssima pel·lícula, perfectament ajustada i mesurada. Una pel·lícula que, com les hipotètiques novel·les d’autoficció que escriu la protagonista, també ens parla de com podem apropiar-nos de la ficció de la realitat per aconseguir, a partir dels seus mecanismes, mostrar el desgast que el patiment implica en les relacions afectives.

La Palma d’Or de Canes és una excel·lent dissecció de la descomposició d’un matrimoni (i del patriarcat), crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: (..) un rigorós drama judicial tan pendent del que mostra com del que deixa fora de camp –al cap i a la fi, aquest és un film sobre la construcció subjectiva de la realitat– i en el qual no sols puja a l’estrada la possible assassina, sinó també una parella en avançat estat de descomposició. La pel·lícula utilitza certes estratègies canòniques del cinema de judicis –els diversos punts de vista i posicions de càmera amb què es filma el procés, que subratllen la naturalesa múltiple de la veritat– per després subvertir-les en posar el focus no sobre els esforços de l’advocat o el fiscal, sinó en el retrat polièdric i íntim de l’acusada i del seu entorn familiar, que té com a centre emocional el fill adolescent i amb discapacitat visual –fabulosa troballa de guió– del matrimoni. L’acusada és Sandra Voyter, novel·lista d’èxit i personatge femení ple de punxegudes arestes, que ha comès, almenys, un crim imperdonable: no encaixar en el perfil normatiu d’esposa i mare. La prodigiosa Sandra Hüller (..) la interpreta a partir d’una combinació desconcertant d’oposats –entre l’opacitat i la determinació, entre la distància gèlida i l’esfondrament emocional– que evidencia no només la complexitat del personatge sinó, sobretot, les diferents visions (i prejudicis) que els altres llancen sobre ella. Triet, autora també del guió, sembla plantejar que, davant la caiguda simbòlica del patriarcat (i de la noció tradicional de família), de la qual és culpable la Sandra, allò perquè realment se la jutja és per atrevir-se a ocupar un espai d’autoritat tradicionalment reservat als homes.

Justine Triet: “La qüestió central de la pel·lícula és si és possible la igualtat en la parella”. Xavi Serra recull declaracions de la directora i coguionista (realitzades al Festival de Sant Sebastià), al diari ‘Ara’: (..) Volia que “Anatomía de una caída” fos una pel·lícula de gènere, però n’hi ha tantes que, al mateix temps, necessitava que fos extremadament personal. I la manera d’aconseguir-ho va ser fent que el procés judicial fos només un prisma per observar el veritable tema de la pel·lícula: la parella. Què significa ser una parella moderna avui dia? Què es crea quan ens hi convertim i com es pot reinventar? (..) Això és el que m’apassiona del gènere judicial, no tant el cas que es jutja. Si la dona va matar o no el seu marit no deixa de ser una qüestió banal. El que m’interessa és com es projecta en un judici legal una mena de judici moral paral·lel sobre la nostra manera de ser i viure, sobretot quan no hi ha prou elements objectius per determinar què va passar. En la pel·lícula s’acusa la protagonista de la mort del seu marit, però sobretot de ser una dona poderosa, autònoma i bisexual que no demana perdó per ser qui és. I el fet que sigui escriptora s’interpreta també com una amenaça, perquè se suposa que té eines per simular la veritat. (..) És cínic i violent haver de trobar el relat adequat per guanyar un judici, en comptes de buscar la veritat, però així funciona el sistema. Per això hi ha pocs advocats amics dels seus clients. És millor defensar algú sense saber si és culpable, però si ets amic seu no et pots estar de voler saber-ho. En el fons, un tribunal de justícia és un lloc on es creen dos relats paral·lels i enfrontats que freguen la veritat però que mai arriben a tocar-la. I això, esclar, és molt violent per a l’acusat o la víctima. (..) Jo mateixa, quan miro una pel·lícula o llegeixo un llibre i em diuen que està basat en la vida real de l’autor, m’interessa més. I sempre et preguntes si és la realitat o no. I molts autors juguen amb això. Però a mi el que m’interessa és el deliri sobre la realitat, projectar les angoixes i els fantasmes per destruir-los. Fer molt grans coses properes a mi i fer-les explotar en la ficció. I ho faig en cada pel·lícula. (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!