Club 7 Cinema

Per Judith Vives, Ridley Scott s’afegeix a la llista de grans directors que han volgut donar la seva visió de la màfia als Estats Units, però amb més pretensions que resultats. Considera que, en contra del que sembla, la pel·lícula és poc més que un producte correcte i funcional, que intenta suplir la manca de compromís i de personalitat autoral pròpia amb una bona factura, una història interessant i uns molt bons actors. I al damunt —assegura— quan aquests recursos propis s’acaben, el director no dubta en recórrer als grans referents d’altres —i en detalla un bon reguitzell…—; de manera que, per ella, American Gangster és més un collage que recicla elements d’altres títols del gènere que no pas el gran fresc d’una època que voldria ser. Li retreu que no sàpiga treure partit a determinats aspectes del guió de Nicolas Pileggi i Steve Zaillian —Vietnam (..), abusos del capitalisme en temps bèl·lics…—; que no aprofiti la ironia de l’afroamericà al capdamunt de la màfia quan Martin Luther King lluitava i moria per la defensa dels drets civils dels afroamericans; que, en canvi, s’entretingui en va, sense ritme ni forma, i que només comenci a prendre cos al tram final, amb l’enfrontament entre traficant i policia (..), dues cares d’una ambígua moneda, (..) una relació que —recorda— ja retratava  Scorsese a Infiltrats.

---

Àngel Quintana: El retorn de Pat Garrett i Billy the Kid (El Punt, 29.12.2007)

El títol de l’article d’Àngel Quintana queda entès quan el crític afirma que el tàndem Frank Lucas/Richie Roberts pot considerar-se com una actualització del mite de Billy the Kid i Pat Garrett, el bandoler perseguit per un policia obsessionat. Des d’aquest punt de vista, coincideixen Vives i Quintana a esmentar Inflitrats, d’Scorsese, i Zodiac, de David Fincher. De forma curiosa —diu el gironí— sembla com si el joc entre gats i rates d’ Infiltrats marqués unes línies temàtiques, mentre que la idea de l’obsessió —per a enxampar l’home que sempre es fa escàpol— que travessava Zodiac prengués una altra volada.

American Gangster dóna a Àngel Quintana una nova oportunitat d’assenyalar la tirada d’una part del cinema nord-americà, de tornar cap als anys setanta; afirmant que, en aquest moment de crisi dels blockbuster i de caiguda del model independent, el paradís perdut dels setanta no fa més que sorgir a cada nova obra –des de Zodiac fins a The Hoax / La gran estafa–, esqueixant fins i tot en les formes d’un cinema conformista i tot terreny com el de Ridley Scott.

Ara bé, si per tot plegat considera que American Gangster podria ser una gran pel·lícula, conclou que malauradament, (..) es queda a mig camí de tot allò que proposa. Com a pel·lícula de gàngsters no té prou volada, com a thriller li falta més força interna, com a obra reflexiva sobre els mites d’una determinada època no acaba de funcionar. (..) Tot hi queda a mig camí i tot acaba enterrat en una curiosa capa de mediocritat.

---

Carlos Losilla: Ombres sense vida (Avui, 29.12.2007)

Ridley Scott és un mestre del simulacre i American Gangster no pertany al cinema sobre la màfia, sinó que agafa aquest subgènere per elaborar un pastitx que intenta reciclar altres cineastes i estils, escriu Carlos Losilla abans d’explicar els mètodes mixtificadors del cineasta. Primer ho il·lustra en el cas de la mítica Blade Runner i, tot seguit, demostra que l’operació és la mateixa en el cas d’American Gangster: xucla la sang del productor Nicholas Pileggi (Un dels nostres) i el guionista Steve Zaillian (Gangs of New York) amb l’objectiu de fabricar un thriller gegantí que pretén abastar-ho tot: història, economia, sociologia i, fins i tot, estètica del cine. El problema, per Losilla és que Scott no és Scorsese, ni tampoc Francis Coppola o Brian de Palma, per molt que American Gangster agafi en préstec els temes i estils d’aquests tres cineastes. Li retreu manca d’originalitat argumental, que no es creu res del que explica i que les implicacions metafòriques -Vietnam, igual que Iraq, vista com la prolongació del capitalisme salvatge- s’esvaeixen de seguida.

---

Quim Casas: Contra l’imperi de la droga (El Periódico, 28.12.2007)

De manera diferent als col·legues, opina Quim Casas, per qui Ridley Scott està inspirat a American Gangster i el resultat de la pel·lícula és concís, sec i directe, per bé que recorda que això és una cosa poc habitual en el cine del director. També esmenta el vincle del productor amb el cinema de mafiosos d’Scorsese i del guionista amb Gangs of New York; però troba que el treball d’ Scott a American Gangster remet per un costat a la fervorosa reivindicació contemporània del cine policíac dels 70 i, per l’altre, al sentit operístic d’un Francis Ford Coppola del qual es veu l’empremta al tram final de la pel.lícula.