Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: A Prairie Home Companion / El último Show / The Last Show / Radio America
Si cada crític de cinema té les seves flaques, Esteve Riambau té una autèntica debilitat per Robert Altman, amb permís d’Orson Welles i Bertrand Tavernier. Per tant, el recull de crítiques sobre l’últim film de Robert Altmen, em sembla just començar-lo tot fent esment al sabatí "Quadern de cinema" que Riambau li dedicà, al diari Avui del 24 de març de 2007, amb el títol "El testament d’Altman". Efectivament, per ell, vista ara, quatre mesos després del traspàs del director de "Vides creuades", A Prairie Home Companion té l’aire d’un testament. Repassant-ne l’argument, remarca com un pintoresc grup d’artistes hi diu adéu a tota una vida consagrada als micròfons. I tot seguint comenta com el "showman" radiofònic Garrison Keillor (guionista i protagonista del film en un paper del tot autobiogràfic) esdevé el millor vehicle per canalitzar el darrer alè del veterà cineasta. Riambau assenyala els diversos gèneres cinematogràfics que Robert Altman evoca i dels quals anà acomiadant-se en la creació d’aquesta darrer film: comença amb un homenatge al cinema negre (..) recorre els gèneres musical i la comèdia, sense deixar de provocar la caiguda d’alguna llagrimeta. Està convençut que Altman va voler dir adéu per la porta gran, amb picades d’ullet com la "femme fatale" que resulta ser un àngel i, sobretot, amb un gran homenatge al món de l’espectacle, el seu món. Per Riambau, una festa d’aquestes característiques volia la complicitat dels actors i detalla, gairebé a tall de traca final, l’esplet d’intèrprets de què Altman es va saber envoltar: Lily Tomlin, Meryl Streep, Kevin Kline, Tommy Lee Jones, Woody Harrelson, John C. Reilly (..). Per a reblar l’article, però, el crític i professor de cinema reprèn una referència als films testamentaris i remarca que Altman ha dit adéu des d’un escenari. A peu de micròfon, davant la càmera i amb les botes posades. Completa aquest "Quadern de cinema", una peça que, amb el títol "Actors a peu de micròfon" repassa els gèneres cinematogràfics revisats pel cineasta al llarg de la seva filmografia, per constatar que ha esperat al seu darrer treball per a homenatjar el món de la ràdio i que A Prairie Home Companion és un espectacle sobre el món de l’espectacle, un comiat que a la vegada és un cant a la vida. L’article sencer d’Esteve Riambau, podem llegir-lo clicant aquí: A Prairie Home Companion · Riambau · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 24 > Cultura i espectacles > "El testament d’Altman" i "Actors a peu de micròfon")
Què n’opinen Àngel Quintana i Carlos Losilla? En trobareu un resum i els enllaços a Vull llegir la resta de l’article. I un parell d’ actualitzacions, amb la crítica de Toni Vall, a Benzina; la de Nando Salvà a Èxit i l’escrit que hi dedica Sergi Sánchez, a la mateixa publicació.
Àngel Quintana (El Punt, 28 de març de 2007) remarca que, tot i haver estat operat a cor obert i malgrat haver arribat als vuitanta anys, desafiant les agències d’assegurances capficades a jubilar els grans autors de Hollywood, Robert Altman va poder rodar la seva última pel·lícula com un curiós rèquiem funerari en el qual, simbòlicament, enterrava el seu món cinematogràfic i donava de forma plàcida la mà a un curiós àngel de la mort que no tenia res de sinistre (..). Comenta que al llarg de l’hora i mitja de pel·lícula i d’emissió radiofònica, Altman no para de passejar-se per l’escenari i les tramoies, mostrant-nos un seguit d’antiherois que són representatius d’una Amèrica profunda, plena de contradiccions, però que acaben sent la quinta essència del model de cinema coral, cínicament sarcàstic, que el mateix Altman ha construït al llarg de la seva carrera cinematogràfica. I atenció a aquest bellíssim fragment de la crítica d’Àngel Quintana: És com si darrere els anuncis cantats per G.K.Keillor sorgissin els soldats iconoclastes de Mash, com si darrere el duet que explica mals acudits format per J.C.Reilly i Woody Harrelson emergís l’espectre de Warren Beaty a McCabe i Mrs. Miller i com si darrere de l’enclenxinat detectiu que encarba Kevin Kline es filtrés alguna cosa de l’Elliot Gould d’ El llarg adéu. Matisa que cap personatge concorda amb el seu referent, però l’esperit de tota una filmografia pren vida per entonar un emotiu testament. I, si bé reconeix que probablement A Prairie Home Companion és una pel·lícula desballestada, es manifesta tocat perquè hi ha alguna cosa de profundament entranyable que acaba provocant la nostra més sincera adhesió.
La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: A Prairie Home Companion · Quintana · El Punt
Carlos Losilla (Avui, 26 de març de 2007) qualifica A Prairie Home Companion com una pel·lícula estranya i desconcertant, però alhora vibrant i emotiva. També remarca que hi plana l’ombra de la mort, però sense cap mena de sentiment elegíac, sinó més aviat amb una lleugeresa mozartiana, amb la simplicitat malenconiosa d’una cançó de Johnny Cash. Considera que no és casual que Altman situï la història en un teatre a punt de ser enderrocat. En descriure la pel·lícula, destaca que no hi ha "història" pròpiament dita i que les històries s’hi entrecreuin sense cap pretensió de clausura (..) I conclou que el resultat és fascinant (explicant-se). Per Losilla, l’Amèrica del malson de Short Cuts o The Player ha esdevingut un gran teatre, un lloc fora del món on totes les redempcions són possibles, inclosa la reconciliació amb la vida.
La crítica, breu i llançada, de Carlos Losilla, clicant aquí: A Prairie Home Companion · Losilla · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 26 > Cultura i espectacles > "La vida, el gran espectacle")
Actualització (31.03.2007)
Toni Vall (Benzina núm. 13, març de 2007) també parla de la sensació de veure una altra "última pel·lícula" d’un autor. Comenta que directors com Visconti, Huston, Ophuls, Dreyer, Tarkovski i Kubrick ens han deixat testaments cinematogràfics en què la presència de la mort, de manera explícita o implícita, té un paper destacadíssim. I assegura que, veient avui A Prairie Home Companion, queda força clar que Altman sabia segur que seria la seva última pel·lícula. I s’explica: sóm davant d’un film essencialment melancòlic i crespuscular (..) una història sobre la fi, sobre l’extinció, sobre la mort. No ho fa però, des del pessimisme ni el plany, sinó des de la comèdia i el musical, reivindicant la vida i la seva lluminositat. Això és, per Toni Vall, el que la converteix en una pel·lícula emocionant i passional. I evidentment, cent per cent Altman (..), amb tots els components del seu cinema. Considera A Prairie Home Companion com una proposta a contracorrent com poques, gairebé subversiva, que juga a ser innocent i naïf però esdevé àcida i punyent. Ras i curt, la defineix com una estranya però encantadora apologia de "l’espectacle ha de continuar". No s’està, Vall, de reconèixer algun aspecte discutible, encara que ell opina que l’espectador combrega convençut amb la proposta d’Altman. Com a faula desencantada, li recorda els primers films de Peter Bogdanovich i en certa manera també les reunions d’amics orquestrades per John Cassavetes. Em sembla bellíssim el que escriu a continuació Toni Vall: és que un té més la sensació d’estar contemplant un grup de col·legues dient-se a reveure que una pel·lícula en el sentit més estricte del terme. I encara, preparem-nos, ho rebla amb una frase com aquesta: els personatges (..) no són ben bé personatges, sinó aproximacions, apunts, esbossos al servei del que no és ben bé una història clàssica (plantejament, nus i desenllaç) sinó més aviat un esperit global, un estat emocional, una catarsi. Deixeu-me acabar aquí el resum, amb aquestes magnífiques paraules, encara que la crítica segueixi amb un darrer paràgraf.
La crítica sencera de Toni Vall, podem llegir-la a la pàgina 32 del número 13 de Benzina (març de 2007)
Actualització (01.04.2007)
Nando Salvà (número 25 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 22 al 28 de març) es fa ressó del rumor segons el qual bona part d’ A Prairie Home Companion va rodar-la Paul Thomas Anderson, que era al "set" com a reforç del vell; però fa notar que tant si ens el creiem com si no (el rumor), el cas és que el film és pur Altman, aquest Altman subjecte no tant a arguments com a moments i reguitzells d’interaccions, de converses que queden a la meitat, i que, fins i tot així, s’ho maneguen per dir grans coses. De l’estil del cineasta, Salvà identifica el tàpís de personatges que parlen de la pèrdua (..) suspesos en l’espai i el temps, sostinguts per la càmera (..) que captura apunts del seu passat, els seus somnis i les seves pors, i també l’especte de la mort que llisca entre tots ells. Considera igualment que aquesta pel·lícula parla de la mort o, concretament, de l’acceptació de la mort (matisa): és una elegia, un testament, un brindis de comiat d’un director que sabia que anava a morir i que, alhora, també veia morir una part de la cultura americana.
La crítica senecra de Nando Salvà, podem llegir-la a la pàgina 10 del número 25 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 22 al 28 de març. En aquesta mateixa pàgina, hi ha també un article titulat "El funeral alegre", que signa Sergi Sánchez. Aixequin la mà i acomiadin-se. Sense reverències, per favor. A Robert Altman no li agradaria anar-se’n veient el públic plorar mentre es treu el barret… Així comença Sánchez el seu escrit sobre A Prairie Home Companion, que qualifica de pel·lícula pòstuma d’un dels grans del cinema nord-americà, un funeral alegre dedicat a tots aquells que disfruten sent artistes i compartint-ho amb els altres. A continuació parla dels personatges i dels protagonistes, per acabar afirmant que Altman és en tots ells: és el demiürg, el dolent, el vigilant, el feble, el dèspota. El que diu, sobretot, l’última paraula.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després d’estar una hora esperant a que passara alguna cosa minimament coherent, saturada de músia country i personatges sense sentit, em va vindre al cap la pel.lícula aquesta del Woody Allen "Un final made in Hollywood", on el director pateix ceguera psicosomàtica i ha de dirigir la peli cec…..
Em sap greu per què normalment em solen agradar les pelis del Robert Altman, però que se li va a fer, no he acosenguit gaudir gens ni miqueta d’aquesta.