Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: A la Vall d’Elah (In the Valley of Elah / En el Valle de Elah / Dans la Vallée d’ Elah / Nella Valle di Elah)
Sinopsi Un soldat que acaba de tornar de l’Iraq desapareix i el seu pare, que es posa a buscar-lo de seguida, acaba trobant una realitat que desmenteix allò en què sempre havia cregut.
A la vall d’Elah no és cap ximpleria amb pretensions falsament humanistes, sinó una pel·lícula sensible i emotiva, una reflexió sobre la paternitat i les filiacions nacionals amb la complexa situació política nord-americana com a rerefons (Carlos Losilla, Avui)
(..) hi ha algú que busca i a mesura que du a terme el viatge descobreix alguna identitat amagada i amb ella acaba sorgint una idea forta de la transformació d’Amèrica (Àngel Quintana, El Punt)
Partint de la tradició bíblica i situant-nos en la vall de Elah on David i Goliath mostren les seves cartes en el camp de batalla, Haggis sembla concloure que, en el fons, la ira de Caín ja fou forjada pel seu pare Adam i d’aquesta manera arribarà als nostres dies pels segles dels segles (Carles Ribas, Diari de Girona)
La pel·lícula qüestiona el conflicte d’Iraq, per descomptat, però sobretot reflecteix l’estat d’ànim d’un país que ha deixat de creure cegament en tot allò que els governants els diuen (Quim Casas, Èxit)
Els comentaris que la pel·lícula i aquestes crítiques m’han desvetllat, els resums corresponents i els enllaços o referències, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.
Quant al tractament de la guerra, Carlos Losilla remarca que només la veiem mitjançant les esgarrifoses imatges d’un mòbil, cosa que considera una intel·ligent metàfora sobre la perversa invisibilitat dels nous conflictes globals. Pel que fa al retrat del país derrotat, assegura que, mentre A la Vall d’Elah resulta ser molt poca cosa com a diagnòstic sobre l’Iraq, en canvi, no té preu com a retrat melancòlic de grup.
Veient la pel·lícula, tan sorprès s’ha quedat en Losilla, com jo llegint-li’n la crítica. Precisament he volgut començar aquest recull d’articles sobre A la Vall d’Elah amb el de l’amic Carlos Losilla, perquè l’estava esperant… Encara me’n recordo del que va dir de Crash —i, per si algú ho havia oblidat, ja li fa memòria ell, en esmentar-la com a ximpleria amb pretensions falsament humanistes—. Dic que m’he quedat ben parat, en llegir-lo, perquè no diré que ara s’hagi girat la truita; però em sembla que A la Vall d’Elah, semblant-me una obra estimable, l’ha convençut més a ell que no pas a mi.
Per exemple, la metàfora de la bandera, tot i el seu significat plausible i prolífic, a més de resultar-me una solució fàcil i excessivament òbvia, no deixa de ser d’una nul·la subtilesa. I és una de les evidències més clamorosos que es tracta d’un film excessivament de guionista, que abusa fins a l’extrem del recurs d’anar especulant sobre el moment que dóna la informació, dosificant artificialment quan la posa a l’abast de l’espectador. Així per exemple, en plena investigació sobre el que ha passat amb el fill, quan l’indici més remot pot esdevenir clau en la resolució del misteri, esdevé inversemblant que l’arribada a casa d’un paquet tramès pel propi fill no mogui cap interés per saber el què contè. Ben al contari, el pare diu telefònicament a la dona que no l’obri. Esclar, el guionista necessita el cop d’efecte final, que l’espectador descobreixi a l’epíleg fílmic quin és aquell contingut; però se li veu el llautó i, francament, la mateixa seqüència final se n’acaba ressentint.
M’agradarà reflexionar sobre aquest "estil del Haggis director" de jugar hiperbòlicament amb els seus guions. Si no tinc oportunitat de fer-ho en aquest resum, li dedicaré un article a part.
Del tractament de la guerra que parla Losilla, hi estaria força d’acord, per bé que amb matisos. D’entrada, perdoneu la meva ignorància… però quins mòbils que gasta el jovent americà! Quina capacitat d’amagatzemar volums notables d’imatges en moviment i en quantitat! I esclar, hi ha hagut Redacted, de Brian de Palma, en la qual sí, efectivament, hi ha una reflexió sobre la (in)visibilitat d’un conflicte com el de l’Iraq. Aquí —i ja em sembla perfectament bé— diria que s’hi fa referència; però sobretot, d’aquesta manera, el que s’aconsegueix és deixar la guerra i les seves imatges com a context i causa, gairebé el·lípticament, per tal de focalitzar la pel·lícula en el que molt clarament Losilla defineix com a retrat el retrat d’un país derrotat, sense esperances, ple de vides que necessiten urgentment trobar un nou sentit a aquelles coses en què creien.
No sé veure en A la Vall d’Elah cap pretensió de voler diagnosticar sobre la guerra de l’Iraq i en canvi, en això estic ben d’acord amb Losilla, trena un bon retrat col·lectiu. Per cert, en aquest retrat col·lectiu, A la Vall d’Elah s’entrelliga de ple amb Crash…
Considera Àngel Quintana que Paul Haggins sembla que es vulgui situar en la vella tradició americana (..) de pel·lícules com Centaures del desert, de John Ford, i Hardcore, de Paul Schraeder, en les quals hi ha algú que busca i a mesura que du a terme el viatge descobreix alguna identitat amagada i amb ella acaba sorgint una idea forta de la transformació d’Amèrica. I remarca que Haggis ho fa per tal d’explorar un tema concret: les empremtes morals que la guerra de l’Iraq ha deixat en el cor de la societat americana.
Redacted, de Brian de Palma, l’esmenta Quintana, però no pas per a parlar de les imatges de la guerra, sinó per fer notar que, tant en aquell film com en A la Vall d’Elah, es parla de la degradació dels valors polítics que havien construït una certa idea utòpica d’Amèrica. Per bé, que assenyala la diferència important que, mentre un se’n va a la primera línia del front, l’altre prefereix observar els efectes de la guerra dins de l’imperi.
Del fet que A la Vall d’Elah tingui un caire de pel·lícula d’ investigació policíaca, Àngel Quintana destaca que no és tant el resultat material dels fets, segons la lògica del thriller, sinó les conseqüències que aquests tenen a l’interior d’una societat que ha perdut la virginitat. I tot seguit comença un magnífic recital de frases esplèndides:
PRIMERA: Al final del recorregut hi ha un cadàver, però aquest no actua com una evidència sinó com el símbol de tot allò que ha deixat de ser el que era.
SEGONA: El protagonista d’ A la vall d’Elah troba en unes imatges captades en vídeo el relat d’algú que va travessar el costat fosc.
TERCERA: El fill perdut és símbol d’una certa Amèrica perduda.
Finalment, per a Àngel Quintana, entre la bandera del començament i la del final de la pel·lícula, alguna cosa ha canviat de forma inevitablement i això que ha canviat és la pròpia idea d’Amèrica com a territori verge per la gestió del somni americà.
No cal que us digui que a en Quintana també l’esperava… i me l’he trobat! Deixeu que em quedi amb la primera de les tres grans frases del seu article: Al final del recorregut hi ha un cadàver, però aquest no actua com una evidència sinó com el símbol de tot allò que ha deixat de ser el que era. Un cadàver que es pot dir que no el veiem —a part d’un pla brevíssim, amb una part del cos, perquè ens en fem una idea—; al contrari del personatge de Susan Sarandon, la mare —brillant encert del casting, en triar una actriu identificada amb l’esquerra nord-americana, per donar vida i cor a aquesta mare dessolada, valenta però castigada—. Sarandon vol veure per darrer cop el seu fill o el que en quedi: nosaltres, la veiem a ella, al marit (Tommy Lee Jones) i al militar (Jason Patrick), però no al que hi ha a l’altre costat de la finestra, el cadàver. L’ evidència, la prova material del desastre no cal que la contemplem; és del que s’ha perdut, de tot allò que ha deixat de ser el que era, del que parla aquesta pel·lícula. Molt bé, Haggis; molt rebé, Quintana!
Estirant el fil del casting d’aquesta pel·lícula, Tommy Lee Jones. Costa poc percebre’l com el militar patriota que interpreta, perquè s’avé amb la imatge que ens n’hem fet al llarg de la seva filmografia. I reblant el clau, el matrimoni seu amb el personatge de Susan Sarandon: una al·legoria al país maternal, de sentiments, que ha estat arrossegat a la destrucció —perfectament representada en no deixar-los viu cap dels 2 fills— per l’altra part del país, la de la utopia patriòtica, la de la quimera de la grandesa nord-americana…
Tornant a la crítica d’Àngel Quintana, el caire de pel·lícula d’ investigació policíaca que ell comenta positivament, en la mesura que no és tant el resultat material dels fets, segons la lògica del thriller, sinó les conseqüències que aquests tenen a l’interior d’una societat, jo el discuteixo prou. Perquè la textura, efectivament, de thriller agafa massa cos al si d’aquest film. Es passa per moments que només són de thriller, en una mena de distribució de diversos gèneres al llarg del metratge: una estona de pel·lícula policíaca —amb episodi de narcotraficant, amb retalls a la "CSI", amb subgènere de "base militar…", un altre petit període de caràcter sentimental, etc. Fa la impressió que novament el guionista Haggis s’ha imposat al director, que la tècnica per entretenir l’espectacle —en aquest cas, pel·lícula de to greu— s’imposa a la construcció del discurs i a la coherència de l’obra.
Carles Ribas: L’esfondrament de la moral (Diari de Girona, 24.01.2008)
Precisament, Carles Ribas considera que, partint d’una premissa que situa el film dins dels camins del thriller més canònic, A la vall d’Elah fuig amb avidesa de les convencions genèriques per explorar rutes secundàries que poques pel·lícules s’atreveixen a recórrer. Per ell, la investigació d’aquest pare, veterà sergent retirat, (..) esdevé un fil narratiu que, a mesura que avança el metratge del film, es converteix en una sòlida xarxa filada a base de crítiques contundents i moltes preguntes sense resposta. I detalla que l’exmilitar observa com tot el seu codi moral s’esfondra en resituar-se ja no tant sols en el terreny de l’honor militar, sinó també en el purament social (..); seguint un calvari en què tant ell com els que l’envolten semblen deambular com ànimes en pena a la recerca de respostes que ningú sap donar.
Per Ribas, la referència a la guerra de l’Iraq en aquesta pel·lícula és per anar més enllà i preguntar-se a on han anat a parar els valors ètics i morals que, amb esforç i tenacitat, una generació va intentar inculcar als joves (..); mentre Haggis —diu— també obliga l’espectador a preguntar-se si tot plegat no resulta, en el fons, un problema de culpa i redempció que es transmet contínua i inevitablement de pares a fills. I ho rebla assegurant que partint de la tradició bíblica i situant-nos en la vall de Elah on David i Goliath mostren les seves cartes en el camp de batalla, Haggis sembla concloure que, en el fons, la ira de Caín ja fou forjada pel seu pare Adam i d’aquesta manera arribarà als nostres dies pels segles dels segles..
Interessant lectura generacional de la pel·lícula. Si Losilla, Quintana i jo mateix ens fixat especialment en el que Ribas anomena esfondrament de tota una moral; ell, el més jove de tots nosaltres, remarca la tragèdia ètica de les noves fornades. I, adonem-nos-en, després de plantejar-nos què se n’ha fet d’aquelles flors… pregunta si en el fons,no estem davant d’ un problema de culpa i redempció que es transmet contínuament i inevitablement de pares a fills. Per a pensar-hi!
Quim Casas: L’espectre de la guerra [article sense enllaç] (Èxit, núm. 60, suplement d’ El Periódico, setmana del 17 al 23 de gener de 2008)
Casas participa del consens sobre el fet que, si més no, A la Vall d’Elah no es pot veure únicament com una pel·lícula sobre la guerra de l’Iraq. Haggis —diu— parla de moltes altres coses: les relacions familiars, la pèrdua d’identitat, la institucionalització de la violència, el codis de comportament militar i, és clar, l’espectre de la guerra i de quina manera canvia la vida dels que s’hi vuen implicats… Per ell, la peripècia individual d’aquest pare a la recerca del fill, el director la converteix en tragèdia col·lectiva; de forma que sobretot reflecteix l’estat d’ànim d’un país que ha deixat de creure cegament en tot allò que els governants els diuen.
Més informació sobre la pel·lícula
Cròniques del Festival de Venècia
Als webs oficials
[Warner Bros. Indep. Pict. (angl.)] [DeAPlaneta (Esp)] [Warner Fr.] [Mikado (It.) ]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!