Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies (4 luni, 3 saptamini si 2 zile)
Pel·lícula simpàtica, però poca cosa més (Carlos Losilla, Avui)
Mungiu filma amb convicció, amb feridora neutralitat, un malson realista i traça, a més, el retrat fidedigne d’una Romania, la de Ceaucescu, convertida també en un país de malson (Quim Casas, Èxit)
El resum i els comentaris d’aquestes crítiques, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.
FOTO Anamaria Marinca, a 4 mesos, tres setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu
Imma Merino: La por quotidiana en una dictadura (El Punt, 10.02.2008)
Imma Merino enfila la crítica de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies parlant d’un pla molt concret d’aquesta pel·lícula. En el bany d’un hotel —diu— hi ha un fetus que es mostra en un pla de 40 segons de durada. Remarca que, sent una imatge contundent i brutal, arriba quan el director ja ha demostrat un sentit moral i estètic de l’el·lipsi respecte a les situacions més escabroses, juntament amb una sobrietat en la posada en escena antitètica amb l’efectisme. Ara bé, es pregunta: per què la insistència en aquests fetus de quatre mesos, tres setmanes i dos dies? I accepta el repte de pensar-hi.
Admet que es pugui considerar que Cristian Mungiu, el director, per una vegada, cau en el cop d’efecte. Tanmateix, planteja si no serà que Mungiu ens fa present que hi ha coses horroroses davant de les quals no podem apartar la mirada? Esclar, dient horror no pas per cap judici moral sobre l’avortament, ni pròpiament per aquell tros de carn sangonós; sinó per la prohibició que —al damunt de traumàtic que és l’avortament— obligui a practicar-lo en condicions nefastes, per la por de l’amiga per fer desaparèixer el fetus, per la dictadura i també per voler-la oblidar. Arribada en aquest punt, Merino entra de ple en el tema de la dictadura.
Hi ha moltes coses desoladores que s’enganxen a una societat sota el pes d’una (..) llarga (..) dictadura —recorda—: la por (..), el servilisme de part dels ciutadans, a vegades de bona part dels ciutadans, que els converteix en vigilants i delators (..), l’absència de moral (..), el desànim (..). I assenyala com tot això i més hi és, en aquesta en aquesta pel·lícula tan esplèndida com colpidora(..), en què es reconstrueix l’època final del règim de Ceaucescu, fent-ne sentir la sordidesa mentre les escenes, rodades amb rigor i coherència en plans seqüència amb la càmera fixa, van succeint-se de manera impecable.
Finalment, Imma Merino no s’està de subratllar que la pel·lícula també vol ser la història d’una amistat (excel·lents les dues actrius protagonistes) que no pot evitar sortir malmenada d’una duríssima experiència.
Vull recordar que el pla del fetus al bany, sobre el qual Merino reflexiona amb rigor i honestedat, és precisament el que va desfermar les ires del crític de cinema de l’Osservatore Romano (cliqueu aquí: El diari del Vaticà rellisca amb oli integrista). Cal respectar el dret a la divergència d’opinions i és ben legítim que hom pugui fer una lectura desplaent d’una imatge com la comentada; el que no és admissible és treure les coses de context. Afortunadament, tots i cadascun de nosaltres som lliures, podem anar al cinema i veure quan i com apareix aquesta imatge. I per sort podem ser testimonis del que Imma Merino descriu com el sentit moral i estètic de l’autor del film, de manera que recorre habitualemnt a l’el·lipsi respecte a les situacions més escabroses, tot practicant una sobrietat en la posada en escena antitètica amb l’efectisme.
Bo i parlant de l’horror real que hi implícit en aquell imatge del fetus, Merino deixa ben clar de què va de debò 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies: allò que, per cert, hauria de cridar l’atenció del Vaticà, si la moral autèntica i els valors —la llibertat, el lliurament generós…— fos el que els preocupés, en lloc de la hipocresia que defensen, impostors com són.
Carlos Losilla: A l’est de l’oest (Avui, 25.01.2008)
Antologia de prejudicis i esbiaixaments típicament Losilla:
El cinema "exòtic" està de moda, i per això l’estrena de Quatre mesos, tres setmanes, dos dies no s’ha fet esperar gaire…
Aquest film de Cristian Mungiu està pensat i fabricat amb tota la cura i tots els elements necessaris per esdevenir un èxit internacional en els mercats de l’art i assaig contemporani…
L’abús del costumisme, per molt que es vegi acotat per una planificació rigorosa i un tractament acurat del temps, porta a la recerca d’una complicitat amb l’espectador que de vegades es transforma en complaença mútua, en una mena de discurs que ve a dir-li: "No et queixis, que d’altres ho han passat pitjor"…
La descriu com una crònica realista que alhora vol ser una faula sobre un país immers en una època fosca. I considera que Mungiu recorre a una estètica lletgista i tenebrosa capaç de passar del naturalisme més contundent a un clima al·lucinat proper a l’estètica de David Lynch. De manera que per aquest costat, es pot dir que la pel·lícula aconsegueix un estil, una certa presència visual.
I, al final de tot conclou l’article tot dient: pel·lícula simpàtica, però poca cosa més.
Simpàtica, 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies? No: ni n’és ni en vol ser. Ara, si juntem aquest qualificatiu amb els etiquetes carregades de prejudicis que me li ha penjat d’antuvi —cinema exòtic (..), film pensat i fabricat per a l’èxit internacional (..)— queda clar que no es tracta sinó de rebaixar el valor de la pel·lícula, sense filar prim. Què passa? És que potser li han donat massa premis i això ens ha de fer canviar les ulleres amb què la mirem?
Des del primer moment, tot just sortir de la projecció del film a Canes, he manifestat que, semblant-me una obra estimable, la veig feta molt de manera possibilista, d’acord amb els mitjans de què es disposa ara mateix en un país com Romania, recollint propostes estilístiques contrastades —com la dels germans Dardenne—, per tractar dels temes que s’hi treballava. Quan li van concedir la Palma d’Or, vaig considerar-ho exagerat i, atès el suport de bona part de la crítica internacional, ho vaig trobar perillós cara a la visió de la pel·lícula a les sales d’arreu del món: generar-ne unes expectatives excessives. Tot plegat, però, ni treu ni posa valor al que és la pel·lícula en si mateixa. I em sembla desmesurat, incorrecte i fins innoble el que li etziba Carlos Losilla [Actualització d’aquesta darrera frase, 12.02.2008: he ratllat els termes que han resultat ofensius i res més lluny de la meva voluntat. No els elimino del tot, perquè altrament desnaturalitzaria el comentari que han generat]
I un dubte: és que, en el fons, potser molesta que es parli sense embuts de la misèria ètica del comunisme real —de fet, a l’article, s’esmenta la dictadura de Ceaucescu com un país immers en una època fosca—?
O és que tot plegat és una simple i gratuïta provocació?
Quim Casas: Calfred moral [article sense enllaç] (Èxit, núm. 61, suplement d’ El Periódico, setmana del 24 al 30 de gener de 2008)
Per Quim Casas, estem davant d’un film exacte, precís, gairebé quirúrgic; del qual destaca especialment que estigui plantejat des del punt de vista de l’amiga de l’embarassada. I en remarca una seqüència de malson —encara que no hi hagi criatures monstruoses ni assassins en sèrie ni tan sols violència física—, la del sopar a cal xicot, d’una inquietud, tensió i virulència moral insuportables.
En el treball de Cristian Mungiu hi troba alguna cosa de l’inquietant Michael Haneke. Filma amb convicció —diu—, amb feridora neutralitat, un malson realista i traça, a més, el retrat fidedigne d’una Romania, la de Ceaucescu, convertida també en un país de malson.
Quan comença a parlar de la seqüència de malson, em pensava que anava a dir la de l’amiga anant a llençar el fetus; però m’ha sorprès, assenyalant la del sopar familiar. I he de reconèixer que no l’he viscuda com de malson, però sí que em sembla una seqüència clau, amb tota la boiror moral que transmet.
Tampoc m’ha resultat d’una inquietud a la Michael Hanecke, sinó, i com ja he dit, més a la manera dels Dardenne. Tanmateix, en prenc nota; oimés pensant en la imatge del fetus al bany.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Salvador,
Un amic m’ha informat de la publicació al teu blog d’unes paraules especialment ofensives per a mi, amb motiu del comentari que fas de la pel.lícula "4 meses, 3 semanas, 2 días". Fa temps que ens coneixem, i fins i tot hem treballat junts en algun moment, cosa de la qual sempre he guardat un bon record. Potser per això no entenc la ferocitat del teu atac, tot titllant-me de "desmesurat, incorrecte i fins innoble". I tot perquè no estás d’acord amb la meva opinió sobre la pel.lícula, o, més ben dit, perquè no comparteixes la manera en que ho dic, si és que he entés bé la teva argumentació.
Bé, no entraré en discussions amb tú al voltant de com s’ha de fer una crítica cinematogràfica. Simplement et diré que procuro ser sincer en les meves apreciacions tot transmetent-les al lector amb la més gran fidelitat possible: en això consisteix el debat, crec jo. Després hi ha comissaris culturals que no ho admeten, que no consenteixen la diversitat de parers. I sento dir-te que en aquest cas tú t’has comportat com un d’ells. Per aquesta raó, en un sentit purament descriptiu, sense rancúnia, t’he de dir que la meva possible "innoblesa" troba el seu millor mirall a la teva intolerància.
Fins aviat,
Carlos