Club 7 Cinema

Reality, de Matteo Garrone (cineasta especialment conegut i reconegut per la seva Gomorra), va guanyar el Grand Prix de Canes 2012, en una decisió que no pocs vam atribuir al president del jurat, l’italià Nanni Moretti. Estrenada ja a bona part de la nostra cartellera, en reprodueixo ara la crònica que en vaig publicar a l’apartat Vilaweb a Canes:

És força habitual que el Festival de Canes programi en una mateixa jornada pel·lícules que comparteixen temes. Avui ha estat el cas de la decebedora Reality, de Matteo Garrone, i la poc significativa Paradís: Amor, d’Ulrich Seidl. Tant l’una com l’altra documenten falsos paradisos amb predicament al món occidental: el “reality shows” televisius i el turisme sexual, respectivament.

L’italià Matteo Garrone, que el 2008 guanyà el Grand Prix de Canes amb Gomorra, es manté fidel al seu bon estil docu-ficcional i ara, en lloc de mostrar la societat pairal de la màfia, ens fa conèixer les capes populars napolitanes, a través d’un peixater napolità, la seva família, la plaça on despatxa, les àvies amb qui trafiqueja per arribar a final de mes, els amics del bar… i el badoqueig televisiu que tots plegats practiquen, amb una mena de devoció per als famosos de la petita pantalla, especialment, els del programa “Grande Fratello”.

El protagonista de Reality, simpàtic de mena i exhibicionista impenitent, cedeix a les pressions de la família i passa un càsting per entrar a una nova edició d’aquell concurs. Convençut que l’agafaran i que deixarà de tenir problemes de diners, ho dóna per fet i es converteix en un precipitat heroi del seu entorn. Mentre espera que el truquin, de mica en mica va perdent la percepció de la realitat. Una alienació absoluta, però, que resulta cinematogràficament  insubstancial, estèril i mancada d’interès. Ni tan sols aporta res sobre els “reality shows”, llevat d’un moment aïllat,  que confirma la buidor de tota la segona part del metratge: Garrone posa el seu peixater trastocat mirant al televisor una emissió del “Grande Fratello” i les imatges que en veiem són del “putiferi” característic d’aquests programes. Contrast eloqüent: per aquesta marranada, tant de trasbals?

Aniello Arena, que encarna aquest peixater és, a la vida real, un intern de la presó romana de Volterra. Ha debutat al cinema, en aquest film que ha rodat amb autorització judicial per anar al plató de rodatge, i es va forjar com a actor en la tasca teatral que es fa amb els presidiaris d’aquell centre i reflectida a Cèsar ha de morir, dels germans Taviani,  Ós d’Or a Berlín 2012 (..)