Club 7 Cinema

Guanyador de la Palma d’Or el 1985, amb El papa és de viatge de negocis, i el 1995, amb Underground, Emir Kusturica ho torna a provar amb Promet-m’ho / Zavet.

Algunes notes sobre Kusturica, a “Vull llegir la resta de l’article“.

…

…

Fotografia: Emir Kusturica al rodatge de Promet-m’ho / Zavet

Naixement Sarajevo, Bòsnia, 24.11.1954.

Elements biogràfics / ideològics Kusturica s’alinià al costat serbi durant la Guerra de Bòsnia i la Palma d’Or a la seva Underground (1995) es convertí, a Belgrad, en una autèntica celebració patriòtica, a què Kusturica es lliurà, de bracet amb el genocida Milosevic. Des d’un irreprimible ressentiment, el cineasta ha anat decantant-se cap a posicions més superbament feixistes.

Formació Entre 1973-1977, estudia cinema a la FAMU, l’acadèmia de cinema de Praga.

Professor El 1981 va començar a ensenyar al Conservatori d’art Dramàtic de Sarajevo, tasca que més endavant –1990– continuarà a la Universitat de Columbia (N. Jersey, EUA).

Músic Es dedica a tocar amb la seva banda musical, la No Smocking Orchestra.

Actor. Intervé d’actor en: La vídua de Saint-Pierre (La Veuve de Saint-Pierre, Patrice Leconte, 1999) –amb Juliette Binoche i Daniel Auteuil–; El bon lladre (The Good thief, Neil Jordan, 2001) –remake de Bob le flambeur (Jean-Pierre Melville); amb Nick Nolte i Nutsa Kukhianidze–.

Carrera El 1978 i amb Gernica, guanya el premi de la pel·lícula d’estudiant a Karlovy-Vary. El 1979 torna a Sarajevo, per treballar a la televisió. Els seus telefilms generen polèmica. L’èxit de Te’n recordes de Dolly Bell ? (1981) i El papa és de viatge de negocis (1984), els seus dos primers films, el converteix en el millor representant de l’anomenat Grup de Praga i el defineix com el narrador i estilista de talent que, amb El temps dels gitanos (1988) es consolida com a poeta gairebé surrealista d’imatges força barroques, amarades d’un lirisme delirant, fogós, vitalista i pregonament trist. El 1993, com a conseqüència de la seva estada acadèmica a la Universitat de Columbia, filma un empelt entre la fantasia en la cultura americana i la imaginació delirant de petja inedeleblement balcànica, Arizona Dream.

La desfeta de l’antiga Iugoslàvia i la guerra de Bòsnia el trasbalsa. Kusturica guanya la segona Palma d’Or de Canes –un privilegi fins aleshores reservat a pocs i que comparteix amb F.F. Coppola–, amb Underground (1995) i tot seguit se’na va a estrenar-la a Belgrad, on és aclamat i rebut amb tots els honors del règim tirànic i panserbi de Milosevic. A continuació, amb un estil encara vigorós, torna a impactar amb Gat negre, gat blanc (1998); però després es dedica a tocar amb la seva banda musical, la No Smocking Orchestra, en filma els concerts i anuncia que es retira del cinema. Tanmateix, el 1999 i el 2001 intervé d’actor en un parell de films i el 2004 torna a posar-se darrere la càmera per dirigir la nostàlgica La vida és un miracle (Zivot Je Cudo, 2004), en què es fa ostensible el rovellament del seu estil. Canes, que sembla que el tingui en nòmina, com un autèntic fill consentit, el bressola del fracàs i el manté cinematogràficament viu, oferint-li la presidència del jurat del Festival l’any 2005. El 2007, hi presenta a concurs Zavet / Promet-m’ho.

Les imatges del seu millor cinema resulten indestriables de la música de Goran Brevovic que les banya. Des que han deixat de col·laborar, es troba molt a faltar, Bregovic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!