Canes 2013 · Competició: “Els testos s’assemblen a les olles”, de Kore-eda Hirokazu

1 de maig de 2013

0 comentaris

Canes 2013 · Competició: “Els testos s’assemblen a les olles”, de Kore-eda Hirokazu

FOTO © Fuji Television Network i Amuse GAGA Els testos s’assemblen a les olles, de Kore-eda Hirokazu

Tercera competició “cannoise” i quarta presència al festival del director japonès Hirokazu kore-eda, que torna amb una nova història familiar vinculada a la pèrdua: un pare socialment reeïxit i feliçment casat a qui fan saber que el fill de sis anys no és el seu i que el que de debò du la seva sang s’ha criat en una altra casa, molt més modesta. Premi al Millor Guió a Sant Sebastià, el seu film anterior, Kiseki (2011) tracta de la separació de dos germans i del delit de retrobar-se, ran del divorci dels pares, així com Nobody Knows (2004) —Premi Millor Actor a Canes— segueix l’absència de pares en uns fills abandonats en un pis. A Aruitemo Aruitemo (2008), la trobada dels membres d’una família a la casa pairal, posa al descobert l’empremta que el pas del temps deixa en cadascun d’ells —que té la seva pròpia vida, a part— i el motiu de la reunió és commemorar la mort —per accident— del fill gran, quinze anys enrere; així com a Distància (2001), un noi i uns seus amics recorden la mort d’éssers estimats fa tres anys, en una matança ritual d’una secta religiosa. Mort, memòria, pèrdua, absència… Ja a la seva “opera prima”, Maboroshi no hikari (1995) —premiada a Venècia— gira al voltant de la vídua d’un home suïcidat que, malgrat començar una nova vida amb un nou marit a una altra ciutat, segueix mirant d’entendre-ho, buscant un sentit a la vida; així com a Air Doll (2009), tot i tractar-se de l’adaptació d’un text aliè —el manga The Pneumatic Figure of a Girl, de Gouda Yoshiee—, excepció que confirma la regla en la filmografia de Kore-eda, de treballar només amb històries pròpies, hi parla de la soledat i del delit de trobar un sentit a la vida. De la coherència temàtica de la seva filmografia i com en va treballant variacions ben diverses, en deixen constància també After Life (1998) —fantasia sobre el presumpte dret dels morts a triar el record de la vida que s’enduran al més enllà, una mena de reflexió sobre el passat i la mort de cada ésser humà— i Hana (2006) —film d’època sobre un jove samurai que, posat a venjar la mort del pare, comença a apreciar la vida i qüestionar el sentit de l’acte que ha de cometre—.

Els testos s’assemblen a les olles (Soshite chichi ni naru —???????— | Like Father, Like Son | Tel père, tel fils)

Director: Kore-eda Hirokazu. Guió: Kore-eda Hirokazu. Producció: GAGA (Japó), TV Man Union (Japó). Durada: 2h00.

Repartiment: Masaharu Fukuyama (Ryota Nonomiya), Machiko Ono (Midori Nonomiya, la dona de Ryota), Yôko Maki (Yukari Saiki), Lily Franky (Yudai Saiki), Keita Ninomiya (Keita Nonomiya), Shogen Hwang (Ryusei Saiki), Jun Fubuki (Nobuko Nonomiya), Jun Kunimura (Kazushi Kamiyama), Kirin Kiki (Riko Ishizeki) Isao Natsuyagi (Ryosuke Nonomiya).

Sinopsi: Ryota, arquitecte obsessionat amb l’èxit professional, conforma el que en podem dir una família ideal amb la seva dona i el fill de sis anys. Tot se’n va en orris, però, quan el truquen de la Secció de Maternitat de l’hospital on va nèixer la seva criatura i li diuen que hi hagué un canvi de nadons, en el post-part: el nen que ha criat no és el seu i el que de debò du la seva sang s’ha fet en un ambient més modest…

Vídeos: Vídeos al web del Festival de Canes.