Club 7 Cinema

Intocable, d’Eric Toledano i Olivier Nakache, és un èxit inapel·lable. Al moment d’escriure aquestes ratlles ja du cinc setmanes reeixides a la cartellera. (..) I no es pot pas dir que això sigui fruit d’una gran campanya publicitària. Sabíem que a França està sent tot un fenomen de taquilla, però aquest fet no predetermina res. Ha estat (és) el boca-orella, la transmissió verbal dels espectadors satisfets als seus familiars, amics, coneguts i saludats; en uns moments que tots plegats estem delerosos de topar amb alguna proposta simpàtica com aquesta.

(..) Sense ganes d’esguerrar la festa a ningú, val la pena aturar-se a pensar-hi un xic. Què és el que ens hi fa tanta gràcia? Com és que enganxa tanta gent? I, per igual, gent gran que d’altra de més jove?

D’antuvi, el plantejament argumental no en té res de còmic: un home que ha quedat tetraplègic ran d’un accident contracta un jove immigrat, expresidiari i de família problemàtica, perquè el cuidi. Però resulta que l’home invàlid és un individu riquíssim, aristòcrata atípic entre els de la seva classe social, com ho demostra contractant un assistent personal d’antecedents gens recomanables. I ho fa al·legant que el xicot no el tractarà compassivament. Quant a aquest noi, és d’una simpatia encomanadissa, innocentment irreverent fins a l’extrem i candorosament agosarat, donant peu a situacions socialment “compromeses”, que el públic i el seu pacient li tolerem i celebrem (o no). Així doncs, bona part de la comicitat rau en l’apologia d’allò políticament incorrecte que van fent amo i criat (si se’m permet dir-ho així).

Legítimament ens podem preguntar, però, si bona part dels gags que ens convoquen el somriure o la riallada, són tant de per riure. Qualsevol expert en selecció de personal certificarà la versemblança de les entrevistes de feina amb els aspirants al lloc d’assistent personal que acaba guanyant Driss; però la caricaturesca antologia que ens en serveixen els cineastes no deixa de reflectir el neguit pregon d’una part de la nostra població que, en aquest context de crisi, malda desesperadament per deixar enrere l’atur. Fins i tot de les impedimentes i dependències d’un tetraplègic se’n pot fer humor (sobretot si el mateix invàlid ho abona), però ai, si l’home no fos tan ric i esmussadament irònic! I quin biaix populista no té la seqüència de l’opera o el tractament de l’art contemporani… Aquí som als antípodes de Pigmalió (encara que, en un moment aïllat, es vol fer creure que Driss s’ha convertit en un entès en Dalí i cultura pictòrica en general).

El que Intocable reflecteix prou bé és la mixtificació que avui en dia hi ha respecte a la consciència de petinença a la classe social (a què tanmateix no es deixa de pertànyer): perdudes les formes, subvertides les regles, tot és qüestió de disposar o no de cotxe potent, banyera, casalot… Cultivar-se, desenvolupar-se i aspirar a una millora social com a progrés personal i espiritual queda fora de guió.

***

FOTO © A Contracorriente Anne Le Ny, François Cluzet i Omar Sy, a Intocable, d’Eric Toledano i Olivier Nakache