Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

2 de juliol de 2011
0 comentaris

Mateo Gil torna a dirigir, ara el western “Blackthorn”

De Mateo Gil se sol remarcar que és el guionista d’Alejandro Amenábar. És a dir, l’autor de la història que desenvolupa Tesis (1996) i ja corresponsable, efectivament, dels guions d’ Abre los ojos (1997), Mar adentro (2004) i… Àgora (2009). No tinc tant clar que, èxits a part, aquests referents l’avalin precisament de forma positiva, sobretot, vist el caire esbiaixat i manipulador dels dos darrers i, per mi, galdosos títols.

Parlant de Blackthorn, Gil ha declarat (Dossier de premsa de la distribuïdora Alta Films): Un dels aspectes que més m’atrauen del “western” és que es tracta d’un gènere pregonament moral. Els seus personatges s’encaren a la vida i els seus grans temes (la llibertat, el compromís i la lleialtat, el valor, la traïció, la propietat i els diners, la justícia, l’amistat i fins l’amor) en condicions molt pures, molt simples, de manera que les decisions que han d’encarar els personatges resulten no tan sols molt dramàtiques, sinó exemplificadores. Ai, el terme “exemplificador” en boca de qui va ajudar a convertir en melodrama el drama de tetraplègic Ramón Sampedro i va participar activament en la reducció maniquea, simple i superficial de la història d’Hipàtia d’Alexandria! Tanmateix, veurem, veurem què n’ha fet del “western” i del relat sobre un Butch Cassidy envellit (encarnat pel gran Sam Shepard) que topa amb un altre fugitiu, l’enginyer espanyol (incorporat per l’estimable Eduardo Noriega).

Mateo Gil és també corresponsable de l’adaptació per a la gran pantalla d’ “El mètode Grönholm”, de Jordi Galceran, ni de lluny tan reeixida com la peça teatral primmigènia. I, malgrat l’anomenada que té (com a guionista), Blackthorn és tot just el seu segon llargmetratge, realitzat al cap de 12 anys de debutar amb Nadie conoce a nadie (1999); si no comptem el telefilm Películas para no dormir: Regreso a Moira (2006). Fins i tot l’etapa de curtmetratgista la va deixar bàsicament enrere en passar al format llarg, de manera que des d’aleshores només ha signat Dime que yo (2008), això sí, guardonat amb el Goya al Millor Curt de ficció i, al Festival de Màlaga, amb el Premi Especial del Jurat.

FOTO © Pablo Paniagua Mateo Gil, al rodatge de Blackthorn

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!