Club 7 Cinema

Route Irish (Route Irish)

Director Ken Loach. Guió Paul Laverty. Producció Sixteen Films (Anglaterra), Why Not Prod (França), Wild Bunch (França), amb el suport de Les Films de Fleuve, BIM, Diaphana, Tornasol i Alta. Durada 1h49.

Repartiment Mark Womack (Fergus), Andrea Lowe (Rachel), John Bishop (Frankie), Geoff Bell (Walker), Jack Fortune (Haynes), Talib Rasool (Harim), Craig Lundberg (Craig),  Trevor Williams (Nelson),  Russell Anderson (Tommy), Jamie Michie (Jamie), Stephen Lord (Steve), Najwa Nimri (Marisol)

Nota sinòptica Fergus i Frankie són amics inseperables des que anaven junts a l’escola infantil. Joves ja bregats, se’n van tots dos cap a Bagdad per a treballar-hi com a agents de seguretat, amb la ciutat en guerra encesa…

Sinopsi  A les 4 de la tarda del 12 de setembre de 2001, (l’endemà de la destrucció de les Torres Bessones de Nova York) el Consell de Seguretat Nacional es va tornar a reunir. Donald Rumsfeld, Secretari d’Estat de Defensa dels Estats Units, va formular una pregunta: “Per què no anem en contra de l’Iraq, no només d’Al-Qaida?”. 2006. Bagdad és la ciutat més perillosa del món, i el camí més perillós en aquesta ciutat, entre l’aeroport de Bagdad i la Zona Verda, les forces d’ocupació l’anomenen “Route Irish” (Carretera irlandesa). Liverpool, agost de 1976. Fergus té cinc anys d’edat i els seus ulls brillen en conèixer Frankie, el primer dia a l’escola. Des d’aleshores, l’un ha estat l’ombre de l’altre. Primavera de 1986. Adolescents, Fergus i Frankie fan campana a l’escola i beuen sidra dalt del ferri sobre el riu Mersey, somiant en aventures que segur que els esperen i en viatges que han de fer pel món. Setembre de 2004, Fergus (ex-SAS) convenç Frankie (ex-Para) que s’apunti al seu equip a l’Iraq, guanyant £12.000 al mes, lliure d’impostos, com a contractista de seguretat privada. És l’ última oportunitat  que té per pujar al carro d’aquesta guerra cada vegada més privatitzada. Junts, arrisquen les vides en una ciutat plena de violència, terror, impunitat, cobdícia i en la qual s’estan abocant milions i milons de dòlars nord-americans. Març de 2006, Frankie és “en el lloc equivocat en el moment equivocat” i mor a la Route Irish. Fergus, desconsolat, rebutja l’explicació oficial i es posa a investigar la mort del seu company de l’ànima, a la seva peculiar manera de treballar, tal i com va aprendre a les classes sobre l’Iraq rebudes a Liverpool. Només Rachel, companya de Frankie i amiga de Fergus, entén com n’és e profund el seu dolor, i on el pot dur la seva fúria letal. Pot Fergus esbrinar el que va succeir a Frankie a la Route Irish? Però, a més, és que se li presenta un repte encara més important:  pot tornar a ser el que era, fa vint anys, recuperar l’alegria de viure, quan xerrava amb Frankie al riu Mersey? Ens podem imaginar el contractista de seguretat fora de la guerra, però ens podem afigurar la guerra sense l’home?

Videos [Retalls, entrevistes, conf. premsa Canes 2010] Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010 [Competició: “Route Irish” (fr / ang)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

***

Articles en aquest blog [Des de Canes 2010: història i ficcions] [Tot Canes 2010] Apunts sobre Ken Loach [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 22] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després dels apunts sobre Ken Loach]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [Wild Bunch] Dist. cat. [x] Dist. esp. [Alta] Dist. fr. [Diaphana] Dist. it. [BIM]

***

FOTO © Wild Bunch Route Irish, de Ken Loach

Apunts sobre Ken Loach

Refosa dels apunts d’aquest blog [Director: Ken Loach] i [Canes 2009 · Competició: “Buscant l’Eric”, de Ken Loach]

***

PERFIL

 

Naixement 17 de juny de 1936 (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, Regne Unit)

 

Característiques Excel·leix a tractar els conflictes íntims que sacsegen els seus personatges, motivats per la situació (social, política, històrica…) que els toca viure. Cineasta militant, tendeix a la denúncia i, en algun cas, a un cert maniqueisme.

 

Col·laboració amb Paul Laverty:  Carla’s song (1996), My name is Joe (1998), Bread and roses (2000), Sweet sixteen (2002), 11’09”01 (2002), Tickets (2005) i The Wind That Shakes the Barley (2006)

 

FILMOGRAFIA (parcial)

 

1969    Kes

 

1971    Family Life

 

1986    Fatherland  

 

1990    Hidden Agenda

 

1990    Riff-Raff

 

1993    Raining Stones

 

1994    Ladybird Ladybird

 

1995    Land and Freedom

            TC Terra i llibertat TE Tierra y libertad TIt Terra e libertà

 

1996    Carla’s Song

            TE La canción de Carla

 

1998    My Name is Joe

 

Crònica de Canes –Som-hi! juliol de 1998-

 

A  My name is Joe, el britànic Ken Loach retorna a les barriades urbanes, castigades per l’atur, la marginalitat i el tràfic de drogues. En clau de comèdia agra, la pel.lícula esdevé un relat corprenedor sobre la solidaritat i el potencial regenerador dels sentiments humans.

 

2000    Bread and Roses

            TE Pan y rosas

 

De la crònica de Canes –Som-hi! de juliol de 2000-

 

Pa i roses és una obra militant de l’irredent Ken Loach, que ens il•lustra una lluita sindical de treballadors immigrants il·legals a Los Angeles.

 

 

2001    The Navigators

            TE La cuadrilla

 

2002    Sweet Sixteen

 

De la crònica de Canes –Som-hi! de juliol de 2002-

 

El premi al millor guió del certamen se l’ha endut Paul Laverty pel text de Sweet sixteen (Feliços setze anys), la seva quarta col·laboració amb el director britànic Ken Loach -després de La cançó de Carla(1996), El meu nom és Joe (1998) i Pa i roses (2000). Sweet sixteen posa en escena els esforços d’un xicot de quinze anys perquè sa mare, en sortir de la presó, comenci una nova vida, lluny de la mala influència del seu company i de l’avi. Per viaranys força tòpics, ens mostra com les màfies organitzades saben treure profit de nois espavilats i necessitats com el protagonista i ens documenta sobre la part d’Escòcia més castigada per la pobresa. Tanmateix, els moments forts de la pel·lícula no són els que persegueixen denunciar l’estat de coses social; sinó aquells en què esclaten els conflictes emocionals dels personatges sacsejats per la situació que els toca de viure: siguin les il·lusions desmentides o l’amistat traïda. Visualment, és una obra més acurada que les últimes produccions de Ken Loach i, a més a més, compta amb un bon esplet d’intèrprets desconeguts, entre els que destaca Martin Compston, un estudiant de batxillerat i jugador de futbol a qui van triar en un càsting que buscava, precisament, no-actors.

 

 

2002    11’09”01(fragment “United Kingdom”)

 

 

2004    Ae Fond Kiss…

            TE Sólo un beso TF Just a Kiss TIt Un bacio appassionato

 

Director Ken Loach. Guió Paul Laverty. Fotografia Barry Ackroyd. Productora Rebecca O’Brien. Repartiment  Atta Yaqub (Casim Khan), Eva Birthistle (Roisin Hanlon). Durada 1h43 NFP  Berlín 2004, SO, premi Jurat Ecumènic; Cesar al millor film de la UE; Valladolid, premi del públic. EF 14.07.2004 DF Diaphana. Vista 30.04.2006, en vose -DVD, a casa-.

 

Sinopsi Casim Khan, emigrant paquistanès de segona generació, treballa de disc-jokey en una discoteca de Glasgow i es deleix per muntar el seu propi club (discoteca). Els seus pares, Tariq i Sadia, musulmans practicants han decidit que es casi amb la cosina, Jasmine, que està per arribar a Escòcia. Tot sembla estar ben lligat i a punt, quan Casim s’enamora de Roisin. Jove mestra de música d’una escola catòlica, Roisin es diferent a les altres noies que havia conegut. No tan sols és guapa i intel·ligent, sinó també decidida, independent i catòlica -no practicant, tanmateix-.

 

Primeres notes -01.05.2006- A partir de l’arquetípica història d’amor impossible, per les diferències socials, religioses… de dos joves enamorats, Loach signa una pel·lícula corprenedora. A l’inrevés de Romeu i Julieta, aquí no hi ha la tragèdia, aquí no es maten els enamorats. Aquí triomfa l’amor, sense que ningú s’hagi de llevar la vida; però deixant enrera un reguer de llàgrimes, penes, decepcions, dubtes, covardies i actes de notable valor. Enrere queda la lluita de la noia per ser ella mateixa, alliberant-se de l’infelicitat que traginava amb el farcell social d’un matrimoni anodí, fent cas als seus sentiments nets i lliurant-se totalment al seu estimat Casim, encarant-se-li -tallant si cal- davant els dubtes del noi; no deixant-se trepitjar pel xantatge del capellà integrista -que es nega a certificar-li la idoneïtat per al contracte fix a l’escola catòlica on està encantant pares i mestres amb el seu talent per a ensenyar música-. Enrere queden també la submissió de Casim als pares, als costums de la comunitat, la mentida d’una doble vida que vol menar com a xicot occidental i, alhora, aparentar el respecte absolut a la tradició.

 

Loach i Laverty l’encerten de ple en no condemnar els pares ni la comunitat musulmana: per boca de Casim, ens fan entendre i comprendre com la comunitat ha actuat de redòs i closca protectora dels seus pares, sacsejats pels crims de la independència de la Índia -desaparició de l’oncle bessó del pare, petit, camí del Pakistan- i avesats a rebre escopinades i patir marginacions per ser musulmans i foscos de pell, a Escòcia. Els comprenen i els expliquen, però mostren també com aquests pares transmeten -empesos per un sentit protector- costums de manera opressora, afectant íntimament la llibertat dels individus. Tant com l’afecta el responsable “moral” de la comunitat catòlica, que vol imposar amb qui es pot allitar i casar la noia i amb quina creença ha de pujar els possibles fills. Loach i laverty, a través de la figura del director de l’escola -liberal- i de la mateixa Roisin, plantegen un ventall ample, no reduït, de sensibilitats “catòliques”, esquivant el maniqueisme. Queda, però, ben denunciada la responsabilitat, en la infelicitat de la gent, de les religions -no pas de la fe, com remarca un diàleg certament superficial i simpàtic, sobre Jesús i Mahoma, entre Casim i Roisin- i, de retruc, assenyalen l’abast del conflicte vigent entre l’Islam i Occident, anant al moll de la qüestió.

 

Guapíssima, Eva Birthistle, d’una intensitat i contundència admirables.

 

 

2005    Tickets

 

2006    El vent que belluga l’ordi 

            The Wind That Shakes the Barley / Le vent se lève

 

Director Ken Loach. Guió Paul Laverty. Música George Fenton. Fotografia Barry Ackroyd. Muntatge Jonathan Morris. Repartiment Cillian Murphy (Damien), Pádraic Delaney (Teddy), Liam Cunningham (Dan), Orla Fitzgerald (Sinead), Mary O’riordan (Peggy),  Mary Murphy (Bernadette), Roger Allam (Sir John Hamilton),  Laurence Barry (Michael). Gènere Drama històric. Durada 2h04. NFP Canes 2006, SO EF 08.11.2006. DF Diaphana Films.

 

Nota sinòptica Dos germans, Danien i Teddy, i el seu amic Dan, entren al combat per la independència d’ Irlanda.

 

Sinopsi (CaC) Irlanda, 1920. Camperols s’uneixen per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles Black & Tars, tropes angleses enviades amb vaixells sencers per a sufocar les vel·leïtats d’independència del poble irlandès. Per sentit del deure i amor al país, Damien es deixa córrer la seva encara fresca carrera com a metge i se’n va a trobar el seu germà Teddy en el perillós combat per la llibertat. Quan la determinació dels insurgents du els britànics a un atzucac, les dues parts pacten un tractat que acabi amb el vessament de sang. Tanmateix, aquesta aparent victòria divideix els irlandesos que fins aquell moment havien lluitat de costat i es desferma una guerra civil: famílies que es maten, germans que esdevenen enemics.

 

Crònica de Canes 2006 per al Dirai de Girona  -dj 18.05.2006 per al dv 19.05.2006-:

 

En la secció competitiva del Festival, el britànic Ken Loach ha presentat The Wind that Shakes the Barley. El títol, que podríem traduir com “El vent que belluga l’ordi”, ve d’una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n’anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa. I és que la pel·lícula se situa a la Irlanda de 1920, quan gent de tot el país s’uní per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles “Black and Tans”. Amb  narrativa eficaç i clàssica, s’hi exposa l’espiral de violència i represàlies que es desfermà fins al Tractat de Pau, que el desembre de 1921 reconegué la República d’Irlanda al si de la Commonwealth, i que, rebutjat per una part dels resistents, va comportar el rebrot de la IRA, ara reprimida per les flamant autoritats nacionalistes irlandeses.

 

Pel biaix de dos germans combatents i de posicions progressivament contraposades (Cillian Murphy i Pádraic Délaney), el guió escrit per Paul Laverty dramatitza les contradiccions ideològiques al si de la lluita independentista, a la manera dialèctica que Ken Loach ja va posar en pràctica entre els milicians de Terra i llibertat. Partint de la idea -verbalitzada per un personatge- que “sempre és més fàcil lluitar contra la ignomínia que no pas per una creença”,  es recull la diversitat de motius que dividíren els que, durant anys, havien compartit penes i el somni de foragitar l’ocupant. Loach, però, remarca especialment la dissidència socialista, els que denunciaven l’acord de pau com un pacte en què Anglaterra concedia el nou estat “lliure” a canvi de mantenir les diferències de classe. Ken Loach, doncs, segueix irreductible en el seu discurs polític esquerranós; per bé que, sensible a les complexitats humanes, commou i manté viu l’interés durant tot el metratge, assolint algun moment de gran força, quan esclaten els dolorosos conflictes íntims dels personatges, abocats a matar sense voler la mort de ningú.

 

2007    Chacun son cinéma -episodi ‘Happy ending’-

 

2007    En un món lliure

            It’s a free world / En un mundo libre / In questo mondo libero

 

2009    Buscant l’Eric

            Looking for Eric / Buscando a Eric

Comentari sobre el film L’èxit de Buscant l’Eric (Looking for Eric), de Ken Loach, l’hem d’emmarcar en la dinàmica del públic que segueix un festival de cinema. Certament, quan va acabar la projecció de premsa, es va produir una molt gran ovació; més encara: onades d’aplaudiments, en autèntica aclamació. A tó amb les riallades que determinades situacions i algunes ratlles de diàleg provoquen al llarg de la pel·lícula, mentre va desgranant la fantasmagòrica relació entre el protagonista, un carter deprimit, i el seu ídol, l’exfutbolista del Manchester United, Eric Cantona; així com el vincle entre aquest carter i el seu entorn. Ara bé, riallades i aplaudiments, no van deixar de reflectir les ganes de passar-s’ho be, la fam de trobar alguna cosa lleugera, que tots traginàvem, sobretot després d’haver ‘patit’ com havíem ‘patit’ el vespre anterior, amb l’ Anticrist, de Von Trier. Fins al punt que tanta celebració de l’humor de Loach va deixar de banda coses discutibles, com per exemple, que sobtadament el guió canvïi de direcció, perquè el discurs… és el discurs.

Separat de la dona des de fa anys, el carter protagonista a penes pot estar a l’alçada de les responsabilitats d’avi que li reclama la filla i n’està fart i tip del desgavell dels dos fillastres que viuen amb ell, adolescents deixats de la mà de Déu que trafiquen amb gènere de tota mena. Fracassats els intents benintencionats dels companys per a ajudar-lo, l’home comença a aixecar el vol des que, amb l’ajut de cànnabis o alcohol, manté diàlegs terapèutics amb el fantasma d’Eric Cantona -que, en un cartell futbolístic de gran tamany, fa les funcions de “santcrist”…-. Va ser el mateix exjugador qui proposà a Ken Loach aquesta història del vincle entre l’estrella del futbol i un seu fan. El que han fet Ken Loach i el guionista Paul Laverty és homenatjar el tarannà de Cantona – descrit pel cineasta com un home original, brillant, llest, perspicaç i sensible de debò- i reivindicar el valor social del futbol, convertint-ho sobretot en un conte militant en contra de l’individualisme a la nostra societat i evocador de la força de la col·lectivitat. Ras i curt, una comèdia trostquista, amb tot de gags hiperbòlics, de notable eficàcia humorística, prou com perquè se li hagi perdonat el guió trampós, el ‘happy end’ i un excés de discurs i de tractament psicologista dels problemes del seu entranyable carter.

***

Actualització (02.06.2010): Comentari sobre “Route Irish”, de Ken Loach

El millor Ken Loach és aquell que sap conjuminar el drama dels seus protagonistes amb la denúncia de la injustícia social o històrica de què són víctimes i que és a la base de la dissort que pateixen. Per a Route Irish, el guionista Paul Laverty s’ha inspirat en uns fets reals per a construir una potent història d’amistat entre dos nois que, ja adults, seran companys de feina, treballant per una empresa privada de seguretat a l’Iraq. L’argument fílmic, però, situa el clímax dramàtic al punt de partida de la pel·lícula. No revelem cap secret si diem que tot comença amb la visita d’un d’aquests amics al fèretre de l’altre, que ha mort en un atac dels insurrectes a la perillosíssima carretra que va de l’aeroport de Bagdad a la Zona Verda (el nom de la qual manlleva el títol). La pena, el dolor insuportable del supervivent (que era a Londres quan van passar els fets), el du a no acceptar la versió oficial de la companyia. Per acabar d’adobar, rep un telèfon mòbil enviat pel difunt abans de morir, en què hi ha gravades imatges d’un incident armat i de la indignació que causa a l’amic, contra un altre company. A partir d’aquestes premisses, s’enfila un thriller d’investigació, amb “dolent” incorporat, falses pistes, víctimes col·laterals… sense aportar res de nou al drama dels protagonistes, llevat de la complexa relació amb la vídua de l’amic (que, francament, acaba sent força el component “femení” i “romàntic” que sol acompanyar qualsevol film d’acció). La narració avança des del dolor inicial a la descoberta de la veritat, i l’emotivitat actua com a simple “Deus ex machina” del relat. La veritat, però, aviat queda en evidència que no és exactament el que es busca, sinó identificar els culpables per a executar venjança. I tant se val el gest final, per bonic que sigui en nom de l’amistat. Fa massa estona que la pel·lícula ha deixat de ser una obra sobre l’amistat. Tant se val que es reconegui (amb tot el valor metafòric que es vulgui) com, en nom de la justícia, es pot acabar sent un bèstia torturador i és igual que s’acabi enfocant tot com una denúncia del negocis de les empreses privades de seguretat amb la guerra d’Iraq. La pel·lícula ha près massa cos de thriller bogadejat com perquè a darrera hora la pugui salvar la vocació ideològica dels seus autors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!